Tot el món plora per Notre-Dame. Les flames han excitat els rics. Ahir ja s’havien recollit mil milions d’euros per reconstruir la catedral destruïda per un foc gens redemptor. El canonge de la seu parisenca deu estar content, malgrat la desgràcia, perquè fins que la urpada del foc no ha cremat l’agulla catedralícia, no havia aconseguit arreplegar els 150 milions d’euros per tirar endavant les obres de reparació que ara han provocat el drama. La conservació del patrimoni, com l’estudi de la història, necessita de grans desgràcies perquè les empreses desembutxaquin multimilionàries donacions. Si no és així, tothom xiula i mira cap a una altra banda mentre el patrimoni amenaça ruïna. La vida necessita del drama per continuar sent vida, com les societats avancen a cop de conflictes. La destrucció de l’art pot arribar a tenir les virtuts terapèutiques que li atorguen Alain de Bloom i John Armstrong. L’art, al capdavall, forma part de la vida i els grans donants, tot i que sovint s’amaguen rere el nom de les seves empreses, també són persones. Deuen tenir la necessitat, com tot bitxo vivent, d’explicar-se. I l’art és una forma de fer-ho.

Però la generositat necessitat una justificació. Una empenteta. O potser ja n’hi ha prou amb la vanitat, amb el sentit de posteritat que de vegades escampa bitllets a dojo. El 1882, l’empresari Manuel Girona i els seus germans van sufragar el concurs d’edificació de la façana neogòtica de la catedral de Barcelona. Havien passat quatre-cents anys des de les últimes obres i l’Exposició Universal de 1888 va ser un bon motiu per posar en marxa aquella iniciativa. Sempre cal un motiu. Després dels atemptats de 2015, els parisencs es van aferrar a la divisa en llatí de la capital francesa: Fluctuat nec mergitur. Trontolla però no s’enfonsa. Notre-Dame també trontolla però tampoc no s’enfonsa. Emmanuel Macron va adoptar un to filosòfic en el breu discurs televisat després de conèixer la desgràcia. Va advertir la ciutadania de la fragilitat de la vida, de les obres i dels actes materials i espirituals que fan els homes. I com tot el que es fa a França és ben viu, per això mateix és fràgil. El foc de Notre-Dame posat al servei del patriotisme banal més refinat, de la unió nacional, que provoca l’adhesió sense fissures dels populistes d’esquerra i de dreta Jean-Luc Mélenchon i Marine Le Pen. La desgràcia de Notre-Dame no pot acabar con els nàufrags del rai de la Medusa, aquella poderosa escena del quadre que va pintar Théodore Géricault el 1818, els quals s’esforcen dramàticament per ser vistos per una fragata que finalment els abandona. Macron necessitava un baló d’oxigen i l’ha trobat entre les cendres de la catedral. Després de l’impacte destructiu dels armilles grogues, que un cap de setmana rere l’altre han arrasat els Camps Elisis amb una fúria social tant destructiva com comprensible, Macron ha trobat una solució inesperada. L’incendi de Notre-Dame és el clau que en treu un altre.

El Govern francès va aprovar ahir una sèrie de mesures per posar immediatament en marxa la reconstrucció de Notre-Dame. Macron té tanta pressa que vol que la reconstrucció estigui enllestida en cinc anys. I si a la fi es compleix el pronòstic presidencial, Notre-Dame tornarà a brillar abans que el temple de la Sagrada Família estigui acabat. Paradoxes de la vida. Potser és que aquí les famílies riques no ho són tant o bé ho són menys que els Pinault, els Arnault o els Bettencourt, veritables magnats. O potser és que la nostra llei de mecenatge és absurdament restrictiva, com tothom sap. En tot cas, el diner s’ha mogut a favor de la cultura. Un esclat de generositat que fins i tot ha arribat a l’Eurocambra. En l’últim ple del Parlament Europeu abans de les eleccions del 26-M, Antonio Tajani, l’impresentable president conservador de la institució, va fer posar una mena de capsa a la sortida de l’hemicicle, no sé si de cartró, perquè els europarlamentaris fessin donacions, com qui demana almoina en sortir de missa. El conservadorisme es delata amb els detalls de qui fa segons què.

Notre-Dame serà reconstruïda. No en dubtin. Si tenim sort, a més, la reconstrucció fins i tot pot ser original. Macron no vol fer com Manuel Girona, que en les bases del concurs que ell va sufragar, va exigir que la nova façana de la catedral barcelonina s’ajustés a l’estil gòtic. El guanyador del concurs, l’arquitecte Josep Oriol Mestres va inspirar-se en les traces realitzades l’any 1408 per Carles Galtés de Ruan, un arquitecte gòtic francès, precisament, a qui anomenaven mestre Carlí. La reconstrucció de Notre-Dame pot ser un bon repte per aquells arquitectes agosarats que, com la italiana Gae Aulenti, l’any 1991 va voler plantar un mitjó gegantí al Saló Oval del futur MNAC, una escultura obra del pintor Antoni Tàpies, que va provocar un incendi polític tan virulent com el que aquesta setmana ha decapitat un dels símbols de París. França no és Catalunya. Al capdavall, el president François Mitterrand va gosar encarregar el disseny i la construcció d’una colossal piràmide de vidre i ferro, envoltada per altres piràmides més petites, perquè fos la nova entrada el Museu del Louvre, una altra de les joies arquitectòniques de la capital del Sena. Alguns polítics saben donar-se mèrit millor que d’altres.