A l’època que em va tocar preparar les oposicions per accedir a una plaça de professor titular d’universitat, el concurs consistia, entre altres proves, a preparar una lliçó, com si l’haguessis de fer realment a uns alumnes. Tenies dret a escollir el tema. Llavors servidor estava seduït per la història econòmica degut a l'extraordinària influència del professor valencià Rafael Aracil, el mestratge del qual ha estat per a mi tan imprescindible com el del professor Josep Termes. Vaig decidir preparar la lliçó sobre els orígens i les conseqüències del crac de 1929. Per preparar la classe vaig recórrer, com no podia ser d’una altra manera, a l’estudi clàssic, El crash de 1929, de l’economista keynesià John Kenneth Galbraith, publicat el 1955 (i traduït al castellà deu anys després per Ariel), i que oferia una visió més social que no pas economicista de la crisi borsària que donaria lloc a la Gran Depressió.

El llibre de Galbraith no desbrinava tan sols la importància en els orígens de la crisi del boom immobiliari de Florida o de la “febre d’or” que portaria a la desastrosa tardor de 1929, sinó que s’endinsava en els fonaments culturals que havien propiciat la falsa il·lusió d’algunes elits especulatives pel diner fàcil, cosa que va contaminar el conjunt social. Galbraith fugia de les interpretacions grotesques del crac borsari per assenyalar com a culpable el capteniment avariciós i esbojarrat d’empresaris i financers. La histèria col·lectiva que va ensorrar Wall Street i va expandir la crisi globalment com una pandèmia, indicava el gran economista, responia a una mentalitat. Potser perquè Galbraith també escrivia novel·les, algunes de ben entretingudes (com ara la sàtira d’un professor de Harvard), va voler descarregar el pes de la culpa d’aquella tempesta en una determinada cultura capitalista més que no pas en una sobtada i puntual caiguda dels valors borsaris. Una confiança excessiva en l’atzar havia impedit una planificació industrial i comercial real.

La irresponsabilitat va acabar de rematar aquell món descontrolat i donat a l’especulació. La crisi va durar ben bé fins després de la II Guerra Mundial. Vaig abandonar la història econòmica per abraçar la història social i cultural precisament gràcies a Galbraith i a les lectures sobre aquella crisi. Vaig adonar-me de seguida que els principals damnificats pels vaivens de l’economia són els sectors més dèbils de la societat i que les crisis estan provocades per una manera egoista d’entendre el món, la vida i, per què no, la felicitat. En aquests dissortats dies de pandèmia vaig llegir un titular en un diari català que deia: “El coronavirus castiga més els afroamericans als EUA”, com si això fos realment una novetat. Les crisis es mesuren amb nombres i índexs, però els efectes els provoquen les decisions humanes, que cronifiquen les desigualtats i la pobresa. A les presons dels EUA hi ha més presos afroamericans que caucàsics. És de l’organització social que se’n deriva tota la resta. Els recomano una sèrie, Treme (a HBO), ambientada en la Nova Orleans posterior al destructiu huracà Katrina del 2005, quan els músics, els xefs, els indis del Mardi Gras i altres ciutadans anònims del barri de Tremé intentaven reconstruir les seves cases, els negocis i la seva particular cultura enmig de la corrupció política, la discriminació i la violència policial. És un fresc social —i musical— extraordinari. Una nit vaig veure un capítol on sortia Ellis Marsalis, el patriarca d’una família afroamericana dedicada al jazz, i al matí següent vaig llegir que s’acabava de morir afectat pel coronavirus. La notícia va commocionar-me i em va fer pensar. 

Cap societat es recuperarà d’aquesta crisi sense fomentar que la raó humanista triomfi sobre el mal

Si les decisions que prenguin ara les administracions i les empreses són precipitades i només tenen en compte la disminució inevitable dels guanys, aleshores les pèrdues socials seran de més llarg abast. La depressió durarà i el pessimisme no ens devastarà econòmicament sinó, sobretot, socialment. Els que ara prenen decisions dràstiques —i precipitades— arrossegats per la por i per la molt mala gestió de la crisi que han demostrat alguns estats —el pitjor l’espanyol, segons els observadors internacionals—, poden aprofundir i allargassar encara més la crisi econòmica. La crisi haurà començat per un virus anomenat Covid-19, però la destrossa social tindrà un fonament cultural, en aquest cas la por al risc, que desballestarà projectes i tot aquell valor afegit que durant el confinament ha mantingut viva l’esperança de sortir-ne en vida. Tant de bo que aquesta crisi propiciï un canvi en la manera de concebre el món i ens en sortim, com desitjava l’historiador Tony Judt. A molts científics els manca l’humanisme que hauria servit perquè compartissin el que ja sabien des de fa mesos. Les ciències humanes ajuden a dignificar la humanitat.

El meu company a la UB, el catedràtic de psicologia Joan Guàrdia, fa poc va publicar un article per reflexionar sobre la universitat després de la pandèmia. Hi concloïa que la universitat de l’endemà de la pandèmia “haurà de tenir en compte prioritats fins ara no sempre reconegudes, i amb especial atenció a les professions sociosanitàries”. No ho nego, però no exclusivament. Si alguna cosa ens ha demostrat aquesta crisi, a l’igual que en les crisis anteriors, és que amb un pensament fallit s’acostumen a prendre decisions equivocades. D’aquí que per remuntar aquesta crisi sigui tan important invertir en les humanitats —que és tan com dir en la cultura— i en tots aquells projectes que ens ajudin a reflexionar “complexament” sobre com som i per què “viure sense cultura”, com ja s’exclamava Rafael Argullol el 2015, abona un malestar simplista. Sense invertir en el foment dels valors i de la reflexió —seré feliç el dia que TV3 dediqui La Marató a la investigació humanística—, serà impossible recuperar l’oferta i la demanda econòmica. Cal un nou pla keynesià que apunti a la reconstrucció de la mentalitat humanista. No n’hi haurà hagut prou a aplaudir el personal sanitari cada vespre. La “raó històrica” de Galbraith va convertir-me en professor, però el més important és que em va fer historiador, que és l’ofici que em serveix per interpretar el món, les idees i les actituds i que està deixat de la mà de déu. Cap societat es recuperarà d’aquesta crisi sense fomentar que la raó humanista triomfi sobre el mal. Sense roses ni llibres som animals.