Pere Aragonès trontolla

1. Qui ho havia de dir? La que es va vendre com una jugada mestra d’Esquerra, pactar primer amb la CUP que amb Junts, finalment no ha servit de res. Quan ha arribat l’hora d’aprovar els pressupostos, que és la llei més important de cada any, perquè en depenen totes les polítiques sectorials, els anticapitalistes han fet el que fan sempre, que és desestabilitzar la majoria parlamentària sobiranista de la qual, teòricament, formen part. De l’estira-i-arronsa d’aquests dies en surt perjudicada la majoria parlamentària del 52 %, que es pot dir que està trencada. Però qui en surt més debilitat que ningú és el president Pere Aragonès, que per segona vegada veu com la seva estratègia no prospera perquè s’equivoca de procediment i d’aliats. El primer cop va ser quan no va permetre que els representants de Junts s’asseguessin a la taula de diàleg amb el govern de Pedro Sánchez, per imposició del PSOE, amb l’efecte que el diàleg és avui una entelèquia. La segona equivocació d’Aragonès és ara. Els acords d’Esquerra amb la CUP del principi de la legislatura no s’han complert en cap sentit. La CUP es va comprometre a “facilitar la governabilitat” amb l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat, si es complien els compromisos subscrits per les dues formacions. Quins compromisos no s’han complert? Per començar, cap de les comissions de seguiment que van pactar s’ha reunit mai.

2. Fem memòria. Quan la CUP va tombar la tramitació dels pressupostos del 2016, el president Carles Puigdemont va decidir presentar una moció de confiança al Parlament. Puigdemont va enfocar aquell acte parlamentari com una manera d’advertir la CUP alhora que li allargava la mà. El president Puigdemont reclamava una “cadena de confiances” entre tots els grups que Pere Aragonès, com s’ha vist, no ha sabut ni tan sols lligar amb els seus companys de govern. L’estratègia del president Puigdemont, que tenia el suport de Junts pel Sí, que és el més a prop que ha estat aquest país de tenir una mena d’SNP, era clara: “referèndum o referèndum”, com va dir en el debat de la moció de confiança. A canvi, va exigir als cupaires que, un cop superada la moció, aprovessin els pressupostos del 2017. Puigdemont va dir alt i clar que confiança i pressupostos eren les dues cares d’una mateixa moneda. Perquè, en cas de guanyar una votació i perdre l’altra, estava disposat a convocar eleccions anticipades, de manera que tots els seus plans de convocar un referèndum a finals d’aquell any quedarien en no res. El president Puigdemont va complir, com es va poder constatar l’1-O, i la seva figura va créixer.

La presidència de Pere Aragonès trontolla. No és una bona notícia. Catalunya necessita un lideratge molt més fort que no pas el que té ell

3. Pere Aragonès no té res a negociar amb la CUP des d’una perspectiva de l’alliberament nacional. Taula de diàleg i referèndum en la mateixa legislatura no lliguen. A més, els anticapitalistes ja es van avenir a donar dos anys de marge a l’estratègia de diàleg d’Esquerra, que per altra banda està encallada. Què n’han tret els republicans d’escenificar la constitució d’una taula que, a més, trontolla perquè li falta un element essencial, els trenta-dos diputats de Junts i els nou de la CUP? Desgast i poca cosa més. El PSOE, per contra, n’ha tret el suport d’Esquerra a l’estabilitat a Espanya. Amb Esquerra i la seva estratègia, Catalunya ha fet un pa com unes hòsties, perquè en aquests moments l’estabilitat de la legislatura dependrà de l’habilitat del conseller Jaume Giró per convèncer els comuns perquè ajudin el govern a superar el tràngol d’avui. Ja sé que l’executiva de Junts va aprovar ahir no participar en la negociació, però si la decisió no és pur teatre, és una irresponsabilitat. L’oferta d’Aragonès de constituir una comissió que estudiï la possibilitat de convocar un nou referèndum en l’actual legislatura és poc creïble. Els republicans estan tan atrapats pel seu autoengany, que els anticapitalistes han vist la debilitat d’Aragonès i l’han volgut collar amb propostes inassumibles. Aragonès és presoner dels acords signats precipitadament amb la CUP per investir-lo. Però, també, de l’establishment que constantment li reclama que no cedeixi als anticapitalistes si vol que la premsa amiga continuï fent-li costat per aïllar Junts i l’estratègia de ruptura que, a l’exili i a l’interior, representa el Consell per la República.

4. És probable que avui els comuns substitueixin els anticapitalistes per superar les esmenes a la totalitat i així poder tramitar els pressupostos. El preu el sabrem després, quan es discuteixin les esmenes parcials, amb el concurs dels republicans i els independentistes, i els comuns introdueixin les seves exigències en les diverses partides pressupostàries. En tot cas, el preu a pagar serà més barat. Amb els comuns sempre ho és, malgrat els escarafalls inicials. Passa a Barcelona i també passa a Madrid, com és més que evident en tota mena de votacions, per exemple en la renovació del Tribunal Constitucional. L’examen de la CUP a Pere Aragonès havia de tenir lloc “abans d’acabar la primera meitat del 2023” i no pas en intentar aprovar els pressupostos a finals del 2021. Estava previst, per tant, que a l’equador de la legislatura, coincidint amb la fi del termini donat a la taula de diàleg amb l’Estat, Aragonès s’havia de sotmetre a una moció de confiança com la que va superar Puigdemont. Al final, malgrat les audàcies dels republicans, els anticapitalistes han llançat al foc l’acord i han retirat el suport al president, que veu com perd autoritat. Aragonès s’afegeix als presidents que han estat “traïts” pels aliats des del temps de Pasqual Maragall. Ha fet tot el contrari que el president Puigdemont, que va saber torejar la CUP amb molta habilitat perquè tenia una estratègia nacional tan potent que finalment va ser molt més creïble que moure uns quants milions d’una partida pressupostària cap a una altra. A Puigdemont no li va caldre vendre socialment el país a l’extrema esquerra perquè tenia per oferir-li el camí cap a l’autodeterminació.

5. La presidència de Pere Aragonès trontolla. No és una bona notícia. Catalunya necessita un lideratge molt més fort que no pas el que té ell. Potser no té cap sobresalt dins del Govern, perquè els consellers i conselleres són molt disciplinats, incloent-hi els de Junts, que són lleials al govern de coalició, però el seu lideratge social és pràcticament nul. Tampoc no sap cohesionar la majoria de l’1-O, que es va esfilagarsant i actua dividida, com es va poder constatar el cap de setmana passat durant la constitució de l’assemblea de representants del Consell per la República. Aragonès ha fet mans i mànigues per evitar que l’ombra de l’altre president, Carles Puigdemont, l’enfosquís. Aquest no seria avui el principal problema si hagués sabut esquivar l’ombra d’Oriol Junqueras i del grup de dirigents que somien en la reedició d’un tripartit. Una possibilitat que, si l’haguéssim de mesurar pel refús d’Esquerra a pactar els pressupostos amb el PSC, no sembla que sigui possible amb ell com a president. Un tripartit serà sempre presidit per un socialista. Que els comuns tornin a sortir al rescat del Govern, cosa que ja van fer amb Torra, el president que els lila consideraven de dreta i supremacista, no engrandeix la presidència. Al contrari, potser l’empetiteix i tot. Esquerra perd, i Aragonès també. En comptes d’enretirar-se, hauria estat bé que Junts s’hagués posat les piles per aprofitar l’oportunitat que li ha ofert l’atzar.