Defensava en David Madí l’altre dia a La Vanguardia que Convergència —i dic Convergència en el sentit ampli de les marques que la representen— hauria de ser capaç de pactar amb Aliança Catalana. En David és una de les persones més lúcides que ha donat l’espectre convergent. Vagi per endavant, i ell ho sap, el meu afecte personal i polític. Només crec que hauria de tenir molt present que Aliança no és per als convergents, com no ho era abans ERC, l’enemic a batre. L’enemic a batre és la por de ser convergents.
Convergència ha representat i representa allò que el seu fundador i líder va deixar prou clar: Catalunya primer, i a Catalunya, primer les persones. És en dir: nacionalisme i personalisme. Aquest era un dels lemes electorals que van donar molts anys de plenitud política al moviment fundat per Jordi Pujol a inicis dels anys 70. La vigència dels seus dos pilars, Catalunya i el personalisme, encara tenen prou sentit perquè una àmplia majoria dels Catalans s’hi pugui sentir identificada. Per què no ho fan, o en tot cas, per què ho han deixat de fer? No tinc la resposta definitiva, no us vull enganyar. Però sí algunes claus.
La primera de totes per a mi i per a molta gent és prou evident: apartar-se de Pujol. L’estrany moviment de tancar Convergència i substituir-la per marques succedànies ha resultat poc convincent. Aguantar el xàfec de la deixa sense clausurar el partit hauria estat segurament una millor solució. Però ara sembla massa fàcil recordar-ho. Així i tot, per a mi el gran problema ha sigut l’enemic extern creat per la manca d’un relleu a Pujol prou convincent.
El gran error en el seu moment, i no és cap novetat que us ho recordi, va ser convertir Junqueras en l’enemic a batre. Junqueras, pel seu irrefutable convenciment independentista, va anar prenent vots. Però l’error aquest cop majúscul va ser la innecessària abraçada de l’os. Junts pel Sí va ser un trágala probablement prescindible si Convergència hagués estat prou segura del seu lideratge. Tan caïnita va ser per a Junqueras l’invent com per al mateix Mas. En tot cas, del malson creat n’estem a penes sortint.
Quan per reafirmar el gen convergent cal destruir i atacar un nou líder extern que pot alterar l’espai, potser —i dic potser— és perquè no han sabut generar o mantenir un líder prou sòlid dins el propi espai
Per això, mentre els convergents refan lideratges l’aparició de Sílvia Orriols deixa de nou en l’aire la refeta de l’espai convergent. I, de nou, sembla que convertir Orriols en l’enemic a batre pot donar el mateix resultat: menys vots. Orriols existeix perquè l’extrema dreta populista s’ha fet un lloc en la política occidental. Això és una tendència que no podrem evitar. Estic d’acord amb la idea de fons del David que els partits de dreta hauran de pactar amb els partits d’extrema dreta, malgrat que l’ombra de la república de Weimar ens faci a alguns tremolar. Però no crec que, de nou, com van fer amb en Junqueras, els convergents hagin de tornar a erigir l’Orriols en l’enemic a batre.
Ja fa massa anys que el postpujolisme no avança per culpa dels altres. En realitat, si els convergents fessin una acurada anàlisi de per què la gent convergent, que n'hi ha molta, no vota tant com ells voldrien els invents convergents potser —dic potser— arribarien a la conclusió que el problema són ells mateixos i no els altres. Quan per reafirmar el gen convergent cal destruir i atacar un nou líder extern que pot alterar l’espai, potser —i dic potser— és perquè no han sabut generar o mantenir un líder prou sòlid dins el propi espai. Generar unitat contra un líder extern té el problema d’oblidar de consolidar un líder propi.
Segurament aquestes reflexions i moltes més en David ja se les ha fet. I si la seva conclusió és que l’espai convergent ha de tornar a construir, tornar a governar, tornar a les institucions —ell, que ha participat en la creació dels lideratges convergents—, potser ha arribat l’hora que deixi de fer de kingmaker i faci el pas a la primera línia. Pocs com ell tenen al cap tot el que el mateix espai convergent representa. Pocs com ell saben que ja no queden gaires més oportunitats de consolidar un espai convergent, que pot mutar perillosament cap a camins impensables. Difícil és anar a missa i repicar quan cada cop queden menys creients.