Sobre el futur, no en sap res ningú. Els endevins habituals, en canvi, ens anuncien tota mena de mals per al novíssim 2019 degut al fet, ai las!, que els sobiranistes catalans no donen el braç a tòrcer. Últimament, a més, els mitjans de comunicació unionistes alimenten una falsa polèmica sobre la suposada divisió de l'independentisme per l'actitud que han de prendre el PDeCAT i ERC davant la tramitació dels pressupostos espanyols. El sector autonomista del PDeCAT, atrinxerat majoritàriament en la direcció actual, va emetent senyals de la seva intenció de rendir-se a la pressió dels mitjans i a l'entorn conservador neopujolista que es disfressa de liberal. La dreta sempre se sent incòmoda quan la gent —aquest poble que els espanta tant— pren protagonisme en la política. “No es governa innocentment”, assegurava Saint-Just, l’anomenat “Arcàngel del Terror” de la Revolució francesa.

Comencem per desfer malentesos. La irrupció de Vox en la política espanyola no és de cap manera un fet nou. L'ús espuri que Vox fa de l'acusació popular contra els dirigents del procés sobiranista està protegit pel Tribunal Suprem des del començament. Aquest tribunal, polititzat fins al deliri, ha rebutjat en diverses ocasions les peticions dels encausats per expulsar aquest partit de l'acusació particular. Vox fa anys que marca l'agenda política espanyola sense que els que ara en fan escarafalls haguessin pres mesures per evitar que l'extrema dreta no els contaminés. Mentre Vox perseguia els separatistes no li importava a ningú que fer-ho pogués destruir el diàleg polític. No es demanaven cordons sanitaris ni els del PSOE proclamaven estar tan angoixats com diuen sentir-se després de les eleccions andaluses. Llavors sí que se'ls va glaçar la sang. Hauria estat bé que haguessin observat abans el que prescriu la dita que qui amb l’espasa mata d’espasa té de morir.

Els progressistes espanyols, si és que existeixen, experimentaran ells mateixos el mal que han volgut causar al sobiranisme català. No és que m'alegri que l'extrema dreta espanyola els acabi dispensant el mateix tracte violent que han rebut els dirigents catalans avui a l'exili o a la presó, però s’ho han ben guanyat. La sensació de fracàs avançarà a mesura que el tripartit de la dreta neofranquista es consolidi. La falta de coratge dels socialistes —i fins i tot dels postcomunistes— per tallar de soca-rel els arguments sense sentit i xenòfobs que difon el neofranquisme sobre Catalunya i sobre els sobiranistes, a la fi serà la seva tomba. El que no té cap lògica és que en aquests moments exigeixin —perquè això és el que s'escriu a la premsa unionista— als sobiranistes que els ajudin a sortir del pou. ¿És que el PSOE no va pactar amb el PP l'aplicació del 155 sense vergonya? ¿Per què, doncs, no pacta amb el PP el pressupost? ¿És que el “tot per la pàtria” només té vigència si es tracta de destruir els sobiranistes?

Quan s'utilitza la irracionalitat per prendre decisions polítiques, el resultat és un monstre

La suposada obligació dels sobiranistes envers Pedro Sánchez per aprovar-li els pressupostos és falsa. És un parany que s'aprofita de la immaduresa d'alguns polítics catalans. Inés Arrimadas seria presidenta de la Generalitat amb el suport de PSC i PP si els haguessin sortit els comptes. No en dubtin, creguin-me. Aquesta és la situació real. Quan s'utilitza la irracionalitat per prendre decisions polítiques, el resultat és un monstre. La defensa irracional de la unitat d'Espanya va propiciar el naixement d'aquest monstre. Un Frankenstein que amenaça la democràcia. Davant la moció de censura que va fer fora Mariano Rajoy i el seu govern, ja vaig escriure que em semblava un error que el PDeCAT i ERC donessin suport a Pedro Sánchez sense demanar-li res a canvi. Especialment quan els socialistes ja havien mostrat amb la cruesa dels seus actes què estaven disposats a fer en contra del soberanisme. ¿Quina mesura ha pres Sánchez des de llavors a favor del diàleg que puguin argüir els partidaris de votar a favor dels seus pressupostos? Cap, ni una! Seria un doble error tornar-li a prestar els vots per a res. El “peix al cove” 2.0 que propugnen els que només representen una minoria privilegiada i egoista seria oferir un salvavides gratuït al règim del 78.

Facin-se una pregunta ben simple, pensant en Catalunya: ¿Quin sentit tindria que el Govern de Quim Torra busqués el suport de Ciutadans per aprovar el pressupost de la Generalitat de l’any que ve? No se’n riguin, si us plau. En una situació política normal, ¿quin problema hi hauria a intentar-ho? L'irracional del que acabo de plantejar és que resulta impossible pactar una cosa positiva amb qui t'amenaça, dia sí, dia també, d’empresonar-te indefinidament, si pogués. Preparin-se per a l'ofensiva dels anomenats “moderats” per doblegar els “intransigents” fidels a Puigdemont. Tindran claca. El principal argument serà que ells defensen la política de debò enfront de la política de les emocions que practiquen els irreductibles, com si la seva gestió de la crisi catalana hagués estat exemplar i l’autonomisme una basa d’oli. No es refiïn d’aquells que els voldran vendre la moto que votant a favor dels pressupostos de Pedro Sánchez viurem millor. Aquest pensament màgic només busca protegir els privilegis obtinguts sota la lògica el règim del 78. Cinisme en estat pur. Conservadorisme trampós. A més de portar incorporada la destrucció del catalanisme polític al qual diuen que cal tornar.

Jordi Barbeta
Anàlisi L'any de les mil batalles Jordi Barbeta
Tian Riba
Opinió El trifachito Tian Riba