Artur Mas és un home força reservat. Es regeix per un codi que poques vegades revela i que obliga els seus col·laboradors a intuir el que pensa més que no pas saber-ho del cert. No puc dir que hagi estat amic d'Artur Mas. Mai no he sortit a sopar amb ell o amb la seva dona ni res de semblant. La meva relació amb ell ha estat sempre política, diguem-ne professional. Ho dic perquè, ara que ha decidit retirar-se del primer pla de la política, els amics li surten de tot arreu. Li tinc estima, això sí. Són molts anys de coincidències i també de discrepàncies, quan n'hi ha hagut, i això forja un vincle que segurament no es veu ni es nota però que hi és. A més, ens uneix una mateixa injustícia quant al tracte que rebem de la premsa –i dels adversaris polítics– per la nostra presumpta implicació en el cas Palau. No sé què és el que li passarà pel cap quan es faci pública la sentència del cas Palau. Jo sentiré un gran alleujament, encara que ningú no em restitueixi l'honorabilitat tacada amb insults de tota mena.

Vaig conèixer Artur Mas al començament de l'any 2006. Gairebé no no hi havia tingut cap tracte. Potser l'havia saludat en algun acte, però poca cosa més. La trobada es va produir arran de l'"acord global" sobre el projecte d'Estatut de Catalunya que van assolir ell i José Luis Rodríguez Zapatero la matinada del 22 de gener. La reunió, celebrada de forma secreta en la Moncloa, es va prolongar durant sis hores, i en el curs de l'entrevista tant Zapatero com Mas van conversar telefònicament amb el portaveu de CiU al Congrés, Josep Antoni Duran Lleida, llavors un aliat necessari que Mas no ha suportat mai. Mas té més tírria a l'antic líder democratacristià que a qualsevol altre dirigent polític. Duran tendeix a la deslleialtat, mentre que Artur Mas és en general força fidel. La lleialtat cap als seus amics de veritat pot ser que l'hagi abocat a fiar-se d'opinions no sempre polítiques. Mas ha tingut, per descomptat, un entorn polític, però es fia dels seus amics de tota la vida.

Mas té més tírria a Duran Lleida que a qualsevol altre dirigent polític

El pacte entre Mas i Rodríguez Zapatero va marcar la vida política del dirigent català tant com el pacte del Majestic de 1996 entre Jordi Pujol i José María Aznar va marcar negativament les expectatives electorals de CiU el 2003. En el sopar de celebració d'aquest pacte entre el PP i CiU, servit pel xef Fermí Puig (que fa poc s'ha compromès com a candidat de Junts per Catalunya), també hi eren Duran i Lleida i Mariano Rajoy amb els altres negociadors per les dues parts: Macià Alavedra, Josep Sánchez Llibre i Joaquim Molins, desaparegut recentment, i Rodrigo Rato, llavors vicesecretari general del PP. El nacionalisme català obria així la porta a l'alternança en el govern espanyol, després de 14 anys del PSOE en el poder, als qui serien els nous dominadors de la política espanyola els anys vinents i que finalment van clavar un cop de mort a CDC quan va evolucionar cap a l'independentisme. En aquesta fotografia no hi havia Artur Mas. Els altres, vostès ja saben com han acabat, especialment Alavedra i Rato, atrapats per la troca de la corrupció que va fomentar el règim del 78. Artur Mas no hi era, hi insisteixo, perquè el president del PDeCAT que ara se'n va llavors era un actor secundari, parlamentari des del 1995 i conseller del Govern, fins que el novembre del 2000 va ser elegit secretari general de CDC per l'11è Congrés del partit, en substitució de Pere Esteve.

Com dic, vaig conèixer Artur Mas el 2006, després que servidor publiqués l'article "Salvar els mobles" a la revista El Temps (31/1/2006). M'agrada la política perquè estic fermament convençut que serveix per pal·liar els enfrontaments armats. Com a historiador he estudiat durant anys una infinitat de conflictes nacionals que la política no va saber resoldre a temps i van acabar en guerres o en el terrorisme pertinaç de les organitzacions armades com l'IRA o ETA. Així doncs, la gosadia d'Artur Mas quan es va desplaçar a la Moncloa per desencallar les negociacions sobre l'Estatut de 2006 em va semblar que complia el que la gent demana als dirigents polítics, que és que resolguin els conflictes. Mas llavors era el cap de l'oposició a Catalunya, malgrat que havia guanyat les eleccions que van acabar amb la investidura de Pasqual Maragall com a president de la Generalitat. Feia tres anys que lamentava la seva mala sort quan va decidir posar fil a l'agulla i propiciar un pacte polític amb el PSOE, que el PP va combatre des del primer minut. A començaments del febrer d'aquell any, Mas em va trucar per telèfon per agrair-me l'article. I al cap d'un temps, concretament el 23 d'abril del 2006, i recordo aquell dia perquè era en una d'aquestes recepcions una mica pijas que va muntar Maragall en el Palau de Pedralbes per substituir la tradicional xocolatada que havia instituït Pujol el dia de la seva onomàstica, Felip Puig em va agafar per banda i em va proposar d'encapçalar una plataforma a favor de l'Estatut, pactada amb el PSC, juntament amb Rosa Cullell. Ella i jo seríem els portaveus d'una associació anomenada "Estatut, jo sí" i impulsada per Miquel Caminal, Helena Guardans, Josep María Solé Sabaté, Enric Canals i Toni Berini, i que va aplegar prop de 900 personalitats.

No posar-se al capdavant de la lluita contra la corrupció ha estat el gran error de Mas

Va ser llavors quan vaig començar a freqüentar Artur Mas. Poc, fins que un dia de desembre del 2007 va tornar a trucar-me, després de la seva coneguda conferència del 20-N, i em va proposar de dirigir la Casa Gran del Catalanisme, un invent, segons que sembla, de Francesc Homs, amb un nom horrible, que jo pilotaria des d'una renovada Fundació Trias Fargas. Vaig dubtar, especialment perquè ja llavors era conscient que les fundacions dels partits no sempre són transparents. Vaig acceptar, com vaig comunicar a Mas, "perquè per primera vegada en aquests últims anys algú es planteja una estratègia política a llarg termini". Vaig demanar que tanquessin l'antiga fundació i que en creessin una altra. Em van dir que no i llavors vam acordar que li podia canviar el nom, i va passar a dir-se Fundació Catalanista i Demòcrata (CatDem), i que la meva implicació seria des d'un punt de vista polític, sense immiscir-me en absolut en les qüestions administratives i econòmiques. Vaig encertar-la, vist com han anat les coses. No és que Mas sabés res de com funcionava aquesta fundació, però dilluns vinent es veurà la sentència del que va acabar sent el teló d'Aquil·les d'Artur Mas. El 3%, i totes les altres coses, es van convertir en un llast per a CDC, ja que els tripijocs d'Oriol Pujol i el seu entorn van acabar per enfonsar el projecte polític que havia fundat el seu pare. No posar-se al capdavant de la lluita contra la corrupció ha estat el gran error de Mas. Si un no vol tenir amics a la política, almenys ha d'estar segur de l'honestedat dels que l'envolten. Mas hauria d'haver actuat sense pietat. El perdó per als qui delinqueixen no és una cosa que incumbeixi als mortals.

Mas és un polític antipolític. No és cap joc de paraules

El 27 de setembre del 2012 vaig publicar a El Punt Avui l'article "El sobiranisme de vellut", amb el qual vaig intentar explicar el que vaig anomenar masisme i que mai no va arribar a arrelar per incompareixença del protagonista. Mas és un llop solitari, a qui no li agrada que li portin la contrària, que creu en l'esforç individual. La política és ben el contrari d'això. Els líders es forgen sols però necessiten ser estimats per les masses si volen continuar en el poder. Em recordo d'un dia en què en tornar jo d'un viatge als Estats Units, quan ell ja era president, li vaig ensenyar uns vídeos sobre els discursos que Barack Obama feia a diversos llocs i com es movia a l'escenari. Li vaig dir que tot estava estudiadíssim i que ell hauria d'aprendre a fer el mateix. Em va mirar i amb el seu millor somriure em va dir: "Però tu et penses que jo soc un pallasso?", mentre tancava la tapa de l'ordinador amb molta parsimònia. Li vaig tornar la pilota amb un revés una mica impertinent: "I tu creus que Obama ho és? Decideix coses molt més importants que les que es decideixen en aquest despatx". I tanmateix, Mas és capaç de formular frases d'una densitat extrema, com aquella que va pronunciar en plena campanya electoral del 2010 i que vaig reproduir al meu article: "El futur no és un regal, és una conquesta". Mas no és cap determinista, creu en l'esforç com a forma de superació que fins i tot s'autoimposa. I per això va creure que amb una gestió més o menys eficaç de la crisi econòmica, que va dissenyar el geni Andreu Mas-Colell, el millor economista que ha donat aquest país i qui malgrat això és molt poc polític, podria guanyar les eleccions que es van convocar el 2012. Tret d'Angela Merkel, que és un monstre polític que sap poc d'economia, els que es van apuntar a la política de retallades imposada per Alemanya van sucumbir i es van clavar una patacada de l'alçada d'un campanar. La meva opinió llavors ja era, encara que ningú no em va preguntar res, que a CiU li aniria molt malament en unes eleccions convocades amb oportunisme. I així va ser: CiU va perdre 12 diputats i el somni de la majoria absoluta. A Mas li va passar el 2012 el que li ha passat a ERC a la campanya del 21-D: l'excés de confiança es paga. Deia Winston Churchill que la "política és gairebé tan emocionant com la guerra i no menys perillosa. A la guerra ens poden matar una vegada; a la política, moltes vegades."

A Artur Mas el persegueix amb acarnissament la justícia per haver donat la veu al poble i propiciar un procés que avui és en mans de Carles Puigdemont i que protagonitzaran d'altres i altres sigles

El masisme és, al capdavall, el mateix Mas. La seva evolució. Mas és un polític que va cremant etapes, en una espècie de work in progress, a partir d'uns quants fracassos. Mas és un polític antipolític. No és cap joc de paraules. M'ho va reconèixer ell mateix el dia del famós pas al costat del 2015 als passadissos del Parlament. Es va fiar dels qui tampoc no raonen políticament perquè són gent sortida d'ambients antisistema per naturalesa. Va prendre la decisió sol, suposo. Reconec que em va demanar l'opinió i li vaig dir que abandonés perquè aquest país no podia permetre's de repetir eleccions. El tracte que la política ha donat a Mas és injust, ho sé. Quan Mas ja havia abraçat l'independentisme i podia convertir-se en el líder del sobiranisme moderat i de tots els conversos que han dut l'independentisme fins al 49 i escaig per cent de l'electorat, l'esquerra i, en especial, l'extrema esquerra, el va enviar a la paperera de la història amb gran alegria dels unionistes, que sempre esperen que siguin els independentistes els qui arranin les seves pròpies files. Hi ha molt imbècil que ridiculitza el 9-N i es passeja donant lliçons de valentia de saló. A Artur Mas el persegueix amb acarnissament la justícia per haver donat la veu al poble i propiciar un procés que avui és en mans de Carles Puigdemont i que protagonitzaran d'altres i altres sigles. Mas és un home lliurat al futur a qui, de vegades, li costa divisar els canvis històrics. La tàctica ha matat sovint l'estrateg. Torno a Churchill, que va ser un polític savi, malgrat que es va equivocar moltes vegades: "L'èxit és la capacitat d'anar de fracàs en fracàs sense perdre l'entusiasme". A Artur Mas últimament se'l veia molt trist.