Desitjava, somiava, esperava, que Emmanuel Macron guanyés les presidencials franceses com així ha estat. L’efectivitat del cordó sanitari republicà, descomptat “el neutralisme” de l’extrema esquerra capitanejada per Jean-Luc Mélenchon que ha fet augmentar l’abstenció, ha aconseguit barrar el pas al neofeixisme populista de Marine Le Pen, atrapada entre el radicalisme nacionalista reaccionari del seu pare, Jean-Marie, i el conservadorisme catòlic de la seva neboda, Marion.

El país de la Revolució burgesa per antonomàsia, aquella França que fa que els ecologistes de Greenpeace, una ONG internacional, pengin als peus de la Torre Eiffel una gran pancarta amb el lema “Llibertat, Igualtat, Fraternitat. Resistiu”, la consigna utilitzada a França per demanar el vot en contra de la candidata del Front Nacional, tanmateix es despertarà avui amb ressaca. Malgrat la victòria de Macron, la V República francesa nascuda el 1958 està acabant-se.

El cap de Greenpeace a França, Jean-François Julliard, va justificar l’acció del seu grup d’activistes perquè “volíem dir que estem en contra del nacionalisme i l'autoritarisme, tant a França com en altres països. Aquesta és la nostra forma de recordar a tothom que s'ha de mobilitzar per defensar aquests valors”. Si aquesta és la justificació per votar contra Le Pen i a favor de Macron, no m’estranya que la candidata neofeixista hagi estat en alça a França i que la democràcia liberal hagi entrat en crisi a molts llocs del món, com també ho està la socialdemocràcia.

Hi ha sectors de l’esquerra que encaren els conflictes polítics des de les certeses ideològiques, la majoria fallides, i no saben veure-hi més enllà

L’acció de Greenpeace és tan sols una anècdota, però força significativa del simplisme d’alguns sectors progressistes, tan clàssics en les seves anàlisis com ho ha estat el Partit Socialista, descavalcat de la lluita electoral després de més de mig segle de domini de l’escena política francesa, juntament amb Els Republicans, la norma de la V República. Hi ha sectors de l’esquerra que encaren els conflictes polítics des de les certeses ideològiques, la majoria fallides quan s’han volgut aplicar, i no saben veure-hi més enllà. L’arrogància d’alguns plantejaments fa feredat.

Encara que políticament no hi coincideixo, l’historiador Emmanuel Todd és més agosarat que molts altres pensadors esquerrans, que s’acotenten amb escampar admonicions i a atribuir a la por que els “pàries de la terra” votin majoritàriament Le Pen. Mentre la darrera crisi econòmica eixamplava l’esquerda social en el si de la UE, les ONG tipus Greenpeace es dedicaven a promoure campanyes contra els pesticides i les nuclears o a favor dels drets dels refugiats —l’esca del pecat lepenista—, i ara, quan han vist les orelles al llop, s’han hagut d’abocar a defensar els valors republicans que només garantirà, segons ells, Emmanuel Macron. N’hi ha per dir-los, a ells i als sindicats, que haurien d’haver-hi pensat abans, en comptes de qualificar tothom de neoliberal. 

Fa uns dies, l’escriptor francès Édouard Louis, autor d’una novel·la profunda i viscuda, Adéu a l'Eddy Bellegueule, va publicar a The New York Times l’article “Per què el meu pare vota Le Pen?” (traduït al català per l’Ara). Hi explicava una anècdota referida a la novel·la esmentada que és força reveladora de fins a quin punt el món del pensament viu en una bombolla. Louis explica que “lluny del món on m’havia criat, mentre vivia en un petit estudi de la Place de la République [a París], vaig decidir escriure una novel·la sobre el meu lloc d’origen. Volia reflectir-hi la pobresa i l’exclusió que formaven part de la nostra vida quotidiana. M’inquietava que la vida que havia conegut tots aquells anys no aparegués mai als llibres, als diaris o a la tele. Cada vegada que sentia que algú parlava sobre ‘França’, a les notícies o fins i tot al carrer, sabia que no parlaven sobre la gent amb qui m’havia criat”.

El discurs progressista que parla de les ciutats per oposició a les pàtries, de la societat en xarxa, del govern obert, però que no ataca la pobresa i la precarietat del treball, afavoreix l’auge de l’extremisme

L’anècdota és que va enviar el llibre a una gran editorial de París i al cap de dues setmanes l’editor li va respondre tot dient que no podia publicar el seu manuscrit perquè “la pobresa sobre la qual havia escrit feia més d’un segle que no existia; ningú es creuria la història que havia explicat”. Aquest desconeixement de la realitat “francesa” d’aquest editor és letal, perquè vol dir que més enllà de freqüentar el Cafè de Flore, la catedral dels intel·lectuals de París, no sap a quin país viu. A París, Le Pen només va aconseguir un 3% de vots a la primera volta, però aquesta no és la “realitat” francesa del conjunt de l’hexàgon.

El discurs progressista que parla de les ciutats per oposició a les pàtries, de la societat en xarxa, del govern obert i d’un munt de coses que estan molt bé, però que no ataquen el que és bàsic, que és la pobresa i la precarietat del treball, i per tant les expectatives de futur de la gent, afavoreix l’auge de l’extremisme. Aquest és el pes de la culpa que arrosseguen unes esquerres que, un cop constatada la inutilitat de les grans prèdiques, s’inhibeix i no pren partit, amb l’excusa que el centrisme liberal de Macron és una amenaça per al futur de França tant com ho és el neofeixisme de Le Pen.

França és, juntament amb Finlàndia, l’Estat europeu democràtic que té el sector públic més inflat, representa el 57% del PIB, i tanmateix és evident que la qüestió no és el volum, sinó la falta d’eficàcia d’aquest sector públic, emmordassat per una estructura napoleònica burocratitzada, per escurçar les diferències entre un “francès” de la Picardia i un parisenc bourgeois bohème (bobo) amb pinta de hípster i la butxaca plena i que, de tant en tant, es deixa veure en actes a favor dels drets dels refugiats. Els bobo —els pijopogres nostrats— són aquella mena de gent per a la qual és més còmode lluitar pels indefensos que arriben a les costes europees fugint de la guerra que pels indefensos d’una regió a 150 quilòmetres de la capital i als que normalment menysprea per provincians. I és que uns surten a la TV en programes lacrimògens, mentre que els altres sovint són condemnats pel seu racisme i xenofòbia. O pel seu nacionalisme, com passa aquí i allà.