En una entrevista per El Mundo publicada el diumenge passat, l’expresident del govern espanyol, Mariano Rajoy, opinava, sense pèls a la llengua, sobre l’efecte damunt de l’independentisme de la repressió. Es reivindicava i se sentia orgullós de la seva actuació respecte del referèndum de l’1-O i de l’aplicació de l’article 155. De més a més, Rajoy assegurava que si els independentistes “ja no fan res”, és gràcies a la seva gestió amb mà de ferro del conflicte i no pas pel suposat diàleg entre el PSOE i ERC: “Aquests no fan res perquè saben què els passa si ho fan”, declarava obertament. El partidisme no cessa ni per agrair al PSOE haver estat còmplice de la repressió. Que la repressió ha repercutit en l’actuació d’alguns partits catalans, especialment d’ERC i del PDeCAT, és innegable. No hi ha efecte sense causa. L’afany “normalitzador” del partit republicà comença, com aquell que diu, l’endemà del fracàs del 27-O. El gir va ser total, amb una amnèsia autoprovocada sobre les seves responsabilitats anteriors que fa feredat. Descarregar sobre ERC totes les culpes també seria exagerat. Els errors de judici en aquell moment, per començar, la incapacitat de tothom per calibrar fins a quin punt l’Estat estava disposat a reprimir per la força els independentistes, van ser compartits per Junts, Òmnium i l’ANC. No es van equivocar tan sols els partits, per tant. Les organitzacions de la societat civil van contribuir a generar un ambient “bonista” impropi d’una confrontació de la transcendència com era intentar separar-se d’un estat amb una gran tradició autoritària.
Durant anys, de fet durant cada any del règim del 78, el catalanisme autonomista va voler fer creure que les coses anaven bé. Fins i tot molt bé, en la línia del que ara defensen des de La Vanguardia o des d’altres plataformes els articulistes de guàrdia del retrocés. L’afany normalitzador ha fet que reapareguin els clàssics de tota la vida del memorial de greuges catalanista: llengua, dèficit fiscal i infraestructures. Vam jugar al joc de l’oca i quan estàvem a punt d’arribar a la casella seixanta-tres, vam caure en una d’aquelles caselles especials que ens ha fet retrocedir fins al principi. L’entorn intel·lectual i periodístic més pròpiament d’ERC ha “après” la lliçó i propugna, instal·lat en la comoditat dels càrrecs autonòmics que tant anhelaven en un altre temps per fer el que no s’havia atrevit a fer mai el pujolisme, que cal replegar-se. La segona corona d’articulistes que avui donen suport a l’estratègia d’Esquerra perquè és la mateixa que defensen el Foment, en mans de l’aliat petit dels convergents, i La Vanguardia, són més agosarats i bèsties, perquè atribueixen a l’independentisme que s’hagi despertat un espanyolisme ferotge. És el mateix argument que ha utilitzat l’exalcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, en atribuir al sobiranisme català el “sorgiment” de l’extrema dreta arreu de l’Estat. N’és una reacció i una conseqüència, ha dit. Que això ho digui una senyora que el 1977 va viure —i sobreviure, gràcies a un atzar— l’atemptat terrorista d’Atocha és realment insultant. L’extrema dreta no ha desaparegut mai de la política espanyola. Durant anys va refugiar-se en el PP, com és evident si es repassa la biografia dels fundadors i de molts dels actuals dirigents de Vox. Encolomar a l’independentisme fins i tot l’assassinat de Kennedy seria una absurditat. Tan gran com dir que el 15-M i la creació dels partits populistes de Podem i Más País, a més del rebrot del nacional-comunisme encarnat per Yolanda Díaz, ha estat la llavor de l’extrema dreta a Madrid i la raó de l’ascens de la seva presidenta Isabel Díaz Ayuso.
La primera vegada que ens enganyen la culpa no és nostra, però la segona vegada serà sempre nostra
L’estratègia de l’independentisme s’ha de repensar. Però el retorn al peix al cove ja es veu que no funciona. Ho defensi Gabriel Rufián amb l’apassionament que abans acusava els “tebis” de venuts, o bé ho defensi Ximo Puig a Tribuna Barcelona al costat de Miquel Roca i Junyent, paladí d’una altra era. A Rufián ja li va prendre la mida el malabarista Iván Redondo. Ara és el ministre Félix Bolaños qui li pren el pèl amb un pacte sobre les “quotes” lingüístiques a les plataformes audiovisuals que al final ha resultat que era mentida. Vostès ja coneixen aquell proverbi àrab que resumeix molt bé que la fatalitat sovint és imposada per nosaltres mateixos. La primera vegada que ens enganyen la culpa no és nostra, però la segona vegada serà sempre nostra. Com els carrers, si volguéssim. El PSOE ja ha enganyat els republicans, no una vegada, o dues, sinó unes quantes més. El problema d’Esquerra és que no pot governar si no s’alia amb Junts, que de vegades sembla que sigui el seu germà siamès i d’altres el pol oposat. Sobretot quan els independentistes són coherents i denuncien que si des de Madrid no es protegeix el català, ¿qui s’ha de creure que pactarà un referèndum i decretarà l’amnistia? Per això aquest interès dels mitjans afins a Esquerra per presentar Junts com un grup enfangat en les polèmiques internes. Però no és ben bé així. ¿Algú es pot creure que Joan Canadell va pronunciar el discurs crític que va deixar anar des del faristol del Parlament el dia del debat dels pressupostos sense que Jordi Sànchez i Albert Batet no sabessin què anava a dir? Ja els dic jo que no. És més, tots dos havien llegit anteriorment el text. Una altra cosa és que els consellers de Junts no aplaudissin la intervenció de Canadell per respecte institucional al president. Ho trobo molt sa que no ho fessin. Al capdavall, els consellers es deuen al president. El partit no.
L’espanyolisme vol aprofitar aquest moment de desconcert per rematar la feina. ¿És que la proposta d’ampliació de l’aeroport, presentada sense el consens de la Generalitat, es va fer perquè sí? Calia endossar a l’independentisme la resistència a la renovació de les infraestructures obsoletes. Així es deslliura l’Estat de la responsabilitat que faci mil anys que penalitza l’aeroport del Prat o que mantingui la Renfe en un estat catastròfic o bé que no construeixi el corredor mediterrani. Es tracta de repetir insistentment, perquè arreli en la societat, que la crisi de les infraestructures és, naturalment, dels independentistes que refusen una inversió d’Aena que era tan tramposa com milionària. La polèmica no ha durat gaire perquè els republicans, amb gran pena per part dels seus aliats antinaturals (Foment, La Vanguardia i el Cercle d’Economia), es van oposar al projecte. Un sector de Junts, no pas el que representa el conseller Giró, es va entusiasmar amb el caramel enverinat de l’ampliació, però ningú els va lloar, perquè ara no toca. L’atac a la immersió lingüística és un remake d’una pel·lícula que ja hem vist unes quantes vegades. La diferència és que en aquests moments la defensa del model no compta amb el suport del partit socialista, que va ser-ne en part l’inventor, i atrapa l’independentisme en una crisi post 2017 que l’espanyolisme vol aprofitar per avançar posicions. El risc de la manifestació convocada per Òmnium el dia 18 és que no aconsegueixi congregar la multitud d’altres èpoques. Aquest sí que pot ser l’efecte del desencant independentista, sobretot després que el Tsunami Democràtic aconseguís l’adhesió de tres-centes mil persones en no gaire més d’una setmana i que algú l’avortés unilateralment. Els polítics farien bé de recordar el proverbi àrab que he esmentat abans. En cas d’oblidar-se’n, prendran mal.