La història política s’ha construït a cop de ficcions. És per això que la política té avui poc prestigi. O expressat amb més precisió, els polítics tradicionals van perdent la credibilitat davant una generació de nous polítics, especialment dones, que no estan disposats a seguir amb les formes i les pràctiques dels polítics tradicionals. Els que celebren l’aparició als EUA de joves promeses com Alexandria Ocasio-Cortez, haurien de celebrar que a Catalunya el procés hagi propiciat l’entrada en política de persones que no tenien previst fer-ho. Responen al mateix patró que Ocasio-Cortez. No és una generació compacta, perquè, com es pot constatar entre molts polítics d’arreu, en una mateixa generació hi ha individus que encara creuen que pertanyen a la “classe política” tal com va definir-la Gaetano Mosca i n’hi ha d’altres que rebutgen la idea de pertànyer a una elit política dotada de cohesió, consciència de classe i homogeneïtat social. I és que una cosa es voler controlar el poder o almenys intentar-ho per implantar una política i una altra cercar de perpetuar-s’hi. Aquí rau la diferència entre la nova i la vella política i no pas en què uns siguin polítics i els altres antipolítics o bé que uns siguin joves i els altres grans. Aquest reduccionisme és un simplisme.

Els partidaris que res no canviï se senten còmodes amb una classe política dominant i, per tant, previsible, que els convida a dinar en un saló privat o en les mateixes dependències del govern. Els conservadors tenen pànic davant els moments de desconcert, produïts per crisis profundes com la que s’ha viscut a Catalunya en la darrera dècada. Reclamen certituds, relats polítics tranquil·litzadors, per seguir amb la ficció de sempre, quan les paraules substituïen l’acció i l’autonomia era una carcassa que va servir per donar feina als militants dels partits. És per això que aquest conservadorisme —ben estès entre els unionistes però també entre l’independentisme claudicant— atribueixen la tribulació política actual, la temuda alteració de l’statu quo, a l’eclosió d’una mena de polítics que des del principi han demostrat que no en tenien prou amb exaltar teòricament el procés de desconnexió d’una gran part de la societat amb Espanya, sinó que estaven disposats a liderar de veritat separar-se’n. Que hi hagi hagut polítics independentistes irresponsables, vull dir, que uns quants polítics no haguessin previst les conseqüències dels seus actes, no posa a la picota tothom. N’hi ha hagut que han optat per arriscar, encara que en fer-ho poguessin córrer el risc de perdre-hi alguna cosa, el patrimoni o la llibertat. Davant un estat de dret —tots ho són— cada vegada menys democràtic, exposar-se ha tingut conseqüències.

El verb “bloquejar” no significa el mateix per un independentista que per una autonomista que aspira a tornar a les pútrides aigües pujolistes

L’any 1989, Václav Havel va rebre el premi de la pau atorgat pels llibreters alemanys. Va pronunciar-hi un discurs interessantíssim sobre el poder de les paraules. Les paraules poden canviar el món, va dir, però també poden ser la confirmació de l’horror, de la mentida esdevinguda una locució viciosa. A la República Federal Alemanya, perquè llavors encara no havia tingut lloc la unificació, la paraula “pau” tenia un significat positiu; a la Txecoslovàquia comunista on vivia Havel, la paraula “pau” tenia el mateix significat que els “25 años de paz” franquistes. Era sinònim de cementiri, de faula, d’engany. Les paraules, el relat, com diuen els refistolats analistes de la dreta, tenen el significat metafòric que li dona qui les pronuncia, però no són la realitat, perquè el més important és qui les diu i per què les lloa. El verb “bloquejar” no significa el mateix per un independentista que per una autonomista que aspira a tornar a les pútrides aigües pujolistes. L’oportunitat de canviar la realitat no és la mateixa, és clar.

La vella política continua creient que amb una paraula n’hi ha prou per aconseguir imposar una ficció —la “bona nova”, com el nom del barri dels rics de Barcelona—, que els membres de la “família”, la classe política de Mosca, o sigui les classes dominants que tenen tentacles a les patronals, als mitjans de comunicació i fins i tot als sindicats i a l’administració, s’encarregarà de difondre. Sortir de la vella política és, si més no a Catalunya, tornar a la història i no pas saltar d’una autonomia degradada a una altra més o menys ensucrada com somien els que encara busquen oportunitats a Espanya. Allò que el govern espanyol no vol negociar és l’exercici del dret d'autodeterminació —què hi farem!— tot i que és evident que aquest conflicte no s’acabarà fins que no es resolgui democràticament el que es va impedir a cops de porra l’1-O. El menys important ara és aconseguir l’amnistia, ja que si existeixen presos polítics és perquè la coalició del 155 es va negar a negociar abans del referèndum i va judicialitzar la política de la mà de Vox. Continua fent-ho. La falsa ruta és la d’Espanya i el PSOE encara no ha fet cap acte de contrició ni se n’ha penedit.

Tots els governs espanyols, de dreta o d’esquerra, quan venen a Catalunya ofereixen sacarina, com aquesta cocapitalitat Barcelona-Madrid que s’acaba d’inventar Pedro Sánchez i que Ada Colau li compra perquè tots dos volen acabar amb l’independentisme. Una cocapital sense ni tan sols oficialitzar-la formalment ni repartir-se els diners de la capitalitat que ostenta Madrid és, simplement, un nou exercici hipnòtic. Relat, només relat, que els que no “volen morir idiotes”, com apuntava Havel per justificar sortir del comunisme, faran ben santament de refusar. La realitat continuarà sent la que és, com el 2012 l’Onze de Setembre va ser el tret de sortida d’un potent moviment independentista que no havia previst ningú. L’autenticitat supera sovint la ficció i l’independentisme frega el 50%. L’antipolítica és apostar per l’esclavatge, que és el programa que ofereix avui la vella “classe política”.      

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat