“Hem de trobar una solució per continuar desenvolupant la República catalana i continuar gestionant un govern autònom”, va dir el MHP Carles Puigdemont en un acte a Gant (Bèlgica) organitzat per la secció juvenil del partit liberal flamenc Open VLD. D'aquesta manera, Puigdemont va defensar la solució proposada per JuntsxCat als altres grups sobiranistes, una solució que permeti tenir un govern bicèfal, amb una direcció a Brussel·les dedicada a desenvolupar la República, i una altra al Palau de la Generalitat, encarregada de gestionar l'autonomia. Puigdemont serà sempre el president 130 dels catalans. L’autonòmic, sigui qui sigui, ara només pot ser el president 130bis.

Quan els puristes ataquen aquest plantejament, s’erren. En política, com en la vida, cal aplicar el principi de realitat. Si la majoria sobiranista pogués desenvolupar la República des de la plaça Sant Jaume, no tindríem ni presos ni exiliats. El sobiranisme no ha tingut més remei que reconèixer, davant l’evidència del fiasco, que no hi havia res preparat per fer efectiva la creació d’un Estat català. Ni previsió del control del territori, ni cap aliança internacional. El 27 d’octubre es va proclamar la República, però l’endemà ja s’havia perdut la posició, sobretot perquè no es va poder oposar resistència a l’aplicació del 155, a la destitució del Govern i a la dissolució del Parlament. Van ser dos processos paral·lels al final dels quals uns, els sobiranistes, van perdre i uns altres, l’Estat i els unionistes, van guanyar. Il·legítimament? És clar que sí, però van guanyar. Momentàniament, crec jo. La victòria unionista va durar menys d’un mes, per bé que els efectes encara es notin per la intervenció de l’autonomia, els empresonaments, l’exili i les imputacions d’alts càrrecs de l’anterior Govern.

Si el sobiranisme no tan sols hagués assolit la majoria absoluta sinó que hagués superat el llindar del 50%, ara estaríem davant un panorama molt diferent

Si ho pensem bé, la victòria dels autoritaris no va ser tan rotunda com sembla. Rajoy es va veure obligat, es diu que pressionat per la UE, a convocar eleccions. I el 21-D l’unionisme va perdre les eleccions, tot i que Cs esdevingués el partit més votat, perquè els tres grups sobiranistes van aconseguir retenir la majoria absoluta que ja tenien en l’anterior legislatura suspesa. Ara bé, malgrat que JuntsxCat va fer una campanya electoral en què reclamava la legitimitat del president Puigdemont i el seu retorn, els resultats van ser els que va ser. No ens enganyem. Si el sobiranisme no tan sols hagués assolit la majoria absoluta sinó que hagués superat el llindar del 50%, ara estaríem davant un panorama molt diferent. A la campanya electoral ja es va veure que els tres grups sobiranistes no s’avenien i que tenien estratègies molt diferents. Fins i tot entre JuntsxCat i el PDeCAT es veu una clivella que si no se sutura acabarà frustrant el moviment republicà i independentista que es va constituir a l’entorn de Carles Puigdemont. Són aquestes discrepàncies de fons les que han fet impossible la investidura de Puigdemont al Parlament. ERC va impedir-ho, ras i curt. No van ser els únics a oposar-hi, però la maniobra de Roger Torrent va ser tan espectacular i unilateral, que no es va poder amagar qui va suspendre el ple del dia 30. Ara estem en una segona fase, que és la d’intentar investir un president autonòmic mentre es reforça la figura del president a l’exili. I és per això que es reprodueixen les dissidències entre els tres grups sobiranistes. Cada un proposa coses diferents. ERC reclama constituir el Govern autonòmic com sigui, i per això es dedica a la negociació, que no es veu, sobre la seva composició; JuntsxCat vol recuperar el poder però reclama que alhora es determini quin serà el paper del MHP Carles Puigdemont en la nova etapa, i la CUP exigeix que es faci efectiva la proclamació de la República com si no hagués passat res, però no diuen com fer-ho ni volen adquirir cap compromís governamental.

L’autonomia ha de donar servei als ciutadans, que és una manera de recuperar part del poder

El Govern de Catalunya, el reconeguin o no els partits unionistes, estarà a Brussel·les mentre la majoria parlamentària sobiranista l’avali. Dependrà dels 70 diputats de JuntsxCat, ERC i CUP que això sigui així. Com escriu la sociòloga nord-americana Liah Greenfeld en un breu llibret publicat pel CCCB, “la majoria de les lluites i els conflictes nacionalistes (com els catalans deuen saber millor que ningú) són conflictes i lluites per la dignitat” [Nacionalisme i democràcia, 2016]. Aquest és el sentit de la proposta de resolució que es votarà avui al Parlament. Per als sobiranistes —i el president autonòmic, el 130 bis, i els nous consellers no haurien d’oblidar-ho— l’autonomia és allò que realment és Matrix, com li agrada de dir a Inés Arrimades referint-se a Brussel·les. L’autonomia ha de donar servei als ciutadans, que és una manera de recuperar part del poder, però les directrius polítiques les ha de determinar el president legítim, el que viu a Brussel·les exiliat. El president 130 de veritat. Si no s’accepta aquest plantejament, els sobiranistes potser haurien de renunciar a formar Govern i tornar a les urnes. No en soc partidari, però és que la politiqueria està esgotant la paciència de la gent. Al final és que no els votarà ni déu.

En el mite de la caverna, que és l’argument de les tres pel·lícules protagonitzades per Keanu Reeves, Plató estableix una concepció dualista. Per una banda, hi ha la realitat material o sensible que és només un món imperfecte i efímer, mentre que l'autèntic ésser, el món intel·ligible (de les idees), és el més valuós i perfecte, etern i immutable. Triïn vostès. L’autoritat dels presidents 130 i 130bis provindrà del Parlament perquè així van determinar-ho les urnes. Els tres grups sobiranistes haurien d’acceptar, sense posar tants entrebancs, que Puigdemont va guanyar les eleccions.