“Guanyar o aprendre”, ha escrit Joan Tardà en un article recent. Hauria pogut escriure “socialisme o barbàrie” o “socialisme o mort”, que són dos tòpics de l’esquerra dels anys seixanta. Però no. Tardà ha resumit la seva posició actual, que les xarxes socials ens fan descobrir que rep la crítica contundent d’una part de la militància d’ERC, amb aquest “guanyar o aprendre” que oposa a “guanyar o perdre” que atribueix, sense esmentar-lo, al president Carles Puigdemont. Què hem d’aprendre? Llegit tot l’article, em fa l’efecte que la lliçó consisteix a resignar-nos. Tardà, el bonhomiós, recorre a la retòrica, a la coneguda poètica independentista, per concloure que més val que aprenguem a perdre. Estic d’acord amb Tardà, el comunista, que l’1-O no va ser el final victoriós de res. Si hagués estat així, a hores d’ara Junqueras seria ambaixador al Vaticà i Carles Puigdemont president de la República catalana. Tots sabem on són. Com tothom que tingui dos dits de front ja sap que el president i el vicepresident del Govern del 2017 es passaran una pila d’anys a la presó i a l’exili. Aquest serà el cost per haver perdut. Però també serà la demostració que a Espanya, com a Hong Kong o al Caixmir, els demòcrates aparents no admeten solucions negociades. Ni amb el PP ni amb el PSOE. Si ens oblidem de “l’ànsia de guanyar”, serà molt difícil que l’independentisme “guanyi la llibertat”, un eslògan molt dels anys de la transició que el PSC d’abans de la fusió amb el PSOE va popularitzar. Amb ser “empàtics i resilients” no en farem prou, encara que ho afirmi Raül Romeva, per tornar a intentar-ho.

Tardà i Rufián —de bracet dels neoconvergents de veritat, els dels anys del 3% que abans no podien ni veure— es dediquen a blanquejar el PSOE amb un “pensament màgic”, per emprar el qualificatiu que els intel·lectuals de la derrota apliquen als independentistes que no es rendeixen. En què consisteix  aquest “pensament màgic”? Doncs en difondre una idea completament falsa: que quan els independentistes siguem més, Miquel Iceta caurà del cavall com sant Pau i tornarà a defensar el dret d’autodeterminació com quan Ernest Maragall era diputat del PSC i Laia Bonet, per citar algú que diu ser catalanista i que encara milita al partit de Pedro Sánchez, era secretària del Govern presidit per José Montilla. Quines coses té la política! Ara l’amiga Bonet és tinent d’alcalde d’un govern municipal que va constituir-se gràcies als vots de dos regidors de Cs per impedir que Maragall, l’independentista, fos alcalde. Tardà reclama un pacte amb el PSC —que sigui dit tot passant van ser incapaços d’articular per pura supèrbia— i en canvi troba un mal símptoma el pacte de la Diputació de Barcelona. No ho entenc. O és que potser em cal “aprendre” que un pacte és bo o dolent segons el partit que el lideri. Haver jugat tan malament les cartes ha tingut l’efecte que qui ho volia tot, ERC, s’ha quedat amb les molles. I que consti que servidor va criticar —i ho va explicar per escrit en aquesta mateixa columna— el pacte que va fer presidenta de la Diputació, un ens que acumula tants diners com opacitat, la socialista Núria Marín.

Retornar al catalanisme —que és el que proposa Tardà, el trampós, perquè ho diu sense dir-ho en rescatar el mot “catalanista” tan sols per justificar el PSC—, és recular fins tornar al “pensament sagrat” del constitucionalisme estatutari

Als polítics els cal aprendre molt. I tant! Per començar, cal que aprenguin a respectar els electors. Els seus i els dels altres partits. I també cal que aprenguin a reconèixer que s’han equivocat. Si “no s’ha de renunciar a la desobediència” —encara que només sigui un recurs extrem, a parer de Tardà—, llavors per què no desobeïm com fan altres demòcrates del món davant les arbitrarietats de Trump, Erdogan o Xi Jinping? El 21-D l’electorat va donar suport al president Carles Puigdemont i ell estava disposat a desobeir l’Estat per recuperar la presidència de la Generalitat. La presidència usurpada pel 155. ERC va impedir-ho. Clar i català. Roger Torrent no va respectar la voluntat de l’electorat i en aquest sentit es va convertir en còmplice involuntari dels botxins. Des de llavors que plora la criatura. La repressió, sobretot quan el repressor se sap impune perquè té el favor dels jutges, com passa a tots els Estats autòcrates actuals que dissimulen amb un parlamentarisme formal, té aquest efecte sobre els combatents menys “resilients”, de nou fent ús del concepte que fa servir Romeva, els que viuen amb la por que Peter Handke atribueix al porter davant del penal. Tot i que Handke és un gran aficionat al futbol, els que també en som sabem que comet l’error de creure que és el porter qui té por de la pena màxima quan, de fet, és als davanters a qui els tremolen les cames per si fallen un gol cantat. En un penal el gol es dona gairebé per fet i si un davanter el marca tothom ho troba normal, però si falla, si envia la pilota als núvols, sobretot si el penal és decisiu per guanyar el partit, l’error converteix el jugador-heroi en traïdor. El futbolista, com els polítics, no pot preveure les conseqüències de la seva acció fallida. Però sovint les té. La desfeta del Barça a la final de Sevilla de 1986 va provocar al club una profunda crisi institucional i futbolística. La figura inesperada del partit va ser el porter de l’Steaua de Bucarest, Helmuth Duckadam, que a partir de llavors seria conegut com l’Eroul de la Sevilia. Més val ser heroi que convertir-se en el criminal de la novel·la de Handke.

Queda un bon tros de camí per aconseguir l’objectiu i per fer-lo no ens calen herois místics. Si no volem perdre, és imprescindible persistir en la confrontació amb l’Estat, desestabilitzar-lo tant com puguem, que és el que va exposar el president Torra a la UCE. En aquest sentit em sento una mica més leninista, del Lenin de les Tesis d’abril de 1917 que van portar al triomf de la Revolució, que no pas partidari de la quimèrica via del diàleg d’Esquerra i els neoconvergents. Després de la sentència del TS, que serà dura i exemplar —o almenys aquesta és la intenció del poder espanyol, del poder de veritat que descriu Andrés Villena en el seu llibre—, la lluita ha de continuar essent aconseguir la independència per la via que sigui. El temps dirà quina serà la via més adequada. Reduir la política independentista —fins i tot en termes electorals— a reclamar l’amnistia seria, senzillament, suïcida. L'amnistia només arribarà després d’una victòria que derroti la coalició del 155, que encara existeix, com reconeix un Tardà ingenu, deprimit, i tal vegada una mica desesperat. El “nou republicanisme”, que es veu que ha d’arribar de la mà del “nou moderantisme” que compta amb el favor interessat de les elits catalanes, és una paròdia del pujolisme inclús quan imita la falsa superioritat moral que va acabar sepultant en vida Jordi Pujol. La fase que s’obrirà amb la sentència no estarà marcada per si els independentistes som més o menys. L’important serà defensar la democràcia costi el que costi i afegir a aquesta lluita tots els catalans demòcrates, sense preguntar-los què han votat fins aquell moment. Són aquests catalans els que cal atreure al camp de la democràcia, perquè permetre votar la separació o no d’un territori no pot ser mai un delicte, per constatar que l’única solució possible és reclamar l’Estat propi. El suïcidi de l’independentisme seria fer al revés. Émile Durkheim va ser el primer sociòleg que va estudiar, l’any 1897, el fenomen de la mort autoinfligida i de com s’hi arriba. Una persona se suïcida després d’haver dut a terme actes de gran valor i abnegació, seguits, sense solució de continuïtat, d’accions imprudents o negligents que encoloma a una suposada catàstrofe massiva.

Retornar al catalanisme —que és el que proposa Tardà, el trampós, perquè ho diu sense dir-ho en rescatar el mot “catalanista” tan sols per justificar el PSC—, és recular fins tornar al “pensament sagrat” del constitucionalisme estatutari. La revolució dels somriures no va ser cap error. Al contrari. Va permetre que molta gent que no era independentista s’adherís a un moviment de protesta i de reivindicació nacional que superava el vell catalanisme polític regionalista, el fonament del qual era el nacionalisme del segle XIX. Rellegir Rovira i Virgili —o, en algun cas, llegir-lo per primera vegada— evitaria que els impulsors del “nou republicanisme” fessin el ridícul. La revolució dels somriures va fer créixer l’independentisme laic, vull dir el que no era necessàriament nacionalista. Creia que la gent d’ERC això ja ho tenia assumit des del moment en què la generació del conseller Bargalló i el paer Pueyo va començar a defensar-ho per captar polítics com Gabriel Rufián i per justificar el tripartit. Amb el que no comptaven molts militants d’ERC disconformes amb la línia oficial actual, és que Rufián i Tardà s’inventessin un “independentisme regionalista”, que és la poètica del no-res. El buit. Una còpia fraudulenta del partit regionalista càntabre de Revilla. O el que és pitjor, de la Lliga Nord, no la d’ara, sinó la d’Umberto Bossi, amb la qual Enric Juliana, avui dia aliat mediàtic d’ERC, hi veia tantes similituds en un article d’infausta memòria publicat el 2008: “La Lega Nord y Esquerra Republicana”.