“La declaració unilateral anava lligada al plebiscit. No s'ha guanyat, no hi ha proclamació”, va recalcar Antonio Baños la nit de les eleccions del 27-S del 2015. No vull posar el dit a l’ull de ningú, però he recordat aquesta senzilla, però greu, diagnosi de qui llavors era el cap de llista de la CUP quan he llegit que l’actual cap de files dels cupaires, Carles Riera, defensa que “s’ha de tornar a la via unilateral. És l’única que ens permetrà d’exercir l’autodeterminació”. Els dirigents independentistes —fins i tot els que sempre són més coherents que els altres— ens despisten constantment. Entre el 2015 i el 2017 l’independentisme va créixer electoralment, 112.832 vots més sumades totes les candidatures, i en canvi va perdre dos escons —ara n’ha perdut molts més degut a les argúcies legals i a les renúncies pròpies— mentre el virus de la desunió va escampar-se de tal manera que l’independentisme encara està engripat. I tothom s’ha emborratxat amb la seva colla mentre pronuncia paraules altisonants.

Abans de posar-se a discutir si cal que algú es torni a immolar per res, el millor és que reconeguem què està passant. I el primer que cal assumir és que el camí cap a la independència serà llarg. Molt dur. I plegat de mentides i bastonades. Abans-d’ahir, en la vista sobre si el Tribunal Suprem ha de jutjar o no l’1-O, el fiscal Jaime Moreno va gosar afirmar —dos cops— que la declaració unilateral d'independència es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat! I es va quedar tan ample. Però resulta que ni la DUI es va publicar al DOGC ni es va arriar la bandera espanyola del terrat de la Generalitat, que és el principal retret que els cupaires fan a Puigdemont, Junqueras i companyia, tot i que, per explicar bé les coses, cal que tothom sàpiga que les propostes de resolució —que és el que era aquella DUI— no es publiquen mai al DOGC. Ells, els cupaires, tampoc no van deixar-se veure gaire, però ara això tant és. L’important és que la democràcia a Catalunya té un enemic molt poderós, que és l’Estat, i uns còmplices que l’amenacen, com va fer ahir al Parlament l’Arrimadas, quan va anunciar que presentaria una querella contra el president Torra per incitació a la violència fins i tot abans que passi el que ells ja han escrit que passarà divendres vinent. El bloc de l’extrema dreta unionista va estirant la corda amb la intenció que un dia algú caigui en la trampa i ells trobin l’excusa per aplicar sancions més dures que les actuals.

Treure a passejar el debat sobre la unilateralitat quan l’independentisme està més fragmentat que mai és realment de bojos

Per tant, convindria que, d’entrada, els independentistes comencessin a fer política de veritat i estiguessin menys pendents de fer diagnòstics apressats. La bona gent ho reclama. Estaria bé que tothom reconegués les seves febleses i escoltés el clam de la gran majoria dels 2.079.340 de persones que van votar una de les tres candidatures autoproclamades independentistes. Només els que militen en partits polítics són contraris a la unitat i sacrifiquen l’objectiu general pel benefici particular. La política catalana és vulgar perquè no té nord i perquè està dominada per aquesta minoria partidista que és incapaç d’escoltar el que reclama el poble i s’estomaca públicament i en privat s’esbudella. El debat no és sobre la unilateralitat o no, sinó sobre com guanyar. I si no diem que això no va de “si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà, segur que tomba, tomba, tomba…”, està clar que no ens podrem alliberar mai. Com diu una amiga meva, cal estar disposats a ser solidaris amb la valentia però en cap cas amb la comoditat.

L’Unilateral és un bar de moda i res més. Treure a passejar el debat sobre la unilateralitat quan l’independentisme està més fragmentat que mai és realment de bojos. D’algú que s’ha begut l’enteniment. És clar que no s’ha d’afluixar per retornar al processisme. Però cal combatre amb les eines adequades. I pot ser que també assumim que els presos no sortiran mai de la presó sense un moviment independentista sòlid, unit i ben dirigit. Primer cal guanyar la batalla per després obtenir-ne els fruits. O independència de veritat o 15 anys de presó per a Junqueras i 10 per als altres. Vostès trien, però exigeixin als polítics que no els vinguin amb romanços.