La detenció a Alemanya del MHP Carles Puigdemont ha posat en marxa una nova campanya per prescindir-ne. Aquest home, pobre, té molts enemics, dins i fora de Catalunya. Que el govern espanyol l’estigui perseguint per terra, mar i aire és normal, al capdavall la paranoia espanyola amb la unitat de la pàtria els ha abocat a trepitjar els principis democràtics més elementals. Que la coalició catalana del 155 també desitgi eliminar Puigdemont no és cap novetat. Ell és qui els recorda amb la seva sola presència, especialment al PSC, que els fets d’octubre també van ser conseqüència de la incapacitat política dels unionistes per oferir una alternativa creïble al reclam popular per decidir el futur de Catalunya. L’Espanya federal s’ha desfet com un bolado i ha estat substituïda —i no és cap exageració— per la més burda propaganda xenòfoba anticatalana. Esgarrifa llegir la premsa madrilenya i el que es predica a les televisions castellanes.

Descomptats el govern i els partits espanyols i els unionistes catalans, qui més vol veure Puigdemont enterrat? Per començar, aquells que ja li van fer la guitza durant els famosos 18 mesos que havia de durar la legislatura que va acabar amb la proclamació de la República i la posterior aplicació de l’article 155 mitjançant el qual es va dissoldre el Parlament, es va destituir el Govern i es va deposar el president legítim de Catalunya. I tot això per haver gosat convocar un referèndum i, tot cal dir-ho, desafiar l’Estat. No hi ha cosa més sagrada que la pàtria. Ja ho deia Durkheim quan parlava dels soldats que oferien la vida rere un tros de drap acolorit. Sense aquesta visió sagrada de la nació seria impossible “ofrenar noves glòries a Espanya...”, tal com es diu a l’himne regional de la Comunitat Valenciana i que és la marca de fàbrica de l’anticatalanisme valencià. I tanmateix, els presumptes aliats de Puigdemont al Govern de Junts pel Sí fa temps que se li van girar d’esquena.

Carles Puigdemont és avui la icona de l’independentisme català que els seus perseguidors han elevat a la categoria de símbol mundial

Llegeixo el gran reportatge sobre el procés que Oriol March ha convertit en llibre i m’adono de fins a quin punt Puigdemont ha estat incòmode per als partits tradicionals de l’independentisme, tots ells conformats i dirigits per persones adaptades mentalment al règim del 78. La incomoditat del personatge va fer saltar els ploms a PDeCAT i ERC. Sovint ha semblat que Puigdemont actuava sense partit, malgrat que faci anys que és militant de CDC i després del PDeCAT. Però com li està passant a molta gent, aquests partits no han sabut estar a l’altura de les circumstàncies. És clar que, també és veritat, alguns dels artefactes que va fer servir Puigdemont per abordar el referèndum i tot el que es va esdevenir després precipitadament —el famós Estat Major, per exemple—, no és que fos res de l’altre món. Una colla d’aficionats amb ínfules de professionals. Ara, a més, la majoria dels que hi participaven fan veure que només hi eren a estones i sense capacitat per decidir res. Els arquitectes de la desconnexió van dissenyar una transició idealista, sovint errònia, que la direcció política no va saber corregir. Va passar una mica com el que passa ara, que els advocats han enterrat la carrera política de pràcticament tots els inculpats en el procés judicial.

La por fa dir barbaritats. O bé difondre mentides. Més val que comencem a fer l’inventari dels errors comesos per no caure-hi un altre cop. A Puigdemont se li atribueixen tots els mals que s’han abatut sobre Catalunya com si ell sol hagués planificat l’intent d’exercir el dret a l’autodeterminació. No, ell sol no va mobilitzar tot un poble exigent, però com es diu en un manifest que han signat unes 600 persones —entre les quals jo mateix— i que s’ha gestat a l’entorn d’ERC, que està en contra de la “normalització” que reclama l’actual direcció, “ningú no pot dubtar que és un home [Puigdemont] de profundes conviccions republicanes que, durant el seu mandat, ha assumit amb coratge els valors i principis de democràcia i progrés. És l’únic polític en actiu que, fet i fet, ha declarat la República”. Ras i curt: “La força dels fets el converteix avui en el gran actiu d’un republicanisme que va més enllà de la forma de govern i que s’avé amb la filosofia del país”. És per tot això que aquest manifest neix del “món republicà, d’esquerres, social i sindical”, que en principi no és exactament el del president Puigdemont.

Els que tinguin por de vetllar per la democràcia, que s’apartin, i si us plau, que ho facin sense difondre sermons sobre qui està abduït i qui no per la teoria del "com pitjor, millor"

No hi donem més voltes, Carles Puigdemont és avui la icona de l’independentisme català que els seus perseguidors han elevat a la categoria de símbol mundial. Al món, Puigdemont és, agradi o no, el líder dels catalans sobiranistes. Per això molesta als que volen retornar a les plàcides i pútrides aigües del pujolisme i proclamen impertèrrits que no disposem d’un mandat democràtic per implementar una república. I tant que el tenim, aquest mandat. Fins i tot les eleccions del 21-D van demostrar que existia, encara que estaria bé que fos més ampli. Però és que Puigdemont s’ha convertit, també, en un referent per als demòcrates que arreu pateixen els efectes del deteriorament de la democràcia, fruit del populisme de dreta i d’esquerra, en nom, precisament, d’una suposada voluntat popular. És que si no, no s’entendria el suport que rep Puigdemont de grups polítics europeus tan variats ideològicament. Des que és pres a Alemanya, per exemple, Die Linke (que és la versió alemanya de Catalunya en Comú) s’ha bolcat a favor seu.

“Puigdemont és el nostre president”, com es va dir en campanya electoral i com crida la gent al carrer. I és que ha de continuar essent-ho. Els que tinguin por de vetllar per la democràcia pels costos personals que pugui comportar-los, doncs que s’apartin i, si us plau, que ho facin sense difondre sermons sobre qui està abduït i qui no per la teoria del "com pitjor, millor". Puigdemont no és cap talibà. Com tampoc no ho són els que defensen que un diputat, almenys mentre ho sigui, pugui ser reelegit president de la Generalitat. Ja hi haurà temps de canviar de candidat. De fet, ja s’ha fet i no s’ha pogut investir ningú. Espanya només vol un president autonòmic mansoi i, si és possible, acollonit. Hi ha candidats al lloc. Són els que assenyalen Puigdemont com si ja fos un cadàver polític tot fent-ne una elegia funerària. Qui presum, fa fum.  

Agustí Colomines
Opinió Com dos ous ferrats Agustí Colomines
Agustí Colomines
Opinió Enric Millo, el virrei Agustí Colomines