La gestió espanyola de la pandèmia del coronavirus és una de les més nefastes de tot el món. A l’igual de Rodríguez Zapatero, José-Luis el Neci, que l’any 2008 no va voler veure el que hauria d’haver sabut, ara Sánchez, Pedro el Geyperman, ha reaccionat tard i malament davant la crisi sanitària més important des de la propagació del virus de l’Ebola al continent africà. Llavors aquella crisi humanitària no preocupava gairebé ningú, perquè no era una pandèmia que afectés Europa, i els errors de gestió van passar per alt. El coronavirus, en canvi, s’estén arreu de l’hemisferi nord i molt marginalment a l’hemisferi sud. Els estats rics —incloent-hi la dictadura comunista xinesa— se senten amenaçats i reaccionen atropelladament. Tothom ha lloat la reacció dels jerarques xinesos, però el model a seguir no és el d’una dictadura centralitzada i jacobina, sinó el de les democràcies més avançades. Dinamarca, Noruega i Islàndia han reaccionat d’una manera exemplar, molt abans i tot de detectar cap infectar en el seu territori. Contràriament al que propugna l’economista Garrett Jones en el seu darrer llibre, 10% Less Democracy, en el qual reclama més poder per a les elits i menys per al poble, per a la massa, com diu ell, com més democràtic és un estat i més oberta és una societat, més racionals són les mesures que pren el seu govern. Històricament ja sabem com acaba el govern de les elits.

Com més democràtic és un estat i més oberta és una societat, més racionals són les mesures que pren el seu govern

No crec que Pedro el Geyperman, hagi llegit Garrett o cap altre llibre. És de la generació a la qual regalen màsters i graus per la via de la corrupció més abjecta. Però està clar que la reacció del seu govern coincideix amb la dels que opten per l’autoritarisme o la desaprensió. Mentre la ministra d'economia italiana, Laura Castelli, anunciava la congelació del pagament de les hipoteques i la congelació dels préstecs a negocis de les zones més afectades i un subsidi especial de 500 euros mensuals fins a finals de primavera per als treballadors autònoms que han hagut de suspendre la seva activitat, Josep Sánchez Llibre, cap de la patronal catalana i antic dirigent de CiU, reclamava una baixada d’impostos per a les empreses i facilitar l’acomiadament lliure. Dues actituds, dues maneres d’entendre el poder. La campanya de propaganda que va posar en marxa el primer govern de coalició “progressista”, a la qual s’han sumat amb entusiasme els principals diaris espanyols i els catalans de sempre, no es distingeix de la que hauria impulsat Vox si Abascal fos el president del govern espanyol. Per adonar-se’n només cal observar la coincidència entre el que diu Ortega Smith en el vídeo nacionalista —i xenòfob— que va difondre la setmana passada i l’eslògan “#este virus lo paramos unidos” o amb els anuncis televisius governamentals que comencen assenyalant la Xina com el culpable del “mal”. Patrioterisme en estat pur. Quina mania tenen els “progressistes” a confondre unió amb unitat i de vantar-se exageradament de la pàtria espanyola. Els experts recomanen el contrari del que va recomanar Sánchez, el Geyperman, en l’al·locució televisada de dissabte. La recomanació mèdica és que ens separem els uns dels altres i que evitem el contacte que pugui derivar en un tot multitudinari, en aquell “unidos en lo universal” de ressonàncies franquistes que exigeix Sánchez. La campanya governamental pel coronavirus no és sanitària. És política, com les mesures que s’han pres. Aplicar un 155 encobert evitarà que es propagui la pandèmia? No, sobretot si podem anar a la perruqueria o bé és permet que la gent vagi d’un lloc a un altre descontroladament. El problema no és l’autoritat, sinó quines mesures prenen les autoritats i com es coordinen. L’actitud de Sánchez és criminal. Quines ganes que tenia Grande-Marlaska d’arrabassar a Miquel Buch el comandament dels Mossos sense els subterfugis actuals!

Ja que estem em plena reculada de la democràcia, l’independentisme s’ha de convertir en la punta de llança dels que defensen una solució democràtica i no pas autoritària al nou (des)ordre mundial

A finals de la setmana passada el president Torra va demanar el confinament de Catalunya per evitar la propagació del virus. No va obtenir resposta des d’Espanya i a Catalunya la reacció mofeta dels trols del nou pactisme autonomista feien més evident encara que el Règim del 78 està mort i l’única opció política seriosa és retornar a l’objectiu que va culminar l’1-O. Davant el fracàs de la Unió Europea per afrontar aquesta crisi sanitària i l’anterior crisi econòmica, la reacció nacionalista i autoritària de governs com l’espanyol ens ha de posar en estat d’alarma política. Com més visibles són els dèficits de la governança autonòmica i la voluntat destructiva governamental, més indiscutible és que, malgrat els errors, el camí emprès el 2012 era —i és— el correcte. Diuen que les crisis són una oportunitat. A Catalunya fa anys que n’acumulem unes quantes, de crisis (la del dèficit fiscal, la de les infraestructures, la bancària i ara la sanitària) amb l’Estat al qual pertanyem absolutament en contra. Ja que estem em plena reculada de la democràcia, l’independentisme s’ha de convertir en la punta de llança dels que defensen una solució democràtica i no pas autoritària al nou (des)ordre mundial.