Potser ha arribat el dia i volem entendre què vam ser en el passat, acostar-nos a la idea del gran poder del nostre rei d’Aragó a la Mediterrània. I no n’hi ha prou amb llegir llibres d’història catalana que podrien ser, tot i llur ciència, parcials o tendenciosos per mor de l’amor. D’amor a la pàtria. Potser n’hi ha prou amb una imatge sola, la d’una singular escala que mostra ben viva l’antiga anomenada de casa nostra arreu del mar interior que separa Europa, Àfrica i Àsia.

A Bonifaci, a l’extrem sud de Còrsega, hi ha una escala imponent, tallada per l’ésser humà, en una falla natural que esquerda el penya-segat i sobre el qual s’alça l’orgullosa ciutadella local.  És un balç que cau seixanta-cinc metres en picat fins al mar, com una muntanya llescada d’un tall sec i franc. Amb una inclinació de gairebé quaranta-cinc graus, des del capdamunt fins a una cova inaccessible ni per terra ni mar, a dotze metres de l’aigua, hi ha aquesta fabulosa escala, amb 187 esglaons alts i irregulars i que semblen inexplicables, irreals.

Tan irreals que, tot i que, amb tota probabilitat, l’escala va ser construïda, o feta construir, pels monjos franciscans de la ciutat de Bonifaci per accedir a una deu d’aigua situada al capdavall, la sorpresa i la incredulitat han estat dominants, també per a la gent del país cors. Fins a tal punt que l’origen de l’escala es justifica en l’imaginari popular a través d’una estranya llegenda, la llegenda que assegura que N’Alfons el Magnànim, durant el ferotge setge de Bonifaci de 1420, va construir en una sola nit l’impressionant seguit de graons per aconseguir rendir la ciutat que aleshores el rei volia posseir. Només en una nit, com el Pont del Diable de Martorell, com si fos un encanteri, com si fos una força tan impressionant com inexplicable. Catalunya era una força llegendària.

Tan gran fou l’anomenada de la nostra monarquia medieval que les escales, sense cap relació històrica amb el Magnànim, són conegudes encara avui com les Escales del Rei d’Aragó. L’empresa sobrehumana de tallar l’escala en la roca és imputada a un poder que es considera malèfic, però que finalment esdevé derrotat, com passa en les històries edificants, proveïdes de moral per al capteniment. Bonifaci va ser l’única ciutat corsa, a l’extrem sud de l’illa, que va resistir l’impuls conqueridor de l’exèrcit català, d’aquells avis nostres que se serviren d’aquest camí per arribar a la ciutadella i gosar conquerir-la. Un conjunt d’homes armats i nous, enardits per l’aventura de la guerra, pujaren aquests graons amb l’empenta del coratge, alguns embriacs de lectures guerreres, impressionats per les històries de cavalleries, les cròniques novel·lesques. Calia viure, per fi, allò que fins aleshores només havien estat paraules, havia arribat el moment tan esperat d’imitar les vides irreals dels herois pujant per l’escala de la gesta. Amunt, amunt.

Hi podem identificar N’Alfons, solemne, el jove rei envoltat dels seus joves camarades, bregosos i altius, esverats com en una partida de caça amb els falcons i la canilla, suats, impacients tots ells dins l’arnès brunyit que brilla entre el mar i el sol. Hi ha Ausiàs Marc, Jordi de Sant Jordi i Lluís de Vila-rasa, també Andreu Febrer, el vell poeta i cavaller, que tradueix la Divina Comèdia, entre molts d’altres que no arribem a distingir ben bé entre les corredisses, entre la palpitació del moment.

L’escala de la guerra i el desig de victòria s’equiparen en l’imaginari dels cavallers a l’escala del desig més cru, el de l’amor, l’excitació de l’instint per les dones inaccessibles que palpiten en secret. És el principi de depredació. Ho diu ben clar el Lancelot quan, en l’episodi final, el cavaller vol conquerir la torre major per aconseguir el cos de la reina. L’escala és, d’aquesta manera, també l’emblema del desig de la carn que puja i puja, que s’eleva més amunt d’un mateix. Ho diu Ausiàs Marc en un dels seus primers poemes (3, 1-2): “Alt e amor, d’on gran desig s’engendra, / sper, vinent per tots aquests graons...”. L’amor és l’elevació de qui gosa voler.