1. La majoria dels diaris catalans d’ahir, amb alguna excepció de pes, van dedicar llargs reportatges al cinquantè aniversari de la creació de l’Assemblea de Catalunya. El Parlament de Catalunya també ho ha celebrat amb la inauguració d’una exposició virtual dedicada a l’organisme unitari més lloat del final de la dictadura franquista. L’avantatge de fer-se gran és que no cal que t’expliquin alguns fets que has viscut. M’he vist joveníssim assegut entre Anna Balletbó i Domènec Font, just al darrere de Jordi Carbonell i al davant de Jaume Sobrequés, a la fotografia més reproduïda d’un dels plenaris de l’Assemblea. L’èxit d’aquest organisme només es pot entendre perquè el pluralisme era real. O si més no ho era amb la proporció de la força de cada partit de l’oposició. El PSUC era el partit amb una militància més extensa, però l’independentisme, representat llavors pel FNC i el PSAN, li anava al darrere en implantació territorial. La participació de figures independents, com Jordi Carbonell, Josep Benet o Lluís Maria Xirinacs, entre altres, donava força a la idea que l’Assemblea era un moviment de coordinació unitària. No es va estalviar les conxorxes, tan pròpies d’aquest país fins i tot en els moments més crítics. Va tenir un final dramàtic, “traïts pels líders” —en paraules de Xirinacs— dels partits que van abandonar l’Assemblea per negociar —avui diríem unilateralment— la transició amb el règim franquista, un cop reconvertit en monarquia. L’actual ANC s’inspira en aquella altra de fa cinquanta anys i va pel camí d’acabar igual que la primera.   

2. Entre l’octubre de 1973 i el gener de 1974, es va reunir una comissió de l’Assemblea, integrada per Jordi Carbonell (llavors independent), Xavier Folch (PSUC), Carles Jordi Guardiola (PSAN), Rafael Ribó (llavors independent), Francesc Vallverdú (PSUC) i el meu germà Joan Ramon Colomines-Companys (FNC), per elaborar un informe sobre la llengua. El resultat fou un document, Report de treball sobre la campanya per a l’ús oficial del català, que és la base del consens lingüístic posterior. El document feia un resum de l’evolució del català i identificava el moviment de defensa de la llengua i la cultura amb les classes populars, atès el flirteig històric que les classes benestants havien desenvolupat amb el castellà: “[Les classes treballadores] són els protagonistes i els beneficiaris més clars d’una política cultural democràtica, en la qual el real desenvolupament de la cultura catalana i la plenitud de l’ús del català ocupen un lloc primordial”. La festa va durar poc. El 25 de gener de 1981 es va fer públic l’anomenat Manifest dels 2.300 (in extenso: Manifiesto por la igualdad de derechos lingüísticos en Cataluña) que contraargumentava el que fins aquell moment era admès per tothom. El principal argument del text era que “els fills dels immigrants”, a qui en cap moment es considerava catalans, no havien de ser escolaritzats en català. La majoria dels sotasignats eren professors d’institut. Si fem cas de les dades que ha proporcionat el departament d’Educació sobre el fracàs de la immersió, al final Jiménez Losantos i companyia han aconseguit imposar el seu argument desacomplexadament etnicista. “A Catalunya hi ha dues nacions: l’espanyola i la catalana”, va deixar anar Iván Redondo en una entrevista a Catalunya Ràdio. És la culminació lògica del que defensaven els 2.300 en el seu manifest. Va servir de base per a la creació més tard de Ciutadans. Sembla que els socialistes recuperen el sofisma ètnic de la Catalunya escindida per la llengua.   

Si el nacionalisme català té una arrel cívica és perquè sorgeix de la defensa de la llengua i la cultura catalanes. Tindria poc sentit, seria perjudicial, que quan el nacionalisme català s’ha transformat en independentisme aparegués un nacionalisme ètnic.

3. De cop, com qui descobreix Amèrica, hi ha qui es posa a denunciar que vivim en un estat d’emergència lingüística. Tinc la sensació que té una intencionalitat política clara, sobretot perquè els que han engegat la campanya donen voltes entorn del mateix partit. Què fa que ara, així, sobtadament, preocupi tant la salut del català al carrer i a les aules? La presència del català a les plataformes audiovisuals ha estat l’única exigència dels republicans per aprovar la tramitació dels pressupostos estatals. N’han fet tanta bandera, que ara els cal dramatitzar —tot i que la situació és realment dramàtica— per rendibilitzar els èxits, si és que els obtenen. El PSOE no els ho posa fàcil, com s’ha encarregat de recordar-los el ministre més poderós del govern espanyol, Félix Bolaños, que els té presa la mida. I és que el ministre podria recriminar a Gabriel Rufián que sigui precisament ell, que cada setmana emet un programa en castellà al seu canal de YouTube anomenat La Fábrica 1931, qui reclami quotes per al català a la llei de l’audiovisual. Cal predicar amb l’exemple si creus realment que l’estat d’alerta és tan greu. Qui pot exigir a un tercer el que ell no fa? “Els polítics han de recuperar l’exemplaritat ètica”, afirma Antoni Gutiérrez-Rubí, un dels gurus de l’assessoria política. No fer-ho provoca aquestes contradiccions. Si el nacionalisme català té una arrel cívica és perquè sorgeix de la defensa de la llengua i la cultura catalanes. Tindria poc sentit, seria perjudicial, que quan el nacionalisme català s’ha transformat en independentisme aparegués un nacionalisme ètnic. Perjudicaria la causa. Els unionistes fomenten l’etnicisme per evitar la independència de Catalunya i els independentistes no poden caure en aquesta trampa.

4. Com saben tots els estudiosos, el nacionalisme és un poderós moviment polític que continua tenint la força que tenia en el passat. Està darrere de cada canvi polític, però no és un fenomen homogeni. N’hi ha, com ha descrit molt bé la meva amiga Liah Greenfeld, que empoderen la gent, promouen la tolerància i la inclusivitat. El nacionalisme català ha estat d’aquesta mena, perquè és de base cultural i pacífic. D’altres nacionalismes, en canvi, són excloents precisament per la seva baixa consciència nacional. El projecte nacional d’Espanya és tan dèbil i, a més, està tan associat al franquisme, que necessita arranar amb el pluralisme cultural per la via de residualitzar les llengües no castellanes. El principal laboratori de l’espanyolisme contra el català ha estat el País Valencià. És clar que el pancatalanisme ho ha posat fàcil, però la marginació i la folklorització del català és un mal que els valencians ja han viscut. Al País Valencià l’Estat i l’espanyolisme s’hi ha acarnissat tant, que l’agressivitat s’ha normalitzat. A Catalunya, l’autoengany pujolista, seguit de l’absurda teoria republicana que la catalanitat es podia viure en castellà, ha abocat al desastre que ara tothom lamenta. Perdem la llengua, es diu. La perdem assetjats per l’espanyolisme. Però, també, com denuncia Marc Roig i Badia en un llibre que s’acaba de publicar, Barcelona, cultura sense capital (PAM), perquè “la inversió en euros per persona i any a Holanda és de 500 euros, a França, de 476, a Portugal, 158, a Polònia, 146, a Catalunya, 30”. No cal afegir res més. Un àpat al Celler de Can Roca és més car.