© EFE

1. Una setmana d’aldarulls nocturns als carrers de les grans capitals catalanes i gairebé un centenar de detinguts. L’espurna que va encendre el foc va ser, encara que el conseller Miquel Sàmper ho negui, l’entrada dels mossos a la Universitat de Lleida per detenir el raper Pablo Hasél i la polèmica càrrega policial a la Via Augusta, a l’altura de Gal·la Placídia, durant la qual una manifestant va perdre un ull en rebre l’impacte d’una bala de foam. Des del cas Ester Quintana, qui també va perdre un ull a mans dels Mossos arran de la concentració a Plaça Catalunya el 14 de novembre de 2012, no s’havia vist res igual. Roger Español va perdre un ull per bala de goma l'1 d'octubre de 2017 disparada per les forces policials espanyoles desplaçades a Catalunya per evitar la celebració del referèndum. Han passat nou anys des del cas Quintana i encara estem igual. Alguna cosa no rutlla a la policia catalana i espanyola.

2. La violència engendra violència. La qüestió és determinar qui inicia el cicle i per què. Des que els bobbies britànics van deixar d’enfrontar-se als manifestants a pèl, i d’això ja fa uns quants anys, a tot el món la policia s’enfronta a les manifestacions multitudinàries i de risc amb un ús desproporcionat de la força. La violència policial s’ha convertit en estructural a molts països, però especialment als EUA... i a la BRIMO catalana, que no hi ha manera que cap responsable polític sigui capaç de posar a ratlla. A Irlanda, Noruega, Islàndia, Nova Zelanda i la Gran Bretanya, així com en algunes illes del Pacífic, la policia patrulla desarmada, però els antiavalots van armats fins a les dents. Tot i així, la cultura del diàleg està més estesa entre els cossos policials d’aquests països perquè forma part de la manera d’entendre la democràcia. Després de la mort d’un bobby, que naturalment anava desarmat, durant l’intent d’un jihadista d’assaltar Westminster el març del 2017, es va tornar a discutir si les patrulles de carrer havien d’anar desarmades o no. Encara no se n’han sortit, perquè la qüestió de la violència com a resposta a la violència és nuclear en tota democràcia.

3. Els Mossos d’Esquadra són la segona institució més ben valorada pels ciutadans de Catalunya segons els diversos baròmetres publicats pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). En una escala del 0 al 10, el 2018 assolia el 5,86 i el 2019 el 6,02. El 2020, en un context de pandèmia, els Mossos d’Esquadra eren els qui obtenien una puntuació més alta (un 5,92) per la seva gestió durant la crisi de la Covid-19, puntuació que, per fer una comparació per analogies, es contraposa amb el 4,87 que obtingueren la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. No es pot dir, per tant, que el cos de Mossos d’Esquadra estigui mal vist per la població. Després dels atemptats de la Rambla i Cambrils, el reconeixement del cos policial català va arribar a les cotes més altes. El més fàcil és fer el ploramiques injustificadament. Les crítiques als ARRO i a la BRIMO són per actuacions ben concretes, que estaria bé no confondre amb la valoració general que la ciutadania fa del cos. Si barreges les coses, és impossible trobar una solució. Si volen fer valoracions polítiques, també és cert que hi ha un cert distanciament entre els partidaris de la independència respecte els Mossos, que contrasta amb la mitjana dels unionistes, que revela que els valoren més positivament.

la violència juvenil només es pot aturar oposant-hi civilitat i no pas amb la violència desmesurada de la BRIMO que, com tothom sap, dispara els projectils foam amb massa facilitat i sense observar les normes de seguretat de les persones

4. La violència policial oposada a la violència d’alguns manifestants (els ressagats de la cua), ha generat un debat, promogut pels conservadors, sobre els límits de la violència en una societat democràtica, donant per descomptat que Espanya ho és. Està provat que Espanya no és cap “democràcia plena” (ho diu fins i tot el vicepresident del govern espanyol), la violència juvenil només es pot aturar oposant-hi civilitat i no pas amb la violència desmesurada de la BRIMO que, com tothom sap, dispara els projectils foam amb massa facilitat i sense observar les normes de seguretat de les persones. Dissabte passat, el major Josep Lluís Trapero es va calçar les bambes i va assistir com a observador dels disturbis, des del seient del darrere de la Brigada Mòbil 00, al costat de l’intendent Xavier Pastor, responsable de la BRIMO. Les sèries de TV donen per a molt. Espero que el major i l’intendent hagin pogut veure amb els seus ulls què va passar. Ara només falta que assisteixin a la mateixa escena des de la banda dels manifestants. Potser hi veurien alguna altra cosa.

5. Soc contrari a la violència per convicció. El reverend Martin Luther King, gran defensor dels drets humans, va escriure: “La màxima feblesa de la violència és que és una espiral descendent causant el mateix que busca destruir. En comptes de disminuir el mal, el multiplica. A través de la violència es pot matar el mentider, però no es pot matar la mentida, ni establir la veritat. A través de la violència es pot assassinar l'enemic, però no assassinar l’odi. De fet, la violència simplement augmenta l'odi”. Ell ho defensava inspirat per la fe cristiana, servidor ho fa basant-se en un laïcisme absolut, fonamentat en la creença democràtica que la violència és un crim. No vaig necessitar que assassinessin Ernest Lluch per caure del cavall. És per això que em sembla intolerable la violència policial que provoca que una jove de 19 anys perdi un ull i que al mateix temps és incapaç d’aturar una minoria que es manifesta violentament. La incapacitat governamental de preservar l’ordre i la democràcia té aquest efecte i és una prova del seu fracàs