Hi ha articles que preferiries no haver d’escriure. Aquest n’és un. I no hauria volgut escriure’l perquè tenia previst escriure’n un altre per comentar la (re)investidura de Carles Puigdemont. Ara sabem que la sessió d’investidura que havia de tenir lloc dimarts passat es va desconvocar per decisió unilateral del president del Parlament i d’ERC, sense dir-ne res a ningú, però sobretot sense comunicar-la al candidat proposat pels tres grups parlamentaris sobiranistes de la cambra. És normal, doncs, que la CUP i JuntsxCat se’n queixessin. Només ERC i una part del PDeCAT —l’oficialista— van celebrar aquest canvi respecte del que s’havia pactat la nit anterior. Una alegria, per cert, que el vell partit republicà i els eurodemòcrates van compartir, sorprenentment, amb Mariano Rajoy. Hi ha coincidències que ho diuen tot d’una equivocació.

El mateix dimarts, poques hores després de l’enrenou de primera hora del matí, el Tribunal Constitucional va fer públic que rebutjava les al·legacions que Carles Puigdemont i JuntsxCat havien presentat contra les mesures cautelars que obligaven a suspendre la investidura si el president no es presentava al ple del Parlament. Això fa que tothom ja sàpiga des d’ara com acabaran les noves al·legacions que diu Torrent que vol fer arribar al TC. A més, per Madrid ja circula la notícia que el Tribunal Suprem preveu inhabilitar tanta gent com pugui. Llavors què? Cal constatar una altra vegada el que ja sabem? Torrent ha contribuït al desprestigi del procés sobiranista amb la intenció de protegir-se, cosa ben legítima i humana, de la repressió de l’Estat o bé és que ERC encara no ha digerit els resultats del 21-D. L’efecte d’aquest ajornament sine die serà, tanmateix, que l’Estat haurà aconseguit allargar l’aplicació del 155, desestabilitzar l’autogovern i que continuï la persecució del president Puigdemont per inhabilitar-lo de facto, que és just el contrari del que diuen els republicans que pretenien en optar per fer aquesta maniobra unilateral. Dimarts va quedar demostrat que la desconfiança entre republicans i junters és real i crònica.

Per recuperar la normalitat primer cal restituir el que el poble ha votat

L’apel·lació d’ERC a recuperar “la normalitat” és una ironia, en especial perquè des de la famosa admonició del 2014 de Carme Forcadell al president Artur Mas per reclamar-li valentia, els republicans han empès tothom a desobeir. Però ara tant és això. La història ja ho jutjarà i posarà cadascú al seu lloc. L’inconvenient és que encara cal resoldre’n les conseqüències, atès que el vicepresident del Govern i el conseller d’Interior estan tancats a la presó d’Estremera, i no sembla que n’hagin de sortir aviat, els Jordis ho estan a Soto del Real i Carles Puigdemont és a l’exili i no té cap sentit que en torni, si no és per ser (re)investit president. Per recuperar la normalitat primer cal restituir el que el poble ha votat. Afluixar ara és acceptar el 155. Una altra cosa és que finalment es busqui una fórmula per assegurar la governabilitat de l’autonomia. O del que en quedi.

Espanya s’està convertint en un d’aquells estats autoritaris que ara s’estilen per Europa i més enllà, on també brota, regada pel poder, els mitjans de comunicació i un munt d’intel·lectuals, la típica xenofòbia contra una minoria. O si es vol dir d’una manera més suau, seguint l'Índex de la Democràcia que cada any elabora el think tank britànic The Economist Intelligence Unit (EIU), Espanya és una democràcia imperfecta que ha perdut qualitat. Imperfectes o autoritaris, Rajoy i el tripartit del 155 es van veure obligats a convocar les eleccions del 21-D. I aquelles eleccions va guanyar-les, si més no en el bloc independentista, JuntsxCat amb una campanya basada en la restitució del president. La disputa entre els republicans i els junters no és una lluita entre “trabucaires i florentins”, per dir-ho a la manera d’antics comunistes que no n’han encertat mai ni una. No és una confrontació entre legitimistes i pragmàtics. Reflecteix, si de cas, una divergència de fons sobre com ha de començar la nova legislatura. JuntsxCat vol que arrenqui amb la restitució del president deposat, encara que després s’hagi d’assumir que no es pot governar des de la distància ni des de la presó. Cada cosa al seu temps, per tant. Exercir el poder té la seva litúrgia i els pactes han de ser clars per poder complir-los. JuntsxCat també s’ha equivocat en no explicar bé als republicans què es volia fer i per què i fins on es volia arribar en el desafiament a l’Estat.

Dimarts passat es complia el 70è aniversari de l’assassinat de Mahatma Gandhi, el líder pacifista que va lluitar fins al sacrifici personal per la independència de l’Índia. Se’n coneixen frases que resumeixen molt bé el seu capteniment, però n’hi ha una que avui podríem aplicar al que estem vivint: “Sigues el canvi que vols veure en el món”. Em fa l’efecte que Carles Puigdemont i JuntsxCat tenen ben apresa aquesta lliçó. Volen ser el canvi perquè han arribat a la conclusió que el que està en joc no és tan sols la sobirania de Catalunya. És molt més. Es tracta de conservar la democràcia i els governs avalats per les urnes que el nou autoritarisme no respecta. Per això és important (re)investir el president Puigdemont. Només així tindrà sentit el que s’ha fet fins ara. Passar pàgina seria una irresponsabilitat molt més gran que la que els unionistes atribueixen als independentistes per haver gosat guanyar la llibertat.