L’Espanya del PP està podrida. Els casos de corrupció dels conservadors són tants que la sentència del cas Gürtel és només la cirereta d’una pràctica que fins i tot esquitxa Federico Jiménez Losantos, que ha xuclat de la mamella corrupta mentre des de la trona del seu programa radiofònic escopia bilis patriòtica. L’Espanya del PP està ben corcada però també ho està la del PSOE. Des de l’època del cas Filesa —un dels primers casos de corrupció destapats a l’Espanya del règim del 78— i els GAL, els socialistes han esdevingut un complement de bijuteria en una Espanya dominada pel nacionalisme espanyolista. El renascut nacionalisme dels socialistes ha diluït, com hem pogut comprovar recentment, aquella inicial defensa socialista de la diversitat plurinacional espanyola. De fet, si tanquen els ulls i escolten el que diuen dirigents del PSOE i Cs sobre Catalunya o el sobiranisme, avui dia és difícil trobar diferències entre els uns i els altres. En aquest aspecte, expliquen les mateixes mentides, abominen de la mateixa gent i apliquen les mateixes receptes. No són alternativa. Si José Luis Rodríguez Zapatero va ser una gran decepció, Pedro Sánchez és, directament, una nul·litat.

El que el 155 va unir ha rebentat amb la pústula del cas Gürtel

L’escandalosa sentència del cas Gürtel, que a la fi podria ser menys rigorosa del que sembla quan passi pel sedàs del Tribunal Suprem o quan s’apliquin les rebaixes previstes pel Codi Penal del 2015, ha obert una escletxa en la plàcida relació entre els conservadors, els socialistes i l’extrema dreta populista, units per combatre el que anomenen despectivament “nacional-separatisme”. El que el 155 va unir ha rebentat amb la pústula del cas Gürtel. Els socialistes han tingut menys escrúpols per pactar amb un partit corrupte com el PP i amb l’extrema dreta nacionalista de Cs que amb els sobiranistes catalans. Què deu tenir Espanya que encegui d’aquesta manera un partit teòricament internacionalista? Pedro Sánchez no és, doncs, almenys per als sobiranistes catalans, una alternativa a Rajoy. És el mateix, amb l’afegitó, a més, que ideològicament no se sap si és carn o peix. Fa anys que els socialistes espanyols han abdicat dels principis rectors de l’esquerra transformadora.

El PSOE ja ha deixat clar que està disposat a pactar amb Cs la moció de censura contra el PP. Diguin el que diguin aquells que blanquegen què és avui Cs, és evident que el partit taronja es la nova extrema dreta espanyola, tan moderna, si es vol, com ho era el partit Llista Pim Fortuyn. La diferència entre l’odi que acumulaven els seguidors del xenòfob neerlandès i els d’Albert Rivera és que l’odi al diferent a Holanda es focalitzava contra els immigrants i a Espanya contra els “espanyols” no homogeneïtzats segons el patró de la nació estat. O sigui: Espanya. Albert Rivera somia amb una nació espanyola tan homogènia o més com la que proclamen tots els populismes de dreta del món. Ser d’extrema dreta el segle XXI no vol dir escombrar el sistema constitucional per imposar una de les típiques dictadures del segle XX. Al contrari. La nova extrema dreta es proclama “demòcrata” per pervertir l’estat de dret i convertir-lo en una presó per als ideals de llibertat i de canvi social. Als socialistes no els fa angúnia pactar amb l’extrema dreta per foragitar el PP del govern. I als que inspira menys temor és als vells Guerra i González.

És evident que el partit taronja es la nova extrema dreta espanyola

Per tant, davant una moció de censura que, per guanyar-la, cal que el PSOE pacti a la vegada amb Cs i Podemos (cosa inaudita, si els de Pablo Iglesias apliquessin el mateix criteri que segueixen a Catalunya de no pactar amb la “dreta” independentista) o bé, alternativament, que Sánchez aconsegueixi posar d’acord el partit morat i l’esquerra basquista, galleguista i valencianista, a més del PDeCAT, ERC i el PNB, sembla ser que el PSOE prioritza l’acord amb Cs. I és que el PSOE no vol negociar amb els sobiranistes catalans i es referma a donar suport a una solució del conflicte sobiranista basada en els cops de porra, els empresonaments i l’exili. Tanmateix, no s’adonen que si Catalunya ha estat un malson per als conservadors, tornarà a ser-ho per als socialistes si no rectifiquen. Quin sentit té que els partits sobiranistes donin suport a una moció de censura que no comportarà una rectificació de la política repressiva contra el sobiranisme? Cap ni un. Hi ha qui diu que afavorir el caos a Espanya beneficia els catalans. El caos no és mai bo per a ningú. És generar confusió, com es va constatar el 27 d’octubre, i pot costar car a qui la promou. Seria bo poder negociar políticament amb Pedro Sánchez. Estic d’acord amb els que li recomanen que negociï amb Junqueras i Puigdemont si vol guanyar la moció de censura. No ho farà, com és obvi. I no s’hi atrevirà perquè sap que la negociació amb els sobiranistes passa per l’aixecament del 155 i de la intervenció econòmica de la Generalitat de Catalunya, per desbloquejar la constitució del nou Govern, per l’amnistia dels futurs condemnats i exiliats i per la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació en el termini d’un any. Si els sobiranistes reclamessin menys que això seria com si es venguessin l’ànima al diable.

Els sobiranistes poden pactar amb els socialistes el ritme de recuperació de la democràcia però de cap manera poden sacrificar la recuperació de la llibertat. No cal passar ànsia amb disquisicions sobre què es pot pactar i què no amb els socialistes. El PSOE ja ha pres la decisió i no tirarà endavant una moció de censura amb els vots dels independentistes. El seu electorat no li ho perdonaria. L’ha alimentat amb el verí de l’odi a l’altre. Però els sobiranistes també han de ser conscients que l’electorat independentista tampoc no els perdonaria que regalessin els vots a favor de la moció de censura a canvi de res, com qui s’abraça a un amic, o simplement per generar més caos en la política espanyola del que ja ha provocat la corrupció i el nacionalisme anticatalanista dels partits espanyols. Jo ho tinc clar: o llibertat o abstenció. O pacte o inhibició. El sobiranisme de l’1-O no pot adoptar cap altra actitud. I és que els partits sobiranistes no haurien de fer malbé el mandat del 21-D i afegir més llenya al foc al creixent desassossec de la bona gent que es desespera davant la seva ineficàcia política.