El 18 d’octubre de 2010 es van celebrar les eleccions per renovar la cúpula de la patronal catalana Foment del Treball. Joan Rosell, l’empresari que de jove havia justificat el cop d’estat del 23-F, aspirava a la reelecció. Les aigües de la política catalana ja baixaven atorrentades des que el 27 de juny d’aquell any el Tribunal Constitucional havia dictat la sentència de mort contra l’Estatut del 2006 pactat entre Maragall i Mas amb l’oposició d’Esquerra. S’estaven a punt d’obrir les portes del que més endavant es coneixeria com a procés. Els aires de canvi es podien palpar arreu, a cavall de les consultes populars. També entre el món empresarial. Així és com va sorgir una candidatura alternativa a l’oficialista de Rosell, qui, per altra banda, feia quinze anys que presidia l’entitat patronal. La candidatura renovadora va estar encapçalada pel conseller delegat grup Irestal, Joaquim Boixareu, i incloïa empresaris i executius com Antoni Zabalza, Carles Sumarroca, Antoni Marsal o Bernardo Gómez. Tot i que no era una candidatura estrictament sobiranista, una gran majoria dels candidats estaven vinculats a l’associació empresarial Femcat que havia presidit Boixareu, i que sí que ho era. També comptava amb l’aval del president de la patronal vallesana Cecot, Antoni Abad, que estava declaradament alineat amb les tesis del que llavors se’n deia el dret a decidir. L’experiment no va acabar bé. Rosell va guanyar les eleccions i ho va fer amb una certa tranquil·litat.

Si no m’erro, en tots aquests anys no hi ha hagut cap més intent d’abordar la conquesta de la direcció de la patronal per part d’algú que estigués disposat a defensar una concepció nacional i sobirana de Catalunya. Tampoc hi ha hagut cap intent de provar-ho en altres entitats. Va caldre esperar a la irrupció de Joan Canadell, qui el 16 de juny de 2019 va prendre el timó de la Cambra del Comerç. Va concórrer a les eleccions amb una candidatura independentista sense complexos per derrotar Carles Tusquets —marit de Rosa Cañadas, actual aspirant a presidir el Cercle d’Economia contra el continuista Jaume Guardiola— i Ramon Masià, hereu de Miquel Valls, el vell patró de la Cambra des del 2002 fins a aquell moment. Canadell és ara diputat de Junts al Parlament i la Cambra està presidida per Mònica Roca, qui havia acompanyat Canadell en la candidatura Eines de país. Roca va ser elegida pel ple de la Cambra amb 32 vots i es va imposar a José María Torres, president executiu de Numintec i vicepresident de la fundació Pimec, que només en va aconseguir 4. La Cambra és un bastió del sobiranisme on també actuen persones com l’advocat Jordi Domingo, cònsol major del Consolat de Mar, i reconegut defensor dels drets democràtics i nacionals del país. El febrer de 2021, Pere Barrios va intentar l’assalt a la Pimec amb la candidatura Eines Pimec, però va perdre davant Antoni Cañete, afavorit, curiosament, per l’entorn d’Esquerra i de l’antiga CiU. El 26 de novembre de 2020, Cañete, que havia accedit a la presidència interinament per la renúncia de Josep González i Sala, va fitxar Josep Ginesta, que acabava de cessar com a secretari general de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya. Hauria hagut de ser un escàndol, però com que aquest senyor és d’Esquerra, no va passar res. Tampoc no va tenir cap influència per tal que el seu equip adoptés postulats sobiranistes. Al contrari. Ara Ginesta és secretari general de Pimec i el sobiranisme està desat en un calaix. Així doncs, més enllà del reducte sobiranista de la Cambra, el món empresarial, almenys el que aspira a controlar les grans corporacions patronals, té un clar biaix unionista o, a tot estirar, autonomista. En la meva columna anterior vaig parlar-los del llibre de Manel Pérez sobre l’efecte del procés en les elits econòmiques catalanes. La conclusió és que aquestes elits van actuar, majoritàriament, com un cavall de Troia per barrar el pas a l’independentisme, alimentant un ambient de por i fomentant el trasllat de les seus de bancs i empreses fora de Catalunya. 

Qui plantarà cara de veritat a l'Estat per combatre l’espoli, la discriminació i el setge al català, que ha estat el nervi de la nació, si no és decididament independentista?

Al cap de dotze anys de les eleccions en què Boixareu va intentar reptar Rosell i el seu continuisme, el pròxim 18 de juliol (quina data més nefasta) torna a haver-hi eleccions per elegir la direcció del Foment del Treball. S’hi presenta tan sols una candidatura, encapçalada per Josep Sánchez Llibre, que ha estat més aviat un polític que no pas un empresari. L’escuder a Madrid durant anys (del 1993 al 2016) de Duran i Lleida, opta a la reelecció, perquè presideix Foment des que el novembre del 2018 en imposar-se a Joaquim Gay de Montellà i Ferrer-Vidal. El polític democratacristià actua segons els principis del “catalanisme sense esperança” —segons una afortunada descripció d’Andreu Barnils—, que ell i una cort mediàtica ben pagada intenten recuperar de les cendres del règim del 78. A més, ha convertit el Foment en el refugi per a molts antics membres d’UDC, el partit paparra de CDC. Tots ells estan desfasats, encara que la seva oposició a l’independentisme els faci creure el contrari. La desconnexió de la majoria de catalans del projecte espanyol no s’ha aturat per molt que ara el desànim per la derrota del 2017 alimenti el nihilisme d’alguns sectors militants de l’independentisme i l’abstencionisme de la gent normal i corrent. El passat no tornarà, perquè, manllevant una metàfora de Jordi Pujol, “des dels turons” d’avui ja no s’aspira a trobar l’autonomia “a l’altra banda del riu”, sinó la independència. L’unionisme ho acceptarà o no, es tornarà a enganyar com es va enganyar Mariano Rajoy, però la desconnexió és ben real. El 2013, potser sí que Dyango es va convertir en “un heroi per accident” perquè va abraçar el sobiranisme amb tota naturalitat, com va indicar Iu Forn en un article al diari Ara. L’excepcionalitat de llavors, ara ja és norma malgrat que hi hagi hagut un replegament provocat per la repressió.

Esperem que al final de la jornada d’avui Junts resolgui satisfactòriament la votació per ratificar els noms que faltaven per completar la direcció pactada entre Laura Borràs i Jordi Turull. El moment polític actual no està per entretenir-se amb les batalletes internes d’un partit que hauria de ser la punta de llança d’un independentisme indomable, i això no vol dir imprudent, per encapçalar la remuntada. A circumstàncies excepcionals, grandesa de mires. Si la gent està desanimada és perquè, d’entrada, no es refia d’uns dirigents polítics que han demostrat tenir una escassa capacitat directiva. La gent els ha acompanyat en la repressió i ells no han sabut retornar l’escalf amb un joc polític honest. Han arruïnat l’independentisme com Bartomeu ha enfonsat el Barça fins a cotes inversemblants. Mentre es barallen sobre qui té més càrrecs al Govern i qui controla l’executiva dels partits, mentre discuteixen qui influeix més a Òmnium o a l’ANC, l’hegemonia social cau a les mans de l’unionisme. Que la societat civil estigui dominada per l'unionisme, encara que es declari autonomista, és una desgràcia que cal revertir.

Qui plantarà cara de veritat a l'Estat per combatre l’espoli, la discriminació i el setge al català, que ha estat el nervi de la nació, si no és decididament independentista? El catalanisme autonomista encara és l’hora que s’arromangui per defensar la immersió lingüística simplement perquè està rendit d’entrada a l’unionisme. L’independentisme hauria de treure’s la son de les orelles i reaccionar d’una vegada. Si l’any 1901 el president del Foment del Treball, Albert Rusiñol, va ser un dels quatre presidents de la primera candidatura electoral catalanista, l’independentisme actual ha de fer el camí invers. Ha d'aspirar que el pròxim president del Foment sigui independentista, de la mateixa manera que ha de potenciar un sindicalisme independentista que desbanqui els sindicats unionistes, esdevinguts instruments de la desmobilització. En alguns àmbits ja passa, com a la universitat i a l’administració de la Generalitat, però cal que el sindicalisme sobiranista esdevingui majoritari. Per aconseguir fites com aquestes, que no són fàcils, cal dissenyar una estratègia que superi la dèria dels polítics de mirar-se el melic. Així com la tendència de l'entorn mediàtic de plorar i plorar d'impotència davant la repressió, assumint, a sobre, el relat de l'Estat segons el qual la dècada sobiranista ha estat una mentida del mal anomenat processisme.