Ens trobem en un d’aquells moments decisius per al futur d’un país. Un moment en què Catalunya està en conflicte amb l’estat, l’autogovern és a mans d’un partit que amb prou feines representa el 4% de l’electorat català i que dona ordres des de Madrid, la nostra economia és atacada per un unionisme irresponsable, atès que aquest país és tan seu com dels independentistes i per tant és absurd que s’autolesionin, i, finalment, és obvi que la democràcia està en perill per l’extralimitació judicial i policial, que persegueix idees polítiques amb l’excusa que són delictives. Les eleccions que s’acaben de celebrar haurien d’haver servit perquè la política catalana retornés a la normalitat, però de moment tot continua igual. Tenim un país paralitzat per obra i gràcia d’un estat que no tan sols vol derrotar els independentistes, sinó que vol dominar Catalunya. L’aplicació de l’article 155 no ha estat cap solució. Al contrari, està paralitzant l’administració catalana i, a més, ha generat un rebuig encara més fort entre la majoria de catalans, incloent militants del PSC que s’exclamen en privat. Tots plegat és conseqüència directa de les polítiques nacionalistes del PP, cosa que li serveix per tapar la immensa corrupció que inunda la seu de Génova i la trama de poder que li fa el joc.

El més ofensiu de tot plegat és, però, que l’esquerra espanyola, la vella i la nova, està de vacances permanents. Fan seguidisme del PP per pur nacionalisme espanyol, per bé que transvestit de constitucionalisme. Però els pitjors són els periodistes i els intel·lectuals que han esdevingut còmplices de la campanya xenòfoba contra els catalans. Només un, i precisament un dels més cafres, el novel·lista Juan Manuel de Prada, sembla que ha entès que la recepta imposada a Catalunya pel PP i els seus aliats de l’esquerra nacionalista no és cap solució. El PP s’està carregant l’Estat de les Autonomies i l’autonomia municipal amb arguments molt diversos —que són diferents per a Catalunya, Madrid o el País Valencià—, ja que la raó última és rectificar un model que es va definir el 1978 per donar cabuda, precisament, a les reivindicacions nacionals de bascos i catalans, sobretot. Des dels temps de la LOAPA que sabem que els conservadors i els socialistes espanyols van acceptar el model autonòmic a contracor i per això no han descansat ni un minut fins a esquerdar-lo del tot. El creixement de l’independentisme entre els antics pujolistes, començant per Artur Mas, s’explica així i respon a la reacció col·lectiva d’un poble que se sent oprimit per un altre, que és tal com va descriure el gran pensador Isaiah Berlin l’empenta del nacionalisme liberal.  

Explico aquestes coses perquè la política té poca memòria i de seguida salta d’una qüestió a un altra sense solució de continuïtat. L’independentisme no hauria d’oblidar el context del que està passant i en quina situació es troba el país ara que arrenquen les negociacions per constituir la mesa del Parlament, que serà cabdal per a la posterior elecció del president de la Generalitat. Els dirigents d’ERC han d’admetre, d’entrada, encara que els molesti, que les eleccions les ha guanyades el president Carles Puigdemont al capdavant de l’artefacte Junts per Catalunya (JuntsXCat). Es van equivocar rotundament durant la campanya electoral, perquè es van pensar que les eleccions anaven de passar al davant del PDeCAT, de la mateixa manera que el 26 i 27 d’octubre també es van equivocar amb la pressió que van exercir sobre un president que estava buscant la sortida menys traumàtica al cul de sac on estàvem. I el primer que hauria de fer ERC és acceptar que cap membre del seu partit substituirà Carles Puigdemont, si és que el president té dificultats per ser reelegit per la cambra catalana. JuntsXCat no té pla B, almenys de moment, però si el tingués no seria investir president Oriol Junqueras, Marta Rovira o qui fos del partit republicà.

Vaig escriure-ho en el darrer article que vaig publicar en aquest diari i ara em refermo. És necessari que ERC i JuntsXCat arribin a un pacte global sobre l’agenda dels propers quatre anys. Els independentistes estan condemnats a col·laborar, si és que no volen beneficiar els unionistes i decebre un electorat que va demostrar ser més savi que alguns dels líders del sobiranisme. I aquest pacte global ha d’anar més enllà d’acordar la composició de la mesa del Parlament, de l’elecció del president i de la formació del nou Govern. Hauria de ser un pacte d’estat, com dirien els governants dels estats realment constituïts, que tingués en compte el conjunt de les institucions del país i possibles aliances futures per arribar a recuperar per a l’independentisme, per exemple, l’alcaldia de Barcelona. Si l’independentisme vol eixamplar la seva base ja cal que s’espavili i deixi enrere les disputes de pati d’escola. No es pot permetre fer el ridícul de cap manera. Estar tancat en una presó o haver de viure exiliat no és cap broma. L’estat espanyol està disposat a tot per destruir aquest país. L’independentisme hauria de ser més intel·ligent que l’enemic. I per ser-ho, primer cal ser honrat i honest.