Fa 80 anys. Tota una vida. L’1 de setembre de 1939 els nazis van envair Polònia i va començar així la Segona Guerra Mundial. Una altra guerra. Feia només 21 anys que s’havia acabat la Gran Guerra, que havia estat una carnisseria. França és plena de monòlits que commemoren el sacrifici de la generació de 1914. Cada plaça té el seu record fúnebre. No va costar gaire afegir en aquests monuments commemoratius els noms dels morts en aquella segona guerra. L’Europa negra esculpida en pedra. La guerra va començar per l’ambició d’un règim que copiava els somnis imperials d’altres temps. El supremacisme nazi havia substituït l’estultícia dels governants europeus que amb una irresponsabilitat extrema havien dut Europa fins a l’abisme. Hitler no temia la guerra. Més aviat la buscava. I la va trobar després que les futures potències aliades dubtessin sobre com evitar el règim nazi i no prendre mal. Van fer de tot per satisfer Hitler, van concedir-li terreny amb una gran irresponsabilitat. La Guerra Civil espanyola es va perdre o, dit d’una altra manera, es va convertir en el preludi de la crisi de la democràcia europea, perquè Churchill i companyia van imposar una neutralitat, que no van observar ni els nazis ni els feixistes, que va condemnar la República. La condescendència aliada també va contribuir a diluir l’ajustada victòria del Front Popular de Léon Blum, l’abril del fatídic estiu de 1936, sobre la dreta nacionalista de Charles Maurras.

Aquell mateix estiu de 1936, Jesse Owens va guanyar quatre medalles d’or en les Olimpíades de Berlín. Era el primer atleta negre que ho aconseguia. Léon Blum era el primer jueu –i a més jueu socialista– que es convertia en primer ministre de França. En el govern que va formar va incloure-hi una altra novetat: tres dones. Aviat es va constatar que el fet que un negre, un jueu i tres dones ascendissin a l’olimp de la glòria pública no era garantia de res. Va ser un miratge. En realitat, l'animadversió contra Owens no era tan sols una obsessió de Goebbels, artífex de l’intent de convertir els JJOO en un gran escenari propagandístic amb l’ajuda de la cineasta Leni Riefenstahl, els EUA no li van reconèixer els mèrits esportius fins al 1990! Aviat està dit, oi?, sobretot si es té en compte que Owens va morir el 1980. Blum va dirigir el govern francès en dues ocasions, la primera va durar 382 dies, la segona 26. Va ser el jueu efímer. Entre el 15 i el 16 de juliol de 1942, París va viure la pitjor batuda de la seva història contra els jueus. Més de 13.000 persones, la majoria dones i nens, van ser detingudes i internades al Velòdrom d'Hivern durant quatre dies, en condicions immundes, abans de ser deportades als camps d'extermini de l'Alemanya nazi. Tot just el 2012, en plena onada d’un antisemitisme nou però igualment mortífer, es va organitzar la primera exposició per donar a conèixer la vergonyosa operació coneguda com la Rafle du Vél d'Hiv. No tan sols els alemanys van ser culpables de l’Holocaust. A partir de Nuremberg, i gràcies a la insistència de dos juristes, el catedràtic de dret internacional Hersch Lauterpacht i el fiscal i advocat Rafael Lemkin, els crims contra la humanitat i els genocidis són perseguits internacionalment. Des de llavors, aquests dos conceptes jurídics serveixen per descriure, respectivament, el pla sistemàtic per assassinar individus i l’assassinat de moltes persones amb la intenció de destruir un grup ètnic, religiós, cultural, etc. Tot i així, encara no s’ha pogut eradicar l’antisemitisme i els genocidis han aniquilat comunitats senceres a Cambotja, Rwanda o a l’antiga Iugoslàvia.  

I les dones? A França, a diferència de l’Espanya republicana, el 1936 les dones no podien votar ni podien ser elegides. Léon Blum, el jueu, va nomenar sotssecretàries, un càrrec equivalent a ministra, tres dones. La sufragista Cécile Brunschvicg, d’Educació Nacional; la filla del matrimoni Curie, Irène Joliot-Curie, de Foment de la Investigació Científica, tot i que va dimitir el 28 de setembre de 1936; i la mestra Suzanne Lacore, de Protecció a la Infància. I tanmateix , cap de les tres no va prendre mai la paraula a la cambra del palau dels Borbons, seu del legislatiu francès. Per tant, va ser una presència silenciosa, per bé que activa, que va durar poc. Després de la renúncia del primer govern Blum, el juny de 1937, cap ministeri de la Tercera República ja no va estar encapçalat per una dona. Quan Léon Blum es va fer càrrec del segon govern (13 de març-10 d'abril de 1938), no va renovar l’aposta feminista que havia fet amb el primer. Les gosadies són sovint una flor que no fa estiu. A més, les dones franceses van haver d’esperar fins al 1944 per tenir reconegut el dret de vot. Només fa 75 anys!

El món ha envellit malament en aquests 80 anys des que Hitler va començar aquella guerra devastadora. L’extrema dreta retorna als governs d'Europa i la seva influència es deixa sentir en el si de la UE

La historiadora Lynn Hunt explica a La historia. ¿Por qué importa? (Alianza, 2019), que el departament d’Història de la Universitat de Califòrnia, Berkeley, l’any 2017 només comptava amb nou dones entre els vint-i-sis professors titulars, i al de la Universitat de Sidney hi treballaven quinze dones de trenta-set professors. A la secció d’Història Contemporània i Món Actual del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona, que és on jo treballo, ara mateix hi ha contractades set dones, entre trenta-quatre professors, cap de les quals no és catedràtica. Només ho són cinc homes. Les catedràtiques són avui dues professores emèrites, les encara actives, tot i estar jubilades, Mary Nash i Susanna Tavera. Anem com els crancs: a la precarietat laboral cal sumar-hi, també, aquesta discriminació subtil però persistent contra les dones. A la facultat no tenim professors negres ni magrebins. I no serà perquè Catalunya no sigui una societat mestissa o perquè a les aules no es pugui veure aquesta diversitat. No creguin que al Regne Unit, paradigma del multiculturalisme, la cosa sigui millor. Hunt aporta en el seu llibre les dades de la Higher Education Statistics Agency (HESA) i són molt reveladores: el curs 2015-2016, menys del 2% del personal acadèmic contractat per les universitats britàniques era negre i tan sols un minso 8% era asiàtic. Boris Johnson no és el culpable de tot el que passa a la Gran Bretanya!

El món ha envellit malament en aquests 80 anys des que Hitler va començar aquella guerra devastadora. L’extrema dreta retorna als governs d'Europa i la seva influència es deixa sentir en el si de la UE. Un dia Tadjani excusa Mussolini i l’endemà un jutge espanyol protegeix la memòria de Franco, el macabre dictador que fins i tot banalitzen alguns dels antics ministres del PSOE per pura xenofòbia anticatalana. La democràcia s’ensorra per la manca de resistència dels demòcrates i perquè molts intel·lectuals, abans lliures, s’han convertit, contravenint la recomanació de Camus, en militants que escriuen. Som a l’era de l’extrema fragilitat de tot. I de tothom. Les democràcies, assenyala Achille Mbembe a Polítiques de l’enemistat (Alfons el Magnànim, 2019), “han esdevingut imprevisibles i paranoiques”, enemigues del pluralisme, el qual han convertit en un ornament, en tant que falses reguladores de la diversitat pròpia de la humanitat. El triomf de polítics il·liberals als EUA, Rússia, Hongria, Itàlia, Kènia, Tanzània, Brasil, la Xina o Espanya, entre els estats consolidats, demostra la senectut planetària de la democràcia quan els governs són a mans dels Trump, Putin, Orbán, Erdogan, Xi Jinping, Kenyatta, el príncep Mohammed bin Salman, Kim Jong Un, Museveni o el nacionalista espanyol Josep Borrell, entre molts altres dirigents que pretenen tancar el món actual a la caverna. El gran Txèkhov va donar un consell a un jove dramaturg que alguns polítics de tots els temps segueixen al peu de la lletra: “Si al primer acte dius que hi ha una pistola penjada a la paret, al segon o al tercer acte aquella pistola ha de ser activada”. Sembla ser que ara som aquí.

Jordi Barbeta
anàlisi L’any de la revolució Jordi Barbeta
Bernat Dedéu
opinió Desencís Bernat Dedéu