¿És Espanya una “democràcia vulnerable”, tal com descriu el fenomen la Comissió de Venècia? Aquesta Comissió, que és un organisme consultiu del Consell d’Europa i en el qual participen dos catalans a títol individual, però emparats per Andorra (Pere Vilanova) i Espanya (Josep Maria Castellà), el 21-22 de juny del 2019 va presentar el document Paràmetres de les relacions entre la majoria parlamentària i l’oposició en una democràcia: una llista de criteris - CDL-AD(2019)015. Recentment n’ha parlat un altre catedràtic de la Universitat de Barcelona, l’antic lletrat del Parlament Joan Vintró, en el blog de la Revista Catalana de Dret Públic. Diu Vintró que “la llista de criteris s’adreça preferentment a les denominades ‘democràcies vulnerables’, és a dir, a aquelles en les quals ‘el pluralisme polític existeix, però es troba fràgil’”. Així doncs, la Comissió de Venècia emet un document amb la intenció d’ajudar el legislador de cada estat membre a formular regles jurídiques i a implementar bones pràctiques per preservar el paper de contrapoder de l’oposició parlamentària. No hi ha democràcia sense oposició. No hi ha democràcia sense respectar el pluralisme. Els simulacres d’oposició són propis de l’autoritarisme.

La Comissió de Venècia es preocupa per una de les qüestions més rellevants de qualsevol règim democràtic parlamentari. Fins i tot les democràcies liberals consolidades avui dia es veuen amenaçades per uns líders que persegueixen i assetgen l’oposició per qualsevol mitjà. L’exemple que vostès ja deuen tenir al cap és Donald Trump, l’actual president dels EUA que emula els pitjors temps del maccarthisme. Ara no es tracta de perseguir actors o intel·lectuals per una suposada filiació comunista, que és el que era propi dels temps de la Guerra Freda, sinó de perseguir la llibertat d’expressió, arrabassar el dret a decidir de les persones o militaritzar la societat. Trump compleix tots aquests requisits i molts més, com s’ha vist quan Twitter li ha suspès el compte i ell s’ha regirat amb la intenció de tancar una xarxa social que, per altra banda, és famosa per ser el paradís del bullying salvatge.

La imposició, la repressió, els informes falsos de la policia o, com ha passat als EUA, la violència policial indiscriminada, són símptomes molt clars que una democràcia està malalta

Posar el focus sobre Trump per admetre que sí, que efectivament estem vivint una època de gran vulnerabilitat de la democràcia, és relativament fàcil. La mar de fons fa temps que dura. No sé si el “règim de Trump” ha començat a ensorrar-se com pronostica Franklin Foer en un interessant article publicat a The Atlantic, però l’autor d’un llibre curiós que explica el fracàs de la globalització amb la metàfora del futbol, té més raó que un sant quan indica que per comprendre la magnitud de la tragèdia del que està passat en aquests moments cal donar una ullada als fets que han tingut lloc arreu anteriorment i que han assenyalat el camí als partidaris de les democràcies il·liberals. Foer esmenta Sèrbia, Ucraïna i Tunísia i les xacres de l’antisemitisme, la islamofòbia i el nacionalisme extrem. Als catalans no ens cal viatjar tan lluny. La democràcia espanyola va començar a fer aigües al País Basc quan es va decidir combatre el terrorisme d’ETA amb el terrorisme d’estat, i ha continuat a Catalunya arran del procés sobiranista, mentre la corrupció i el fer i desfer de l’Ibex-35 l’acabava de laminar. Les decisions que ha pres l’executiu Sánchez-Iglesias durant la pandèmia han estat la culminació més descarnada d’aquest llarg però inexorable viacrucis cap a l’afebliment de la democràcia.

Un dels principis de l’informe de la Comissió de Venècia per aturar la vulnerabilitat de la democràcia és assegurar la viabilitat del canvi polític. La majoria —diuen— no pot adoptar mesures tendents a modificar les regles del joc democràtic de tal manera que a l’oposició li pugui resultar impossible materialitzar l’alternança política. Els de la Comissió veneciana es refereixen a l’oposició parlamentària, però la seva anàlisi es podria aplicar sense modificar ni una coma a la impossibilitat d’una minoria nacional d’autodeterminar-se. La imposició, la repressió, els informes falsos de la policia o, com ha passat als EUA, la violència policial indiscriminada, són símptomes molt clars que una democràcia està malalta. Davant una situació com aquesta només tenim dues possibilitats. Una és fer veure que no passa res i sortir al carrer per blasmar Trump —l’ase dels cops fàcil—, que és el que abonen els que avui governen l’estat amb l’ajuda dels que se senten fracassats per la inviabilitat de l’1-O. L’altra és regirar-se i seguir els consells que Foer exposa al seu article, tot adoptant les tesis de desobediència civil formulades per Gene Sharp (1928-2018) ja fa molts anys, quan aquest politòleg es va convertir en objector per oposar-se a la guerra de Corea. Com que Foer recomana desobeir Trump, els babaus nostrats aplaudiran. Quan algú defensa fer el mateix amb el poder espanyol, llavors qui ho predica és, segons la intel·lectualitat del règim, un ingenu. Un polític naïf, que diria aquell articulista que sempre dona lliçons i que mai no s’ha embrutat les mans en res.

Sharp va destil·lar el seu pensament en un llibre imprescindible: De la dictadura a la democràcia (1993), disponible en català gratuïtament, com també poden descarregar sense cost una altra obra seva: La defensa civil noviolenta. En aquest darrer llibre Sharp assenyala la via per acabar amb un règim fraudulent: “La gent no sempre fa allò que li manen, i de vegades fa coses que els han prohibit. Els governats poden desobeir les lleis que rebutgen. Els treballadors poden aturar la feina. La burocràcia pot negar-se a complir instruccions. Els soldats i la policia poden complir d’una manera ineficient les ordres d’infligir repressió o, fins i tot, poden amotinar-se”. Si tot això passa, diu, és quan els règims s’esfondren. Trump va reclamar la presència de l’exèrcit al carrer, i el Pentàgon s’hi va negar. A Espanya, en canvi, PP, PSOE i Cs condecoren els policies de l’1-O que ells van enviar a Catalunya per fer més vulnerable encara la ja depauperada democràcia espanyola. Qui no n’ha sabut extreure les conclusions adients ens vol ensarronar amb el ja famós “principi de realitat”.   

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Gonzalo Boye
Opinió Lula podem ser tots Gonzalo Boye