Tothom té un rei al cos. Molts comentaristes hi tenen un sociòleg. L’antic director del CCCB, Josep Ramoneda, ho demostra en el darrer dels seus articles en parlar d’un suposat “narcisisme” independentista representat per Laura Borràs i Junts. Deixant de banda que Ramoneda torni a intentar reproduir els arguments que ja havia fet servir per combatre el pujolisme —allò dels bons i els dolents i la sonsònia derivada de la superioritat moral dels progres—, ara, a més, hi afegeix dots sociològics per determinar què representa Junts. I no se’n surt gaire bé, la veritat sigui dita. Afirma Ramoneda que a Junts “hi ha arribat gent de diferents procedències (i, per tant, sensibilitats i interessos també molt diversos) però la seva base social segueix sent, en bona part, la del pujolisme, àmplies classes mitjanes benestants en les quals el patriotisme fa parella amb la moderació”. D’aquesta radiografia feta a ull, sense cap mena de base científica, sinó derivada d’un simple apriorisme ideològic, Ramoneda n’extreu el tòpic. Si Junts és això, ¿llavors a qui representen el PDeCAT, el PNC, Lliures, la Lliga, Convergents, Units per Avançar i el mosaic de sigles que es reivindica hereva del pujolisme? ¿No són aquests els moderats que abans es creien amb el dret de classificar els catalans? El més gran de tots aquests grupets, el PDeCAT, que es va desenganxar de Junts per qüestions ideològiques i reclama ser la dreta independentista, quina base sociològica té?

Tot plegat és una mica més complex. Si els que s’han escindit de Junts per quedar-se al PDeCAT són, bàsicament, càrrecs municipals i diputats que recelen del radicalisme ideològic de Junts, no seria millor oblidar-se de les anàlisis de classe per definir els suports? El 14-F sabrem qui representa què i amb quins suports compta. Si, com anuncien les enquestes, els postconvergents de veritat no fan gaire bon paper, malgrat que es beneficiaran de conservar els drets electorals i, per tant, ser considerats el segon partit del Parlament —cosa que és evident que no són— en els debats televisius, potser és que representen una altra cosa i que les classes mitjanes no són el que Ramoneda creu que són. Amb els resultats de les primàries ha quedat clar que Junts no és la continuïtat de CDC. Els incombustibles, per dir-ho així, són, dins de Junts, un 20% i, de nou, lligats a càrrecs públics que ostenten des de fa anys. La batalla entre els diversos PDeCAT que convivien dins de Junts va destruir la Crida —que havia de ser el partit nou i la síntesi de diverses sensibilitats— perquè els independents, aquests que Ramoneda diu que han arribat de diferents procedències, sense especificar quines, però que no han renunciat a la seva ideologia progressista o directament d’esquerra, no van poder aturar la manca de decisió de Jordi Sànchez i Carles Puigdemont. S’han perdut dos anys que haurien estat importantíssims, vista la crisi pandèmica actual.

La intel·lectualitat progre sempre s’ha cregut superior als nacionalistes i als independentistes, com si defensar la nació i la independència impedís pensar, ser cosmopolita, parlar llengües estrangeres i apreciar les arts. Els votants de Junts no surten de L'auca del senyor Esteve

Suposo que els que van malmetre la Crida i no van saber llegir què volia la gent, ara es deuen haver adonat del canvi profund que ha experimentat la base de Junts, que està molt lluny de ser, com insinua Ramoneda, una colla de petitburgesos encaterinats “amb una promesa que no avança”. Els independentistes anhelen un ideal com els socialistes n’anhelen un altre que, de moment, no es veu que hagi triomfat enlloc, o com els demòcrates que viuen sotmesos a una dictadura malden per la llibertat. Tan babaus deuen ser els uns com els altres, oi? A més, la posició de Ramoneda és d’un conservadorisme extrem, ja que assumeix que si un ideal és difícil d’implementar, per just i raonable que sigui, el millor és abandonar la lluita. Maldar per la independència de Catalunya no és més romàntic que reclamar el benestar social o la democràcia a Hong Kong.

La base actual de Junts s’assembla molt a la que tenia la Crida, tot i que és molt menys nombrosa, i és d’una radicalitat democràtica ferotge. Me’n vaig adonar quan vaig fer 10.000 kilòmetres rondant per tot Catalunya per organitzar el que hauria estat un gran partit moviment. Si alguna cosa vaig poder constatar —assumint ara jo, també, el paper de sociòleg de pega—, és que fins i tot aquella gent que provenia de CDC —o del PDeCAT— però que era gent normal i corrent, estava més predisposada a desfer-se del passat que no pas els que ostentaven càrrecs públics. La confessió de Pujol va destruir el mite. Els consellers empresonats que es van bolcar a favor de la candidatura de Damià Calvet, en un dels errors polítics més colossals dels darrers temps, haurien pogut entendre aquest canvi si haguessin sabut valorar millor el suport insubornable de la gent que dia rere dia, incansablement, els dona suport, els paga les multes i organitza actes de tota mena per reclamar l’amnistia, la democràcia i la independència.

Una vegada vaig dir a un assessor del president Montilla que un dels defectes dels socialistes era que acostumaven a fer una caricatura dels convergents. La dèria ideologista era l’arbre que no els deixava veure el bosc. La intel·lectualitat progre, l’antiga i la neorepublicana, sempre s’ha cregut superior als nacionalistes i als independentistes, com si defensar la nació i la independència impedís pensar, ser cosmopolita, parlar llengües estrangeres i apreciar les arts. Els votants de Junts no surten de L'auca del senyor Esteve, ni són populistes com asseguren alguns comentaristes passats de moda. Ramoneda reinterpreta el mite de Narcís per enlletgir Junts i qualificar de transcendent la radicalitat que representen Carles Puigdemont i Laura Borràs davant els que renuncien, almenys de moment, a la independència. El discurs de Junts té el mateix sentit que el de la primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, quan reclama un nou referèndum enmig de la pandèmia. El que s'aplaudeix allí també hauria de merèixer l'aplaudiment de tots els independentistes d’aquí.