1. L’enemic del meu enemic no és el meu amic. La invasió russa d’Ucraïna ha retratat tothom. Com si encara estiguéssim vivint la guerra freda iniciada el 1947, hi ha hagut polítics i comentaristes que han adoptat una actitud ambigua respecte de la barbàrie promoguda per l’autòcrata del Kremlin, Vladímir Putin. Embolcallats amb un pacifisme que, com ja vaig explicar en la darrera columna, no sap calibrar la profunditat ètica d’aquest conflicte, hi ha qui defensa no enviar armes als ucraïnesos per “acabar”, diuen, amb el patiment de la població indefensa. La ceguesa d’aquesta gent és impressionant. Inclús han celebrat les declaracions d’un militar retirat espanyol que des d’una trona televisiva predicava el desarmament dels ucraïnesos amb arguments militars. Razem (Junts), un partit d’esquerra polonès tipus En Comú Podem creat el 2015, retreu a l’esquerra europea l’ambigüitat davant el conflicte. Recrimina a Pablo Iglesias i a Yanis Varoufakis, però també a Ségolène Royal, del PSF, i a Rolf Mützenich, de l’SPD, i als dirigents de Die Linke, haver assumit la tesi russa que la guerra és conseqüència de les ànsies expansives de l’OTAN. Els russos no estan en perill d'extinció, observen des de Polònia, amb la mirada geopolítica de qui sap de què parla. És Rússia la que s'està cruspint Ucraïna.   

Els arguments per abandonar a la seva sort els ucraïnesos i després recollir-ne les molles recorden el principi de no-intervenció esgrimit per francesos i britànics el 1936 respecte al cop d’estat franquista. Aquest principi, que remunta a la doctrina Monroe (sintetitzada amb el lema “Amèrica per als americans”), va servir per posar als peus dels cavalls la República espanyola. Ja sabem com va acabar aquella no-intervenció. L’aviació alemanya i italiana bombardejà a plaer la població de la zona republicana, mentre que cap avió aliat va bombardejar, per exemple, Burgos, seu dels manaies de Franco. Com que els enemics de Putin són les democràcies liberals, aquests improvisats pacifistes d’ara estan decidits a esmenar el proverbi àrab que diu que “els enemics dels meus enemics són els meus amics”. No s’adonen —o potser sí i ja els està bé— que la guerra de Putin d’aquests dies va dirigida a canviar, primer, el destí dels ucraïnesos, i, tot seguit, el nostre. 

2. Els efectes del “No a la guerra”. Durant un temps vaig creure que Putin no s’atreviria a traspassar la línia vermella que suposava envair un estat sobirà d’Europa. Tal vegada ell no ha aconseguit predir les dificultats de la seva ofensiva, però reconec que deu tenir molt apamada la psicologia dels governants occidentals i, en especial, de la població europea. La reacció immediata i espontània dels europeus ha estat un no a la guerra unànime que, en realitat, és una condemna dels ucraïnesos. Hauria calgut sortir al carrer brandant pancartes en defensa de la llibertat i el dret d’autodeterminació dels pobles, perquè aquesta guerra va d’això. Els independentistes catalans haurien de ser els primers a veure-ho. Quan Putin diu que Ucraïna no existeix perquè no és una nació diferenciada de Rússia, la música hauria de resultar-nos familiar. L’espanyolisme afirma el mateix de Catalunya i fins i tot ha donat nom a una part del sud del país, Tabàrnia, per emfasitzar-ho. Putin acusa els sobiranistes ucraïnesos de ser nazis com els espanyolistes insulten els independentistes catalans amb un neologisme, lazis, que porta directament a la memòria el nazisme. La perversió del llenguatge forma part de la propaganda difosa per construir l’enemic.

L’imperialisme rus no és nou, però Putin l’ha reactivat amb una agressivitat nacionalista pròpia dels estats vuitcentistes

En un breu assaig el títol del qual és, precisament, Costruire il nemico, Umberto Eco va explicar una anècdota que va viure en agafar un taxi a Nova York. El taxista, que era d’origen pakistanès, va preguntar-li sobre d’on era i quina llengua parlava i per què els italians no parlaven l’anglès. Un cop fetes les presentacions, el taxista, impertèrrit, va preguntar a Eco quins eren els “enemics” dels italians. Eco va reaccionar amb sorpresa i l’eixerit conductor va aclarir-li que el que volia saber era amb quins pobles estaven en guerra els italians, amb qui es disputaven un tros de terra i amb qui s’odiaven. Eco va fer d’europeu i va negar que els italians estiguessin en guerra amb ningú. L’assaig és a la fi una prolixa argumentació sobre per què els italians no saben quins són els seus enemics exteriors perquè estan permanentment enfrontats internament: l’esquerra contra la dreta, el sud contra el nord i la màfia contra l’estat. Avui els italians i tots els europeus hauríem de reconèixer que l’OTAN no serveix de res si no és capaç de protegir de veritat els ucraïnesos davant l’enemic real que viu a Moscou. Bombardejar Belgrad el 1999 va protegir els kosovars i va proporcionar-los la independència, el rebuig de l’OTAN d’aplicar una zona d’exclusió aèria a Ucraïna és ara una sentència de mort per als ucraïnesos.

3. L’equivocació de Fukuyama. Que la fi de la història no es va produir el 1989 amb la caiguda del Mur i la descomposició del bloc soviètic ho ha reconegut inclús qui va ser el gran defensor d’aquesta teoria, Francis Fukuyama. La desaparició dels règims comunistes no va comportar el triomf del liberalisme i la democràcia. Aquella teoria ja estava equivocada, d’entrada, perquè menystenia que la Xina o molts dels seus aliats asiàtics i africans estaven subjugats per dictadures comunistes. Però, és més, la desaparició de la nomenclatura en els estats de l’antic Pacte de Varsòvia no va significar, llevat d’algun cas excepcional, com ara Txèquia, la difusió de l’esperit de llibertat propi del liberalisme. Al contrari. Quan el rostoll del mal roman, les tiges malvades tornen a créixer. A Rússia, amb Putin, o a Espanya amb els franquistes.

Fukuyama va cometre els mateixos errors que els analistes marxistes, tan de moda a finals dels anys seixanta del segle XX, en analitzar el futur. L’imperialisme rus no és nou, però Putin l’ha reactivat amb una agressivitat nacionalista pròpia dels estats vuitcentistes. Fa temps que aquest home és així. No ha embogit de sobte. Fa anys que es dedica a eliminar periodistes, opositors i a guerrejar, com ha fet a Txetxènia, Geòrgia i en altres territoris de l’antiga URSS per recuperar el poder imperial rus perdut el 1918 amb la “rendició” de Lenin. Tal com va exposar Anne Applebaum en un article de finals de l’any passat, The bad guys are winning, fa molt de temps que Vladímir Putin va descobrir que les detencions massives són innecessàries si pots empresonar, torturar o possiblement assassinar només algunes persones clau. Per això vol carregar-se Zelenski, símbol de la resistència ucraïnesa. La por farà la resta per doblegar la resistència. Es tracta de difondre la creença que no es pot canviar res. Dictadures recolzades sobre societats apàtiques per apagar les llanternes dels mòbils que, a Kíiv o a Barcelona, busquen la llibertat en la foscor.