Si féssim la llista de discriminacions, no pararíem. Abans-d’ahir, per exemple, una colla de col·legues universitaris n’assenyalava unes quantes sobre la valoració dels articles escrits en català o sobre la història de Catalunya en l’avaluació de l’activitat científica. Fins i tot un organisme propi, l’Agència de Qualitat del Sistema Universitari (AQU), discrimina el català (a les revistes científiques en català) quan avalua la producció del professor per accedir a les diverses acreditacions. Si ho fa un organisme depenent de la Generalitat, ¿què no ha de fer l’Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación (ANECA), que és una fundació estatal orientada, segons diuen, a la millora de la qualitat universitària, incloent-hi la catalana? La disfunció de l’estat de les autonomies és que el pujolisme va crear un subsistema que, a la pràctica, no ha servit per protegir la recerca en català. Se suposa que l’AQU va néixer per rescabalar els investigadors catalans de la discriminació derivada de la “N” que precedeix la definició de l’ANECA. A Espanya l’Estat es confon amb la nació i, per tant, com que la nació dominant és la castellana, la resta de nacions que conformen l’Estat —o sigui el 42,6 % de la població espanyola— no compta. Espanya no és un estat plurinacional, encara que una lectura generosa de la Constitució del 78 podria avalar-ho, perquè les classes dominants són castellanes i espanyolitzadores.

L’ús del català en la docència ha anat reculant a poc a poc però inexorablement. Ja va denunciar-ho Bel Zaballa el 2017. A la Universitat de Barcelona, per no sortir del meu territori, els màsters impartits el curs 2020-21 en català representen tan sols un 31,5 % (26.777,5 hores de docència). La resta fins a arribar al 100 % es reparteix entre un 47,5 % en castellà (40.430,4 hores de docència), un 20,7 % en anglès (17.584,0 hores de docència) i un minso 0,4 % de classes impartides en altres llengües. Aquestes són les dades oficials, sense tenir en compte l’inevitable “Perdone, no entiendo el catalán. ¿Podría dar la clase en castellano?”, amb el qual s’anul·la automàticament la classe en català. Sense aquesta distorsió, el català als màsters de la UB és minoritari. És més, a la meva facultat, que és la de Geografia i Història, on se suposa que s’ensenya en exclusiva, perquè és natural que sigui així, el passat i l’activitat humana de Catalunya, el 61,0 % dels màsters s’imparteixen en castellà i només el 38,9 % en català. L’anglès és marginal: un 0,1 %. Es veu que el català no tan sols no és apte per explicar física nuclear, que és el que va dir el 1976 Adolfo Suárez, aleshores president del govern, sinó que l’any 2021 tampoc és l’idioma adequat per explicar la història o el paisatge de Catalunya. El 25 d’agost de 1973, en el context de la Universitat Catalana d’Estiu, va tenir lloc una taula rodona de la qual sorgí un manifest, El català, llengua d’expressió científica, que, atès el panorama, caldrà recuperar. Si bé ara la situació és més greu, perquè l’esmentat manifest anava dirigit a les ciències dites “dures”. Avui la marginació del català ha arribat, com vostès han pogut veure, a les ciències humanes.

La banalització de la llengua ha estat el gran error dels independentistes, mentre l’ofensiva espanyolista no s’ha aturat mai

Fa mandra haver de reclamar avui dia, després de gairebé quaranta anys de règim autonòmic, la Catalunya normal (amb revistes del cor i serials frívols en català al costat d’estudis acadèmics) que propugnava el doctor Joaquim Molas el 1983 des de la trona del Col·legi de l’Advocacia. Les reflexions crítiques sobre el futur de la cultura catalana d’avui serien més dramàtiques i severes. Mentre discutim sobre el llenguatge inclusiu amb propostes extravagants, la llengua va desapareixent de l’espai públic i es converteix en pur mercadeig partidista per aprovar els nous pressupostos de Pedro Sánchez. La banalització de la llengua ha estat el gran error dels independentistes, mentre l’ofensiva espanyolista no s’ha aturat mai. Manifestos, associacions i partits espanyolistes s’han anat repetint fins al punt de convertir els catalans catalanoparlants en “espanyols” de segona. Els catalans castellanoparlants tenen darrere un estat, que no és que els defensi, és que discrimina els “altres catalans” (els catalanoparlants) fins al punt de fer-los sentir estrangers a la seva nació. Deia el mestre Termes que per al futur de Catalunya com a nació és més important preservar la catalanitat que el catalanisme. No en tinc cap mena de dubte. El catalanisme és un moviment polític que sempre es pot refer. La catalanitat és l’essència d’una nació sense estat representada per una llengua i una cultura pròpies. Per això és tan important no cedir ni un pam.

Molts catalans són independentistes perquè se senten discriminats a Espanya. Després d’una dècada d’intentar separar-se’n, ara veuen com el govern “amic” dels republicans no tan sols no cedeix en res, malgrat l’escenografia del diàleg, sinó que, quan fa una nova llei, li surt de dins del moll de l’os l’ànima nacionalista. L’avantprojecte de llei de comunicació audiovisual que el Consell de Ministres havia d’aprovar aquesta setmana per enviar al Congrés no preveia cap espai mínim obligatori per a les llengües minoritàries —però oficials constitucionalment— de l’Estat ni als canals de televisió ni a les plataformes audiovisuals. Res de res. Deixava aquesta qüestió en mans dels diferents operadors i dels seus criteris comercials. Indirectament condemnava el català, el basc i el gallec a ser legalment arrasats pel castellà en un mitjà clau per a la difusió, la normalització i el desenvolupament de la llengua, com és l’audiovisual. És la visió actualitzada de Pedro Sánchez dels prejudicis d’Adolfo Suárez. ¿De veritat que cal tornar a reclamar que es pugui dir en català “Sue Ellen, ets un pendó”? Vist l’idioma amb què es programa a Barcelona el musical Billy Elliot, sembla que sí. Els programadors s’escuden en raons de producció, però com ha declarat Jordi Almirall, el director del grup de teatre amateur que el 2013 va estrenar aquesta obra en català: hi ha actors per donar i per vendre per fer Billy Elliot en l’idioma del país. El català recula en tots els àmbits. És clar que sempre podem donar-ne la culpa al procés independentista, a la dèria dels independentistes que “conviden els catalans a triar entre Espanya i Catalunya”. Aquest és l’argument surrealista i pervers que donava Antoni Puigverd en un article recent. Es veu que un senyor que parlava català va matar Kennedy.