A Espanya s’exerceix la censura, com a Turquia. L’últim cas és realment esperpèntic, perquè respon als cànons del que es coneix com a postveritat. Tot és possible quan no importa gaire l’objectivitat dels fets —ni comprovar si són veritat— sinó l’impacte d’un relat, sigui cert o no, i la difusió social, les conseqüències que se’n deriven, en especial la creació de tendències d’opinió. Posem-hi un exemple. “Els gais són pederastes”, asseguren els homòfobs, sobretot per anar en contra de les adopcions per part de parelles homosexuals o per refusar el matrimoni gai, compartint fòbia amb molts catòlics. Tant és que una afirmació com aquesta sigui una imbecil·litat absoluta i que no sigui veritat, només cal difondre-la com una mentida emotiva, perquè afecti les emocions i a les opinions personals per sobre de l’objectivitat, per posar en marxa la postveritat. No cal anar fins als EUA ni recórrer una a una de les típiques sortides de to de Donald Trump per constatar-ho. A Espanya ja fa temps que la tècnica de la postveritat funciona aplicada a gitanos, a immigrants o a les minories nacionals internes. 

Santiago Sierra, l’artista madrileny autor de l’obra Presos políticos en la España contemporánea, va denunciar que havia estat censurat per la fira Arco2018 perquè la setantena de retrats que hi presentava atemptaven contra la postveritat que es vol imposar des de les esferes governamentals d’Espanya. I dic Espanya perquè no ha estat imposada tan sols per Ifema (la Fira de Madrid que regeixen la Comunitat de Madrid, l'Ajuntament de Madrid, la Cambra de Comerç i Indústria i la Fundació Obra Social i Mont de Pietat de Madrid), sinó perquè tant el PP, com el PSOE i Cs s’hi han mostrat d’acord. S’ha censurat l’obra de Sierra perquè demostra el que la mateixa obra denuncia; “el clima de persecució que estem patint els treballadors culturals en els darrers temps” –en paraules del mateix artista–. I és que la peça de Santiago Sierra, convertida en la veu dels presos polítics espanyols, entre els quals hi ha Jordi Sànchez i Oriol Junqueras, s’ha retirat per no espatllar el relat oficial segons el qual a Espanya no hi ha presos polítics. I això que entre els presos retratats no n’hi havia cap d’ETA, si és que no donem per certa aquella altra postveriat de “todo es ETA” i l’apliquem als vuit membres del grup ecologista Solidari@s, que van sabotejar les obres de l'embassament del riu Irati l'any 1996, als set membres de l'organització basca Segi i als dirigents del diari Egin.

El poder està posant en perill la llibertat a tot arreu. La postveritat posa en perill la democràcia perquè s’ha tornat una rutina normalitzada

L'argument dels organitzadors d’Arco2018 per no exhibir aquesta obra, que segons que sembla ja ha estat venuda, ha estat “evitar polèmiques”. Quan l’art deixa de provocar polèmiques és que s’ha banalitzat o simplement és que s’ha convertit en una extensió del poder. A Espanya és evident que el conflicte català està ensinistrant el món intel·lectual, el qual assisteix impassible a la destrucció de la democràcia catalana i espanyola, com la majoria de la premsa que s’edita a Madrid i a Barcelona, transformada en corretja de transmissió del que se’ls dicta des del poder. Una actitud mansoia que és exactament la contrària a la que mostra la pel·lícula The Post que van adoptar The New York Times i, sobretot, The Washington Post arran de la descoberta dels anomenats “informes del Pentàgon”. Els diaris han deixat de ser els “arxius de la història”, que és el que afirma Robert McNamara en una de les escenes més brillants del film. He observat que molts periodistes espanyols bavegen amb aquesta pel·lícula, per bé que sovint dirigeixen o treballen en diaris que són els ariets de les postveritats que difonen el Govern espanyol i la Fiscalia sobre el referèndum de l’1-O o de la proclamació de la República Catalana. I no cal dir sobre els presos. Un periodista —català, per cert— m’ha arribat a parlar de traïció a Espanya per justificar la repressió i les mentides que publica el diari on escriu. És bonic delectar-se en la ficció per oblidar la realitat. És l’actitud de l’alcohòlic.

El poder està posant en perill la llibertat a tot arreu. La postveritat posa en perill la democràcia perquè s’ha tornat una rutina normalitzada. A Espanya la lluita contra el terrorisme va justificar moltes bestieses en aquest sentit que haurien d’haver escandalitzat els defensors de totes les causes, menys de les que tenen a prop, com són els actors, els escriptors, els cantants o els periodistes. El que està passant avui dia a Espanya és molt bèstia. Recorda altres èpoques. Negar l’existència de presos polítics a Espanya és com negar que els EUA disposen d’una presó immensa a Guantánamo on hi tenen detingudes persones sense cap mena de garanties. Però es veu que tot això val si s’acompanya de la interpretació il·legítima d’una llei. En un viatge recent que vaig fer a Lisboa, un professor de Relacions Internacionals —el nom del qual vull oblidar—, va deixar anar, referint-se al conflicte Catalunya-Espanya, que entre la llibertat i la llei, cal optar sempre per la llei. Em vaig quedar tan astorat, i com jo tot el públic, que no vaig gosar cridar a cor què vols que aquell home era un feixista. El marc acadèmic no s’hi prestava. L’únic recurs que vaig tenir per demostrar la meva protesta va ser negar-me a anar a sopar amb l’esmentat professor. La sorpresa dels catalans que havíem assistit a l’acte fou quan vam saber que el vell professor ja havia pres la mateixa decisió. Se’n va anar sense dir res. Potser és que va sentir vergonya o potser és que parlar-li de la llibertat i defensar-la en una universitat devia trobar-ho tan provocador i polèmic com exposar un quadre sobre els presos polítics en una fira d’art.

El millor és que els organitzadors d’Arco2018 exigeixin per a la pròxima edició que els artistes només exhibeixin flors i violes. S’estalviaran les polèmiques que també eviten els periodistes i els professors. La mentida ha de ser un perfecte simulacre de la veritat si és que es vol enganyar tothom. Si es detecta, tots els demòcrates haurien d’optar per denunciar la impunitat —ara sí, terrorista— dels defensors de la postveritat.