Aquesta ha estat una setmana tràgica. La tensió als carrers ha derivat en violència per la desproporcionada resposta policial. Cap govern demòcrata hauria de permetre que la policia tingués la connivència que ha tingut amb el feixisme o que busqués atropellar manifestants simplement per fer-los mal. En el món de la societat de la informació, negar les imatges és com defensar que la Terra és plana. Una extravagància. En política, cinisme criminal. El Govern s’ha equivocat d’estratègia quan ha intentat parar el cop de la intervenció camuflada posant-se al costat de la repressió apel·lant als infiltrats. Ha caigut en el parany que li ha plantat Grande-Marlaska. El govern espanyol desitjava que en la resposta a la sentència hi hagués violència, per justificar la incomunicació amb l’independentisme, com s’ha vist quan Pedro Sánchez no ha volgut parlar per telèfon amb el president Torra. Els governants han de saber parlar, precisament, en els moments més crítics. És la seva feina. La política, encara que sigui un tòpic, prevé els pobles de la guerra.

L’objectiu dels poders espanyols és esborrar la injustícia de les condemnes amb la introducció d’un nou debat sobre la violència. I a això s’ha dedicat el ministre de l’Interior, especialista en les males arts quan era jutge, i els responsables d’Interior hi han contribuït amb una actitud de submissió impròpia de qui diu estar treballant per al benestar del país. Han fet més versemblant el relat unionista. Miquel Buch és una calamitat. Això ja se sabia. Però és que ara, a més, no té cap mena de futur polític. No és l’únic. Molts responsables governamentals i polítics s’han cremat a les fogueres que han ajudat a encendre. Qui no ho vegi és que és cec. El president Torra hauria de prendre mesures si no vol ser arrossegat cap a l’abisme per la pinça que l'hi han estat fent els antics convergents i ERC. Potser és el que volen: arrossegar-lo pel fang per provocar que caigui el Govern i convocar unes eleccions. Si el que ha passat aquesta setmana als carrers, especialment els de Barcelona, i si l’èxit de la vaga general i de les marxes no-violentes per la llibertat són un símptoma dels canvis profunds que estan transformant la societat catalana, i en concret l’independentisme, llavors vol dir que l’aposta dels “moderats” per ERC es veurà abocada al fracàs. L’independentisme no hi guanyarà res provocant una crisi de govern. A les escoles de negocis ensenyen que si una crisi no et fa guanyar posicions, és que no calia fomentar-la.

Cal depurar responsabilitats, d’això no en tinc cap dubte, però no convé posar Catalunya en una crisi total que només ens perjudicaria

Aquesta setmana hem estat a punt d’oblidar que responíem a la sentència més injusta i inventada dels últims anys. Els arguments del TS recorden la “perversió” dels consells de guerra franquistes, en els quals el reu era acusat de “rebel·lió” quan qui s’havia rebel·lat realment era l’exèrcit de Franco. Tots els condemnats a mort van ser afusellats amb aquesta etiqueta. Hem de fer entendre al món que l’Espanya actual transgredeix els drets humans —què és sinó condemnar Dolors Bassa per “delictes” comesos per una altra consellera?— i que restringeix el dret a manifestació, no ja dels catalans independentistes, sinó de tots els espanyols. Els antics dirigents del 15-M haurien d’estar ben indignats. Indignats de debò. Les prova del cotó que demostra fins a quin punt una mobilització posa en qüestió l’statu quo és la resposta que hi oposa el poder. Davant del 15-M no hi va haver cap excepcionalitat, davant l’independentisme, l’arbitrarietat fins i tot té còmplices, per pur espanyolisme, d’antics “indignats”. Clar com l’aigua.

En política cal saber tenir cura del relat i del temps. Aquesta ha estat una setmana tràgica, emocionalment dura per a tots els que són independentistes, que han vist com el Govern integrat per independentistes era incapaç d’estar a l’altura del moment. Però també ha estat una Setmana Groga. De resistència. Cal redreçar la situació i no pas intentar fer caure el Govern. No hi guanyaríem res. Cal depurar responsabilitats, d’això no en tinc cap dubte, però no convé posar Catalunya en una crisi total que només ens perjudicaria. L’objectiu no pot ser cap altre que la defensa de la llibertat i del dret a la independència. “La bomba i el renec són, sobretot, una mateixa cosa: un desfogament destructor de la impotència per crear”, va escriure Joan Maragall l’1 d’octubre de 1909. Ara fa més de 100 anys, doncs, el gran poeta reaccionava així a la Setmana Tràgica de veritat. L’independentisme no pot demostrar impotència. Al contrari. Fa una dècada que desafiem l’Estat amb una creativitat absoluta, amb aquella llum als ulls i aquella força al braç que agrada tant d’evocar a Jordi Sànchez. La resistència popular és el més preuat de qualsevol moviment i cal saber-ne fer ús. Ni el renec ni el foc ajuden a avançar. Només són munició per als enemics de la causa i dels seus còmplices. Fem que aquesta Setmana Groga ens faci entrar a la història pel que haurem aconseguit i no pel que hi hem perdut.