La monarquia està acabada a Catalunya. Els sectors monàrquics són conservadors i minoritaris. Més ben dit, utilitaris. Qui es refiï d’aquest rei per apuntalar el règim del 78 segurament s’enfonsarà amb la monarquia. No sé quan caurà, però caurà. Les noves generacions ja no mitifiquen cap rei. Només alguns columnistes, sobretot els majors de seixanta anys, s’aferren al suposat consens monàrquic de la Transició. Felip VI està acabat a Catalunya perquè ha escorat la monarquia cap a l’extrema dreta. El seu pare flirtejava amb el PSOE, ell amb Vox. La resta de la família reial ja sabem com és. Qui no té un all, té una ceba, per no dir una altra cosa. A més, la monarquia caurà perquè és una institució obsoleta. Si s’ha aguantat fins ara és perquè el rei anterior s’havia dedicat a la gatzara i a caçar sense molestar gaire. El 23-F va ser el seu 3-O, però llavors tenia molts còmplices a Catalunya. Felip VI no és un rei empàtic i, com el seu besavi, juga a fer política. Però precisament aquesta afició del rei a ficar el nas on no toca serà la seva perdició. Alfons XIII va caure pel desgast de la seva gestió.

El discurs del rei el 3-0 va marcar un abans i un després. Que els catalans independentistes no són súbdits d’aquest senyor és evident. No ho són per pròpia voluntat, com per voluntat pròpia Luis Goytisolo no es considera català, sinó un espanyol nascut a Barcelona. Tantes energies perdudes discutint si els escriptors castellans nascuts a Catalunya formaven part o no de la cultura catalana i va i, en una entrevista, un dels protagonistes resol la qüestió en un pim-pam. Ni se sent català ni, per descomptat, per dir-ho amb la seva rotunditat, no vol ser-ho. Els súbdits de la monarquia espanyola són gent com Goytisolo. Famosos que signen manifestos per demanar la dimissió del president de la Generalitat, designat pels procediments democràtics normals, i que mai no signaran ni una carta per demanar al rei que respecti la voluntat dels catalans. És clar que a uns quants d’aquests signataris els pesa el llinatge.

Aquest dilluns el rei es passejarà per Barcelona amb la seva filla, que auguro des d’aquí que no serà mai reina. Almenys no serà reina dels catalans. La família reial es passejarà per atorgar uns premis que amenitzaran els revolucionaris habituals, tipus Julia Otero, i una colla de joves escollits, molt ben triats, tant que seran extemporanis en el context actual, per debatre sobre les generacions del futur. Si la monarquia vol saber què pensa el jovent català sobre els temps a venir, el millor seria que afavorís la celebració del referèndum, que és el que vol el 80% dels catalans. La democràcia no és un debat, és una pràctica. Per això prefereixo mil vegades més Donald Trump que Felip VI. No és una tria ideològica, no, perquè segurament ideològicament tots dos defensen el mateix i me’n sento ben lluny, sinó democràtica. Si Trump aconsegueix esquivar el procés de destitució que va aprovar la setmana passada la Cambra de Representants dels EUA, i, a més, és reelegit el novembre de l’any vinent, que és quan toquen eleccions, la tortura s’acabaria el 2024. Aquesta és la grandesa de la democràcia estatunidenca que menyspreen els progres que besen la mà del rei Felip. Els mals que Trump hagi pogut ocasionar durant la seva presidència, un nou president podrà arreglar-los al cap de vuit anys, com a molt tard. A Felip VI l’hauríem d’aguantar fins que es morís si no estiguéssim intentant desempallegar-nos-en. Les monarquies del segle XXI són, decididament, un atemptat a la democràcia.

 De la mateixa manera que l’Europa unida és impossible amb deu monarques diferents, la independència de Catalunya no pot esperar res dels inexistents republicans espanyols 

A Catalunya, com en altres indrets del món, es corre el perill de caure en el populisme. Però aquí, a més, la monarquia és una llosa que impedeix la regeneració política. És un tap i un aval per a la repressió. La monarquia espanyola pot ser tan constitucional com es vulgui, però és un sistema antidemocràtic per naturalesa. A la Gran Bretanya, a Bèlgica i a tots els estats monàrquics europeus, també. Les monarquies són fins i tot un impediment per a la integració europea. Si la UE avancés cap a la constitució de l’estat federal que hauria pogut ser i que no serà mai, amb quin rei es quedaria? Ningú no vol parlar d’aquestes coses perquè, senzillament, no sabria què respondre. La decadència i la submissió de l’esquerra europea al projecte de la dreta inclou aquesta defensa aferrissada que el PSOE fa de la monarquia. Tony Blair va salvar la reina Isabel després de l’escàndol de faldilles de l’hereu i de la mort de Diana. Les crisis, que no són sempre bones, tenen la virtut de portar les coses a l’extrem i fan que tothom quedi retratat amb les respostes que hi dona.

Als EUA, la crisi de confiança democràtica generada per Donald Trump ha provocat que es posés en marxa l’impeachment, que rep el suport, si bé no explícit, dels republicans moderats. El nacionalisme espanyolista, amb símptomes de xenofòbia anticatalana evidents, és la versió hispànica del populisme que infecta el món. Sánchez (qui, diguem-ho tot, té un assessor d’aquells que podria fer costat a Trump si li pagués bé) no té cap projecte alternatiu. Populisme i nacionalisme, tot a la vegada. La recepta de la dreta, però amb retòrica esquerrana. Així és com Manuel Valls va enfonsar el PSF. Així és com Sánchez enfonsarà el PSOE. I amb ell caurà, tard o d’hora, la monarquia. Insisteixo, si més no en una Catalunya independent. No té cap sentit lligar la independència catalana a un possible adveniment de la III República espanyola. És caure en una trampa dialèctica. És fugir d’estudi. De la mateixa manera que l’Europa unida és impossible amb deu monarques diferents, la independència de Catalunya no pot esperar res dels inexistents republicans espanyols. La Falange és republicana, José María Aznar, també, i Pablo Iglesias, depèn del dia. El PSOE, en canvi, és el mantenidor de la monarquia.