El cagaferro és l’escòria resultant de la reducció dels minerals, especialment la produïda en un forn. És ferro vell, de rebuig. També és veritat que aquesta mena de ferros de vegades serveixen per utilitzar-los en instal·lacions artístiques. En aquest cas, l’objectiu és mostrar l’obsolescència, la depreciació programada del temps o de l’espai. Hi ha polítics dels quals es triga a veure que són, per damunt de tot, la manifestació més rotunda del polític cagaferro. Una escòria inútil, encara que serveixi per decorar, que, tanmateix, s’arrossega com si mai hagués previst que podia acabar fent la fi del cagaelàstics precisament per la seva consciència elàstica. Un polític és un equilibrista, no cal dir-ho. Ara bé, una cosa és haver de contrarestar-se l’efecte de dues forces oposades amb accions tan hàbils com sigui possible, i una altra és l’oportunisme, que és un dels pitjors defectes dels polítics.
Manuel Valls ha estat durant anys un polític amb sort. De jove era tant o més arrogant que ara, però l’elitisme i la supèrbia es confonien amb la supèrbia de la joventut. Les maneres altives d’un jove es dispensen perquè tothom admet que són pròpies d’una edat d’iniciació, d’afirmació de la seguretat en un mateix. El problema és quan aquests joves espavilats es van fent grans i no tan sols continuen amb el mateix posat, sinó que les maneres desdenyoses augmenten i augmenten fins a perdre la mesura. Aquest adult ja no fa gràcia. Més aviat el contrari. Valls és un d’aquests joves prou preparats, covat en un ambient elitista, que de gran s’ha convertit, literalment, en un imbècil, el que no vol dir que sigui idiota. Nosaltres vam “descobrir-lo”, malgrat els seus orígens catalans, que algú va idealitzar quan va començar a despuntar en la política francesa, perquè no l’havíem patit abans. Fins que va arribar el dia que uns senyors —perquè aquestes solucions acostumen a donar-les sempre els homes— del Círculo Ecuestre van anar-lo a buscar —o ell es va oferir, tant és— per esdevenir l’ariet contra l’independentisme. Havia de ser una Joana d’Arc masculina.
Un polític és un equilibrista, no cal dir-ho. Ara bé, una cosa és haver de contrarestar-se l’efecte de dues forces oposades amb accions tan hàbils com sigui possible, i una altra és l’oportunisme, que és un dels pitjors defectes dels polítics
Arran de les ocurrències estrafolàries del professor Franz de Copenhaguen es va començar a popularitzar l’expressió “sembla un invent del tebeo”. Manuel Valls n’és un. Les historietes de Josechu, el Vasco, creades per Muntañola i publicades al mateix TBO, també poden servir per definir personatges com ell. Ho dic més aviat per la boina vermella que no pas per res més. A Catalunya també sabem què significa. La política de la reacció deu molt als còmics. De tan patètica com és, fa riure. Valls va desembarcar a Catalunya com si se n’anés a fer les Amèriques. Llavors fou quan es va mostrar en estat pur. No soc gens afrancesat, ho reconec. Això no obstant, l’aprensió que em provoca Valls no és pels seus orígens, sinó per la seva manera de ser i de fer, sense cap valor republicà, com l’espavilat del diputat Gabriel Rufián, que cada dia dona més pistes de qui té al darrere. Quan un polític dona lliçons que després no sap aplicar-se-les, acaba essent el més odiat i marginat de la tribu. A Jordi Pujol li ha passat una mica el mateix, perquè la seva insistència en els valors se li va girar en contra quan l’Estat va mostrar-ne en públic les vergonyes. El polític que gosa donar lliçons de moral a la ciutadania, cal que prèviament hagi tingut una conducta inatacable.
Manuel Valls és l’exemple del polític que, de tan bo com creu ser, s’arruïna la vida. Deixant Jordi Pujol a banda, perquè comparar-lo amb Valls seria ofensiu per part meva, malgrat la tara que acabo d’assenyalar, uns quants polítics catalans són tan cagaferros com el francès. N’hi ha a tots els partits. Dimarts passat, Enric Vila va publicar un article en aquest mateix diari, la tesi del qual era força interessant. Si no fos pels insults innecessaris que proferia contra diverses persones, que és una manera d’escriure que ha creat escola, l’hauria difós per les xarxes. L’insult és un argument ontològic de qui es creu que és Déu i que l’anàlisi de la realitat queda ratificada per la seva simple existència. Hi ha polítics cagaferros com hi ha articulistes que també ho són. Deixem-ho aquí, perquè el que m’interessa ara és aprofitar el que va escriure Vila en relació amb alguns polítics —ell es referia als de Junts i jo ho faig més en general—. Els comparava amb les velles glòries del rock —esmentava AC/DC, Def Leppard, Scorpions i Bon Jovi— que “encara graven discos o surten a l’escenari a tocar cançons sense veu i sense força”. Valls va aterrar a Barcelona quan ja declinava políticament. Ha cobrat els seus concerts com deuen cobrar-los aquests vells rockers, per bé que només alimentin la nostàlgia jovenívola de qui ja l’ha perduda. Hi ha qui està disposat a pujar a l’escenari —musical o polític— amb l’ajuda d'un taca-taca. A diferència de Vila, jo soc del parer que la influència de la cultura vintage —pròpia de les societats temoroses del futur— els ha fet creure no tenien successors millors i que per això són imprescindibles.
Tot anuncia que la vida política de Manuel Valls ha arribat al final. Del pas per Barcelona, n’ha tret notorietat i diners. Massa diners, perquè la productivitat no es correspon amb els resultats assolits. Va aturar el nomenament d’un alcalde sobiranista però va facilitar l’arribada d’una alcaldessa que està deixant arruïnar els negocis dels promotors burgesos del polític francès, excepció feta del regal que els va fer amb la Copa Amèrica. Colau tampoc no sap què són els valors republicans quan traeix el programa dels comuns. Valls ha perdut ara la possibilitat d’esdevenir diputat en representació de la diàspora francòfona ibèrica, tot i el suport d’Emmanuel Macron, la personalitat del qual no m’atreveixo a ponderar perquè segurament m’equivocaria. Em sembla un polític hàbil, però si el tingués a prop, no sé què en pensaria. L’únic que aprecio dels polítics de l’estil de Valls i Macron és la confiança que tenen en ells mateixos. El pensament negatiu, actuar condicionat sempre per la creença que una cosa no s’esdevindrà perquè el teu oponent ho impedirà, és l’auguri d’una derrota segura per part de qui pensa així. L’altre dia vaig veure una piulada de la presidenta —ara doble— Laura Borràs que m’hi va fer pensar. Va piular una reflexió de Winston Churchill que és un compendi de positivisme: “En la guerra, resolució; en la derrota, repte; en la victòria, magnanimitat; en la pau, bona voluntat”. Que fàcil dir-ho i que difícil és complir-ho! Sobretot el fet de reptar algú a un combat, a mantenir-hi un duel, que et faci superar la derrota. La imatge inflada que Valls té d’ell mateix l’ha empès fins a la irrellevància. Que tothom en prengui nota.