Avui t’has despertat amb el cap boterut i la carn masegada, i amb la lliçó impresa al cos que la catalanitat té un preu. Tens el seu odi gravat a la pell i les imatges del que va passar un pèl boiroses, però la lluita no és contra el cos, ans contra les idees. Una part de tu està disposada a acceptar que potser sí, que en vas fer un gra massa. Que és veritat que podries no haver-t’hi tornat, que la teva actitud va ser contraproduent, que hauria estat més fàcil abaixar la mirada i sotmetre’t al tracte vexatori i humiliant de la policia. Fins i tot una part del teu entorn, amb l’afany traïdor de rebobinar allò que no pot ser rebobinat, amb un to carregat de bones intencions i encaminat a estalviar-te problemes de cara al futur, et fa sentir que, d’alguna manera, la policia nacional hi va posar la seva part perquè tu hi havies posat la teva.
L’instint de supervivència t’empenyerà a cercar les raons que expliquin per què ets precisament tu el qui té els cops de porra marcats a les cuixes i les protuberàncies al front i, potser sense adonar-te’n, la teva conducta canviarà per evitar que et torni a passar el mateix. Correràs el perill d’assumir una culpa que no és teva i de fer-te responsable d’una agressió que de cap manera has provocat. Correràs, també, el perill de vincular aquesta culpa a la teva identitat i d’acabar justificant la violència que has patit. Si no aconsegueixes resistir-te als cants de sirena, esdevindràs la metàfora corpòria de com una nació, pensant-se que aprèn a sobreviure, en realitat aprèn que l’alternativa més barata, com a mínim a curt termini i malgrat que això hipotequi la seva existència, és la de no defensar-se. I així, tal vegada, el teu cos esdevindrà el testimoni viu i palpable que la repressió política —que en el cas espanyol sempre té un component físic determinant— funciona.
Tant de bo els anys et portin a continuar bastint un pensament polític emancipat del xantatge del nacionalisme espanyol i de la propensió a la submissió que ha imposat a una part dels catalans. Tant de bo dormis ben tranquil
Però tu tornes els cops fins que ja no pots tornar-los malgrat la passivitat dels presents, i això em fa pensar que tens l’esperit per a resistir la inèrcia. I que de les garrotades entomades en trauràs alguna veritat renovada. La primera, que malgrat les tesis de l’espanyolisme que treballen per fer de la catalanitat desacomplexada i descastellanitzada un mal moral, la realitat és que la unitat d’Espanya s’aguanta sobre la violència. I que aquesta violència no és abstracta: el glatir de les teves contusions la concreta. La segona, que la tasca d’una part de l’espanyolisme, sobretot des de l’esquerra, és esborrar qualsevol indici de la catalanofòbia estructural que empara que la policia t’atonyini per dur una estelada. I revertir els rols de poder que això posa de manifest perquè, en nom de la lluita de classes, la catalanitat sigui un objectiu més a batre. La tercera, que els qui diuen que no s’ha de barrejar política i esport només volen que tu no barregis política i esport. La quarta, que la classe política independentista i els socialistes no van pactar cap desescalada del conflicte: van pactar la desescalada de la classe política independentista i la desproblematització de les conseqüències que això tindria per als catalans públicament i privada. Ho han anomenat convivència. Tots els polítics que es fan dir independentistes i avui exigeixen explicacions sobre la teva pallissa a Marlaska l’han posat on és.
Quan Espanya s’acarnissa violentament contra els catalans, les excuses que la política ordeix per desfigurar el conflicte cauen pel seu propi pes. Si et resisteixes als cants de sirena, si eludeixes l’afany de justificar la seva violència pel repòs de trobar-hi una explicació lògica, t’estalviaràs els retrets personals autoinfligits i els flagells íntims de la culpa, però també esquivaràs les conseqüències polítiques que la repressió exercida busca tenir sobre teu. Defugiràs d’una vegada per totes —si és que et cal— la manera de ser i de fer que durant generacions, a còpia d’interioritzar violència, ha estès la idea absurda que la indefensió és la nostra millor arma. I podràs espolsar-te de sobre la temptació de pensar que podries haver fet alguna cosa diferent: les forces policials de l’estat espanyol són el braç executor de la política nacional de l’estat i en tenen prou amb la teva catalanitat per excusar-se qualsevol falta. Tant de bo els anys et portin a continuar bastint un pensament polític emancipat del xantatge del nacionalisme espanyol i de la propensió a la submissió que ha imposat a una part dels catalans. Tant de bo dormis ben tranquil.