El dinero alcanza cuando nadie roba”. Aquest va ser el lema de campanya que va utilitzar el recentment proclamat president d’El Salvador, Nayib Armando Bukele Ortez, un jove publicista de 37 anys d’origen palestí i un aspecte modern. Si presten atenció a les fotografies penjades a Twitter de les seves audiències amb els mandataris que van acudir a la seva presa de possessió de dissabte passat, el que hi destaca són els seus mitjons vermells, a joc amb el mocador que li sobresurt de la butxaca superior de l’americana d’un vestit de color negre que en perfila encara més l’esvelta figura. Al seu costat, per posar un exemple, el president del Senat espanyol, el filòsof Manuel Cruz, sembla un home del segle XIX, tant com el joveníssim canceller conservador austríac Sebastian Kurz, nascut l’any 1986. Aquests mitjons vermells de Bukele són una declaració de principis i no tan sols una extravagància.

La majoria dels comentaristes es pregunten com un “candidat millennial”, aparentment sense ideologia ni un partit fort que li doni suport, va poder derrotar el tradicional bipartidisme salvadorenc, instaurat després de la fi de la guerra civil el 1992 i el repartiment del poder entre els antics enemics del partit de la dreta, l’Aliança Republicana Nacionalista (ARENA), i la coneguda guerrilla del Front Farabundo Martí d’Alliberament Nacional (FMLN). Bukele, guanyador per majoria absoluta a la primera volta de les eleccions presidencials del passat mes de febrer, va rebre el bateig de foc polític el 2012, quan va arribar a l’alcaldia de Nuevo Cuscatlán, una petita localitat al nord-est del departament La Libertad, de la mà, precisament, del front guerriller. Amb posterioritat, entre el 2015 i el 2018, va ser alcalde de la capital, San Salvador, amb el suport una altra vegada de l’FMLN i l’esquerra salvadorenca.

¿Què va passar perquè aquest jove s’allunyés de l’esquerra i es presentés a les eleccions sota les sigles d’un petit partit conservador, la Gran Aliança per la Unitat Nacional (GANA), encapçalat per l’expresident salvadorenc Antonio Saca? Un cop va abandonar el Front, Bukele es va convertir en el líder de Noves Idees, un moviment d’esquerres que no va poder concórrer a les eleccions presidencials perquè no va ser a temps d’inscriure’s com a partit polític, cosa que va obligar el jove aspirant a buscar una sortida d’emergència. Les sigles i els partits tenen poca importància, per bé que el seu partit continua sent Noves Idees, perquè és evident que la victòria de Bukele es va basar en el seu tarannà, en un carisma guanyat a les xarxes socials i en una posada en escena molt acurada.

L’esquerra clàssica, i no diguem la dreta arnada, ha estat un fiasco fins i tot allí on la raó històrica estava de part seva

A principis dels anys vuitanta i durant una mica més d’una dècada, El Salvador es va convertir en el nou Vietnam dels EUA. La guerra civil era, en realitat, un altre dels escenaris de la Guerra Ffreda. Segons la Comissió de la Veritat organitzada en acabar el conflicte, la guerra es va cobrar 11.268 víctimes, entre morts i desaparicions, els responsables de les quals van ser, en un 45%, les forces governamentals, mentre que el 40% s’atribueix als grups paramilitars d’extrema dreta (entre ells els temuts Esquadrons de la Mort) i només un 5% als guerrillers de l’FMLN. El Salvador és un país petit tant en extensió com en població, amb tot just 6,5 milions d’habitants, on la fetor de la mort va empudegar totes les cases. Però la guerra es va acabar poc després de caure el Mur i els acords de pau van permetre la integració de la guerrilla a la vida política, fins al punt que el seu líder, Mauricio Funes, va arribar a la presidència el 2009. Avui Funes és un pròfug de la justícia salvadorenca i viu asilat a Nicaragua, emparat per Daniel Ortega, el fals messies de la revolució nicaragüenca. Prop d’un terç de les llars salvadorenques viuen en la pobresa i el Banc Mundial va assenyalar que la renda per càpita de l’any en curs és de 3.560 dòlars. Aquesta és la raó per la qual molts salvadorencs es van unir a les recents caravanes de migrants que van recórrer Mèxic a peu amb l’objectiu d’arribar als EUA. Bukele té en aquesta mena de gent el seu graner de vots. Són els pobres que la corrupció de l’esquerra, en un altre temps redemptora, va desencisar.

Bukele rep atacs de tots els fronts, però especialment per part d’aquesta esquerra que, creient-se superior, segueix sense assabentar-se que ningú ja no admet que intentin “salvar-lo” explotant el seu dolor a la televisió. L’esquerra clàssica, i no diguem la dreta arnada, ha estat un fiasco fins i tot allí on la raó històrica estava de part seva. ¿Qui no va sentir solidaritat amb la causa per la llibertat salvadorenca veient la pel·lícula Salvador, dirigida per Oliver Stone el 1982? ¿Qui no va sentir el mateix assegut a la butaca d’un cinema mentre assimilava el dolor de Jack Lemmon i Sissy Spacek d’aquell Desaparegut xilè de 1973, una excel·lent pel·lícula de Costa-Gavras també del 1982? ¿Qui no va simpatitzar amb els tres periodistes estatunidencs —Russell Price (Nick Nolte), Claire (Joanna Cassidy) i Alex Grazier (Gene Hackman)— que a Sota el foc (1983), de Roger Spottiswoode, el 1979 viatgen a Nicaragua, on la guerrilla sandinista està a punt d’enderrocar el dictador Anastasio Somoza, a pesar que compta amb l’ajuda de la CIA, i s’involucren en la revolució moguts per un no gens negligible imperatiu moral? Aquestes pel·lícules estaven inspirades en fets reals —les tràgiques circumstàncies dels periodistes Richard Boyle, Bill Stewart i Charles Horman, respectivament— i reflectien la crueltat dels règims dictatorials sostinguts pels EUA. La qüestió és que un cop van caure aquestes dictadures, els règims que van substituir-les no van ser molt millors. Bukele ha tret partit de la seva “radicalitat” social —estil 15-M, però sense rastes— que ha seduït una joventut que, davant la persistent pobresa, només té dues alternatives: o se’n va del país a la recerca d’El Dorado, encara que sigui caminant, o bé, si es queda a El Salvador, no està perquè li expliquin pel·lícules del passat i atén a qui els promet que “el dinero alcanza cuando nadie roba”. El somni dels de baix.

Agustí Colomines
Opinió Ernest, alcalde Agustí Colomines
Agustí Colomines
Opinió Guanya Puigdemont, adeu CDC Agustí Colomines