1. Jordi Cuixart pot decidir abraçar-se amb qui vulgui. A més, els pactes es fan amb els enemics i no pas amb els amics. Que els presos polítics assisteixin a la presa de possessió del president Pere Aragonès mentre a la primera fila s’hi asseu el ministre espanyol de Política Territorial i Funció Pública, Miquel Iceta, just al costat del president destituït Quim Torra, ¿és una anomalia o la nova normalitat? Perquè ja és ben estrany que la formació del govern català que ha portat Aragonès a la presidència s’hagi pactat en una presó i que el representant dels carcellers sigui present en l’acte que n’és la conseqüència. Catalunya és reiteradament un “oasi”, per més que és vulgui negar des de la historiografia pseudoesquerranosa, on tot és possible. Estar empresonat i tenir el poder de nomenar consellers en un govern de coalició independentista, i abraçar "l’osset que tothom va voler tenir en un moment o altre", per definir Iceta de la manera com ell retratava Junqueras el desembre del 2017. 

2. Discutir sobre la mitja abraçada de Cuixart a Iceta en termes morals és tan improductiu com exaltar-ne infantilment les virtuts polítiques. Cuixart és un home de reaccions apassionades. Encara recordo el dia que em va telefonar, quan jo era director d’Unescocat, per comunicar-me que la seva empresa retirava el suport econòmic a un programa sobre immigració que impulsàvem perquè servidor havia decidit donar suport al sí al referèndum de l’Estatut de 2006. Tothom té dret a equivocar-se. I ves a saber qui va equivocar-se llavors, si ell o jo. A més, si el govern espanyol hagués enviat algú altre que no fos Iceta, segurament la “camaraderia” hauria estat molt diferent. Al capdavall, Iceta és català i ha liderat el PSC i s’ha passejat pels passadissos del Parlament durant la dècada sobiranista. És un “vell conegut” dels líders del procés. Deu ser per això, també, que Oriol Junqueras no va ser tan amable amb ell quan va respondre a la pregunta tòpica "com va?", formulada per Iceta al pati dels Tarongers, amb una frase gèlida: "tu, segur que molt millor que jo". Hi ha fes que no perdonen.

3. Estem en plena fase de digestió dels efectes de la repressió. Els unionistes se senten guanyadors perquè, certament, han aconseguit evitar la independència de Catalunya i han doblegat, a més, als dos partits més extremistes en els anys previs a l’1-O. La por i la derrota expliquen els canvis d’actitud, però no avalen per res del món la manera com ara s’intenta justificar què va passar del 2015 al 2017. És una explicació a posteriori, anacrònica, perquè atribueix la moderació actual d’Esquerra als temps previs al referèndum. El dia que els diputats presents a la dramàtica reunió de l’11 d’octubre del grup parlamentari de Junts pel Sí es decideixin a explicar-la, potser cauran algunes caretes. Només recordaré que Marta Rovira va estar a punt de dimitir com a portaveu del grup perquè el president Carles Puigdemont havia decidit suspendre la declaració d’independència prevista per al dia anterior. Prendre una decisió a deshora en política és la pitjor de les opcions.

4. Quan el director d’aquest diari digital era director de La Vanguardia, va decidir “fitxar” una sèrie d’articulistes descaradament independentistes, entre ells Pilar Rahola, a qui ara la propietat del diari monàrquic i conservador per antonomàsia ha decidit despatxar. No hi veig més drama que el canvi d’orientació que han anat imposant els directors que han succeït Antich. Rahola serà substituïda per Josep Martí, un pepero “repescat” per al catalanisme per la Casa Gran, fins arribar el 2010 a ser el secretari de Comunicació del govern d’Artur Mas. Des d’aquella posició va alimentar tots els diaris on ha escrit des que va cessar en el càrrec. Les portes giratòries no són només empresarials. La nova normalitat també és això, que el diari dels Godó torni a defensar les idees que li són pròpies, per poder dir, amb la finor pròpia dels bròfecs com Martí, “Todo lo que toca el procés’se convierte en mierda” (la frase és de Jordi Amat, un altre articulista de La Vanguardia).

5. El pitjor és caure en el desànim. A mesura que la Covid vagi remetent, la vida tornarà a la normalitat de veritat, quan les abraçades puguin ser sinceres i no pas resultat d’un càlcul. Llavors la base independentista podrà tornar a mobilitzar-se no per l’indult de nou presos, que són els que conserven el poder de fer i desfer en la política catalana, sinó per la llibertat dels més de 3.000 encausats per haver estat fidels a les conviccions independentistes sense els vaivens dels líders, que un dia envien a la “paperera de la història” el president a qui l’unionisme atribueix tots els mals, i l’endemà, com aquell que diu, li donen un xec en blanc al govern dels carcellers. Quan la normalitat s’imposi podrem acabar de decidir qui tenia raó, si Joseph de Maistre, un polític i filòsof que estava contra la revolució francesa de 1789, o l’escriptor André Malraux, ministre de Cultura francès entre 1958 i 1969 a les ordres del general De Gaulle. El primer va escriure que “cada poble o nació té el govern que es mereix” i el segon va matisar la frase tot dient: “No és que els pobles tinguin els governs que es mereixen, és que la gent té els governs que se li assemblen”. Ja es veurà.