Els partits tradicionals fa temps que han enfocat tot el seu discurs, tota la seva activitat, en definitiva tota la seva raó de ser a, en diuen ells, combatre l’extrema dreta. Parlin del que parlin, l’extrema dreta acaba sent sempre la culpable de tots els mals i l’espantall que amenaça l’esdevenidor. Durant un cert període l’estratagema els va funcionar i els electors els votaven a ells com a mal menor per evitar, certament, que arribés l’extrema dreta. La butlla, però, se’ls ha acabat i ara fer por amb l’excusa de l’extrema dreta ja no els funciona. Al contrari, se’ls ha girat la truita, de manera que com més hi clamen en contra, més vots li donen i més en perden ells. Tant és així que ha arribat el punt que molts electors que d’extrema dreta no en tenen res la votaran només per fer la guitza a aquests partits tradicionals que han perdut completament el nord.
Aquesta és una dinàmica que es pot dir que és igual a tot arreu, si més no a Europa. A França amb el Front Nacional, a Alemanya amb Alternativa per Alemanya —que, per cert, acaba de guanyar de manera aclaparadora les eleccions a Saxònia-Anhalt—, a Espanya amb Vox i a Catalunya amb Aliança Catalana, tot i que cada situació té les seves peculiaritats i no són estrictament comparables. A Catalunya, en tot cas, la qüestió és especialment exemplificadora de com actuen els cordons sanitaris en contra de l’anomenada —ho sigui o no— extrema dreta. Les formacions dites d’esquerra, des de la CUP al PSC passant per ERC i els Comuns, lideren el combat pràcticament diari contra Aliança Catalana, però la suposada dreta catalanista, JxCat, fa exactament el mateix i amb els mateixos mecanismes —fins i tot recorrent a la retòrica del nacionalisme ètnic típica del discurs de l’espanyolisme—, cosa que la deixa completament desubicada. La primera conseqüència ha estat que les expectatives electorals del partit de Sílvia Orriols s’han disparat i dels dos diputats que va obtenir el 2024 cada cop s’acosta més, segons les enquestes, als 30 el 2028 i a convertir-se en la primera força del catalanisme per davant de JxCat i ERC.
Abans que res, tanmateix, cal aclarir què vol dir extrema dreta per entendre què succeeix realment. A Catalunya, extrema dreta ha estat sempre el terme per referir-se als ultres espanyols, als fatxes espanyols, que del franquisme ençà han estat i són molt nombrosos. L’extrema dreta, o la ultradreta que pel cas ve a ser el mateix, és, doncs, això. Aliança Catalana no entra dintre d’aquests paràmetres i no se la pot definir, per tant, com una força d’extrema dreta. En tot cas, es podria dir que és un partit ultraconservador. Ara bé, preconitzar la igualtat entre home i dona és ultraconservador? Emparar els drets de la població LGTBIQ+ és ultraconservador? Defensar el dret a l’avortament és ultraconservador? Prioritzar l’ús del català com a llengua única a Catalunya és ultraconservador? Protegir la identitat catalana és ultraconservador? Aspirar a la independència del teu país és ultraconservador? Si res de tot això, que forma part de l’ideari de la formació de l’alcaldessa de Ripoll, no ho és, menys serà encara d’extrema dreta. I els catalans que consideren que sí que ho és tenen un problema, que podrien resoldre llegint un article sobre Sílvia Orriols publicat recentment a The New York Times en què l’autor, el periodista Christopher Caldwell, en cap moment no fa servir els termes extrema dreta ni ultradreta per referir-s’hi.
El dilema veritable gira al voltant del fet que Aliança Catalana, en entendre que la civilització occidental i el món islàmic són incompatibles, defensa un control estricte de la immigració, i de manera molt especial de la immigració musulmana, i aposta sense embuts per mesures com ara el reforçament dels controls fronterers i les deportacions. Res diferent del que fa uns quants dies van acordar Itàlia —presidida per la ultraconservadora Giorgia Meloni— i Dinamarca —dirigida per la socialdemòcrata Mette Frederiksen— per fer front comú contra la "immigració descontrolada". Que a causa d’aquesta posició el partit de Sílvia Orriols pot ser acusat d’islamòfob? Segurament. Però és que potser els immigrants musulmans que rebutgen integrar-se i que fan bandera del seu antagonisme envers la societat occidental no són occidentalòfobs? I si han de triar, en quin costat s’estimen més ser els catalans, en el de la islamofòbia o en el de l’occidentalofòbia?
Com més sal li tirin a l’arròs, com més pintades en contra li facin, com més escridassin els candidats, com més prohibeixin que Sílvia Orriols celebri l’Onze de Setembre al fossar de les Moreres, com més pugin de to les amenaces, més vots traurà Aliança Catalana
Aquest component és el que, a parer de JxCat i ERC, allunya Catalunya de la independència, en la mesura que amb això Aliança Catalana "exclou els diferents" i "predica l’odi" contra una part de la pròpia societat —en referència justament als immigrants—, quan històricament el catalanisme s’ha caracteritzat per la defensa dels valors "vinculats a la llibertat i la cohesió social" i el contrari, en conseqüència, "és incompatible amb la construcció d’un futur compartit". Aquests són, resumits, els inconvenients que Jordi Turull i Oriol Junqueras troben a la que per a ells és la formació d’extrema dreta i d’ultradreta de l’alcaldessa de Ripoll. Més enllà de la demagògia que contenen raonaments d’aquest tipus, perquè no fan cap mena de distinció entre, per exemple, la immigració legal i la immigració irregular, la pregunta es fa sola: de veritat que Aliança Catalana allunya la independència més del que, com a mínim des del 2017 i de fet des d’abans i tot, l’han allunyada JxCat —i els seus predecessors— i ERC?
L’argument també es fa servir per assenyalar Aliança Catalana com a agent infiltrat dels serveis secrets espanyols, el Centro Nacional de Inteligencia (CNI), per torpedinar precisament la independència, i el curiós és que alguns dels que ara llancen l’acusació contra Aliança Catalana abans havien dit exactament el mateix de la CUP. Comptat i debatut, el cas és que la partitocràcia catalana està fent de franc la campanya a Sílvia Orriols i el seu partit. Els de la pseudoesquerra perquè només ells són els dipositaris de la puresa ideològica permesa a Catalunya i els de la dreta erràtica perquè cada cop veuen de més a prop les orelles al llop, i tots plegats sense ganes d’adonar-se que els comportaments excloents, xenòfobs i feixistes que atribueixen a Aliança Catalana són els mateixos que ells posen en pràctica respecte d’Aliança Catalana. El triomf d’Alternativa per Alemanya a Saxònia-Anhalt hauria de servir perquè aquests partits del sistema, en lloc d’escandalitzar-se perquè cada vegada més gent vota l’extrema dreta, es preguntin per què la vota, perquè resulta que són justament ells els responsables que ho faci.
De debò que Aliança Catalana destil·la més odi que l’odi que els espanyols destil·len contra els catalans? En tenen prou amb l’exemple dels nois atonyinats a Elx i Alcorcón, abans dels partits contra el Barça i l’Europa, per la policia espanyola per dur una estelada? Per què tots els boicots que li fan a Aliança Catalana no s’atreveixen a fer-los a Vox o a Núcleo Nacional? Qui és qui realment pensa i actua en clau espanyola, la formació de l’alcaldessa de Ripoll o els masovers de la colònia? Cada cop que a Salvador Illa se li agreja el caràcter en respondre a Sílvia Orriols al Parlament, cada cop que Josep Rull li retira la paraula i els òrgans de la Cambra amenacen de sancionar-la, cada cop que els Comuns la insulten de l’escó estant sense que el president intervingui, cada cop que la CUP li boicoteja un acte, que en són especialistes, el comptador dels suports electorals a Aliança Catalana treu fum.
Com més sal li tirin a l’arròs, com més pintades en contra li facin, com més escridassin els candidats, com més prohibeixin que Sílvia Orriols celebri l’Onze de Setembre al fossar de les Moreres, com més pugin de to les amenaces, més vots traurà Aliança Catalana i més vots de gent que d’extrema dreta no tan sols no en té un pèl, sinó que podria donar lliçons de democràcia a tots plegats. I menys vots trauran la CUP i companyia, que a aquest ritme acabaran desapareixent del mapa i llavors tot seran queixes i plors. Haver-s’ho rumiat abans, això de fer-li la campanya de franc.