Un sopar amb amics i coneguts. És dissabte i l’ambient és distès i es parla de política relaxadament, malgrat els fets tràgics que han convertit el món en un crematori. Els esdeveniments que nodreixen la conversa són els imaginables: Gaza, la Flotilla, Donald Trump, els partits del procés, els del 155, Collboni, la immigració i el 30% de deducció fiscal als amos de mascotes a Andalusia, que se sumen als 100 euros deduïts a cada ciutadà andalús que s’apunti a un gimnàs. La notícia d’aquestes deduccions fiscals sobta, tenint en compte que Andalusia és una comunitat subsidiada que es permet, entre altres luxes, abaixar impostos, gràcies al laissez faire dels governats de les comunitats nodridores. Només cal veure com protesten els presidents de les autonomies xucladores quan, des de Catalunya, es demana una nova política fiscal més justa, senyal que allò de la pela és la pela o el peix al cove no és només un deliri català. Dels presents, només n’hi ha un amb vuit cognoms catalans i és el més neutral. No li agrada la confrontació i prefereix treure la bandera blanca abans que clamar al cel per una injustícia evident. Els altres venim d’avis gallecs, murcians, andalusos, extremenys i bla, bla, bla, i parlem, estranyament, en català entre nosaltres, en una ciutat on la llengua catalana s’està convertint en un anacronisme per als bro.
I mentre parlem, dos d’aquests amics i coneguts diuen, sense avergonyiment, que a les pròximes eleccions a la Generalitat votaran Aliança Catalana. No hi ha paraules de desaprovació, perquè no és la primera vegada que amics i coneguts han dit, en altres indrets i circumstàncies, que votaran el partit de Sílvia Orriols. Ambdós exemplifiquen el tarannà d’una formació molt més transversal, ideològicament i socialment, del que voldrien els que es neguen a acceptar la realitat. Un d’ells, siguem honestos, sí que carrega l’escrot cap a la ultradreta, ja que empra la paraula moro per assenyalar els magrebins com el gran mal de la societat catalana. "Terrassa és inhabitable", diu. L’altre prefereix parlar de desafecció amb una classe política abraçada al vassallatge i a la incompetència. Curiosament, incompetència rima amb independència. Aquesta persona que no parla de moros per justificar la seva futura decisió electoral, va ser votant d’ICV, d’ERC, fins i tot va votar Ada Colau a les eleccions municipals que la van convertir en alcaldessa per primera vegada. Però ja en té prou de mitges veritats i mentides i, empesa per un vot d’enuig, ha decidit protestar lliurant el seu vot a una política que transmet, si més no, fatxenderia. "Sabeu, he hagut de canviar el meu fill d’escola i portar-lo a un centre concertat". El pinyol del problema és que, sent catalanoparlant i estant batejada amb un nom molt andalús, el fill estava deixant de parlar català per culpa d’una escola pública incapaç d’integrar una immigració descontrolada. És la Barcelona que ha passat, amb nocturnitat i traïdoria, del 5% d’immigració al 30% en només vint anys. "El dia que va venir a casa i em va dir, 'mamy, vos estás enojada', en vaig tenir prou".
Si bé una part dels votants d’Aliança Catalana no amaguen la seva deriva ultradretana, d’altres es neguen a considerar-se simpatitzants d’ideologies autoritàries. I vet aquí l’error que cometen molts analistes polítics, incapaços d’acceptar que el vot a la formació de Sílvia Orriols està tenyit de cansament, emprenyamenta i quotidianitat mal gestionada. Emprenyamenta pels 9 segons de República, emprenyamenta per les mentides processistes, emprenyamenta per l’esperit que encara impera del 155, emprenyamenta per l’infrafinançament cronificat, emprenyamenta pel vassallatge covard de la Generalitat de Catalunya envers les institucions espanyoles, emprenyamenta per la lenta defunció de les arrels identitàries, emprenyamenta per la catalanofòbia desacomplexada que vomiten les dretes i les esquerres peninsulars... i l'emprenyamenta suma i no decreix. I sí: a molts dels futuribles votants de Sílvia Orriols els molesta la seva posició proisraeliana en el genocidi perpetrat pels sionistes a Gaza, però Gaza és una més de les evidències que aquest món està en descomposició ètica i moral.
Molts analistes polítics són incapaços d’acceptar que el vot a la formació de Sílvia Orriols està tenyit de cansament, emprenyamenta i quotidianitat mal gestionada
Sectors pròxims a la CUP estan fent córrer el rumor que Aliança Catalana va ser gestada pels poders de l’Estat per trencar l’independentisme. I jo em pregunto, pobre de mi, si calia el partit d’Orriols per esmicolar un moviment que ha practicat l’autofàgia des de l’1 d’octubre del 2017. Junts, ERC, fins i tot la CUP, amb la seva revolució assembleària de sofà d’IKEA, són tant responsables de la descomposició de l’independentisme com el poder legislatiu, judicial i executiu d’Espanya. "Que ve el llop, que ve el llop", criden, quan haurien de sentir vergonya de les futileses que han convertit el postprocés en un circ. I la cronologia dels fets no enganya, com el cotó: els dies posteriors a l’1 d’octubre va morir la il·lusió; després va venir la deserció en forma d’abstencionisme, quan es va saber la magnitud de la mentida, i ara, el vot a Aliança Catalana també és la crònica d’una desil·lusió digerida en forma de vòmit.
Les enquestes, segurament inflades per generar por, auguren 19 parlamentaris al partit de Sílvia Orriols. Uns resultats magnificats, atenint-nos a la feblesa programàtica d’una formació que sustenta tota la seva força en una persona carismàtica. Per a bé o per a mal, la nova política no és aquella que varen clamar els partits sorgits del 15M. I aquí recordo els papers falsos utilitzats per fotre fora l’alcalde Trias i el pacte amb els oligarques encapçalats per Manuel Valls. La nova nova política té un programari digne de TikTok, amb un embolcall efectiu i un contingut pamfletari. Nous temps, noves praxis, el reclam precís per a la gent que se sent estafada per aquells que un dia els varen prometre Ítaca, i apallissada per aquells catalanòfobs que han mirat d’eliminar la identitat catalana mitjançant l’Estat cavernari. El lema "ni oblit, ni perdó", comença a tenir forma parlamentària.