Reclamar la unitat és predicar en el desert. Ja ho sabem. Ho han constatat fins i tot els incrèduls que hi havien cregut fins ara. La unitat popular no és capaç de recosir la desunió dels partits. Tothom n’està tip. Ahir, mentre anava cap a la facultat, em va aturar un antic alumne, en Lluís Hortet, i em pregunta: “Com ho tenim això de la independència?”. I sense que jo digués res, es va autorespondre: “Malament, oi?”  I, per descomptat, en va donar la culpa a la desunió. Com que està acabant el treball de màster, i l’ofici d’historiador consisteix, també, a buscar en el passat l’explicació del present, portava a la cartera un exemplar de La Publicitat del 25 de setembre de 1936. L’editorial del diari d’Acció Catalana Republicana, el partit liberal democràtic integrat al Front d’Esquerres de Catalunya, era ben explícit: “La unió per la victòria”, el qual m’he permès manllevar com a títol d’aquesta columna. Feia poc de dos mesos del cop d’estat que havia derivat en el que seria una cruenta guerra civil. L’editorial, que segurament va escriure Lluís Nicolau d’Olwer, el màxim dirigent d’aquest partit que havia estat ministre d’Economia en el primer govern republicà espanyol l’any 1931, explicava que calia refer el Govern de la Generalitat per afrontar les circumstàncies excepcionals —i extremes— sense obsessions ideològiques: “No és hora de discutir punts de vista doctrinals, és l’hora d’actuar d’una manera coordinada i estructurar la victòria i la pau que haurà de seguir-la. [...] La millor garantia de la victòria és la unió de tots els combatents dintre una mateixa disciplina militar i social”.

La unió per la victòria és una frase retòrica i no res més. Buida de contingut si no va acompanyada d’alguna proposta d’acció política

Els liberals d’esquerra reclamaven restaurar l’esperit del Front Popular i per això estaven d’acord amb el conseller en cap, el republicà i conspirador Joan Casanovas, que calia canviar el Govern i constituir-ne un de nou integrat per totes les forces antifeixistes. És com si ara es refés el Govern Torra i persones de la CUP —o fins i tot dels comuns— assumissin algun departament. La unió es demostra amb el coratge de trencar tabús. El cost que va tenir la desunió el 1936 ja el sabem. Si la insensata lluita fratricida del 1936 va provocar l’agonia republicana que ens va costar la imposició d’una dictadura durant més de tres dècades, l’exili de polítics i intel·lectuals i un intent descarat de genocidi cultural, per dir-ho a la manera de Josep Benet, la desunió va precipitar la derrota. El 1939 els bèsties van ser els feixistes, naturalment, amb la complicitat d’aquells catalanistes que, com els extremistes d’esquerra, avantposaven la ideologia a qualsevol altre criteri. Els testos s’assemblen a les olles. El totalitarisme és de dreta i d’esquerra. L’any 1936 la unió per la victòria no va ser possible. Ningú no va cedir ni un pam. I mentre al front els milicians i els soldats intentaven aturar l’Exèrcit Nacional, a la rereguarda les persecucions, els assassinats i l’enfrontament entre faccions polítiques republicanes dessagnaven Catalunya. Ara algú podria dir que la situació no és tan dramàtica. No ho sé, que li ho preguntin als presos i als exiliats i al munt de persones perseguides i que s’han vist obligades a respondre amb el seu patrimoni per haver facilitat una acció tan simple com democràtica d’obrir un col·legi electoral i posar-hi unes urnes comprades a la Xina.

A la propera persona que em pregunti com tenim això de la independència li respondré que recuperar la iniciativa només depèn de nosaltres. Cal intentar no cometre més errors no forçats. Dies enrere, Ferran Mascarell, que també és historiador —va fundar la revista L’Avenç, encara que ara no ho recordi ningú—, em va fer una observació senzilla que un es pregunta per què no se la fa ningú. Parlàvem dels pactes municipals i de l’enrenou de la Diputació de Barcelona i l’observació va ser aquesta: el gran problema no és pactar amb uns o amb uns altres, sinó que tu hagis dit prèviament que t’imposes una línia vermella que no traspassaràs i al primer assalt no solament travesses la línia sinó que ho justifiques pensant-te que tothom és idiota. Amb el reclam d’unitat passa una cosa semblant. La unió per la victòria és una frase retòrica i no res més. Buida de contingut si no va acompanyada d’alguna proposta d’acció política.    

Jordi Galves
República belga (206) Qui ho té més perdut? Segur? Jordi Galves