En alguna cosa dono la raó a Inés Arrimadas. Catalunya som tots. Els unionistes i els independentistes, de la mateixa manera que en el passat els franquistes i els antifranquistes també eren tots ells catalans. La dictadura no hauria durat tant si no hagués tingut el suport de molts catalans, començant per Francesc Cambó, el líder catalanista que va finançar el cop d'estat. De raons no li’n faltaven, però la veritat és que Cambó va ajudar a imposar un règim sense llibertats, repressiu i injust, que va costar la vida, la presó o l'exili a molts catalans demòcrates. Quan la policia es personava a casa dels meus pares ben entrada la matinada per detenir el meu pare o un dels meus germans, la meva mare oferia cafè i pastes als agents de la Brigada Social. La meva mare, una dona d’orígens humils i sàvia, pretenia estovar la ferocitat de qui després, a comissària, podia sobrepassar-se amb el seu marit i els seus cadells. Ho va aconseguir algunes vegades però en general, no. Aquells policies també eren catalans, encara que n’hi havia que provenien del mateix lloc que la senyora Arrimadas. Crec que la seva història familiar va per aquí.

Tot i que la meva mare fos tan ingènua d'intentar protegir els membres de la seva família detinguts per la policia franquista amb compliments, la veritat és que no va poder evitar que els maltractessin a comissària. Passat el temps, quan a molta gent li semblava que la dictadura havia estat superada per un règim constitucional i parlamentari, un dia vaig coincidir en un autobús amb un d'aquests policies que irrompien a casa meva amb males intencions. Vaig quedar glaçat. Se'm va remoure l'estómac. Em van venir ganes de cridar-li: feixista! Però no ho vaig fer. Vaig estar observant-lo fixament durant el trajecte que vam compartir, però vaig callar. Ell també m'observava, i estic segur que sabia qui era jo o almenys ho intuïa. Vaig pensar que tant era. Per la pinta que gastava vaig deduir que seguia sent policia, ara protegit per la Constitució, sense que ningú no li hagués reclamat mai una explicació sobre el seu passat i sobre els mètodes intimidatoris i violents que empraven ell i els seus companys per interrogar els detinguts. No vaig dir res de res, però tampoc se'm va ocórrer abraçar-lo.

Qui pot ser tan cínic de reclamar la salutació dels que van a la presó per delictes inventats per un jutge? És impossible

Els explico això perquè l'altre dia al Parlament, Inés Arrimadas es va posar estupenda lamentant que els diputats de la majoria independentista no la saludaven: “Quant de temps caldrà esperar per poder saludar-nos pel passadís?” —va dir. Arrimadas reclama amor però fomenta l'odi. I és que en aquest cas, la ironia és que va reclamar aquest amor universal dissabte passat, just el dia que havia de votar-se la investidura del president de la Generalitat i que no va poder ser perquè el candidat Jordi Turull ja estava entre reixes per mor d'una ordre de processament de tints nazis. Qui pot ser tan cínic de reclamar la salutació dels que van a la presó per delictes inventats per un jutge? És impossible. Això ho sap fins i tot Felipe González, que és molt més llest que Arrimadas sense deixar de ser un espanyol fins al moll de l’os. Aquell mateix dia vaig coincidir al Parlament amb Xavier García Albiol i no tan sols no vaig saludar-lo, sinó que vaig deixar anar en veu alta al meu acompanyant que és impossible ser amable amb qui vol veure't mort. García Albiol ho va sentir i no devia afectar-l'hi gaire, segurament. Em nego a assumir la hipocresia que ens volen imposar aquests catalans que, com el policia franquista, poden circular sense cap problema pels carrers de Barcelona mentre uns altres, els independentistes, hem d'anar amb compte fins i tot amb les converses telefòniques. La faula de la rebel·lió és, senzillament, una burda vulneració dels drets humans. S'hauria de poder ser unionista i demòcrata alhora. Estem molt lluny d'això.

Amb Inés Arrimadas, Sonia Sierra, Juan Arza o Alejandro López-Fonta hi he sortit de festa. Quan Dani Domenjó dirigia el programa de debat La Rambla, al final de temporada convidava tots els col·laboradors a una trobada relaxada i nocturna en una sala de festes. La gresca podia durar, sense cap problema, fins a la matinada. El mateix puc dir de Jordi Cañas, amb qui vaig coincidir al programa de Carlos Fuentes, Catalunya Opina, o de Xavier García Albiol, tertulià a Olla de grills, un programa que emetia la televisió de la seva ciutat. No recordo que hi hagués hagut mai cap incident. Al contrari. Les divergències quant a les opinions polítiques no estaven renyides amb la bona educació i fins i tot amb les aixecades de camisa i la tabola. Cañas em portava a casa amb el seu cotxe després del programa i recordo que una vegada vaig oferir a Arrimadas el seient del meu vehicle perquè estava marejada. No puc dir que fos amic de cap dels unionistes citats, però podia conviure amb ells sense cap problema. Els respectava i em respectaven. Fins que es van adonar que això de la independència anava de debò. Llavors es van acabar els somriures, ja que l'objectiu de la revenja unionista posterior als fets d'octubre és aniquilar els independentistes. Destruir-los.

La faula de la rebel·lió és, senzillament, una burda vulneració dels drets humans. S'hauria de poder ser unionista i demòcrata alhora. Estem molt lluny d'això

A la sessió parlamentària de dissabte es va parlar molt de reconciliació, sobretot per part dels unionistes, als quals, no obstant això, els costava mirar a la cara els independentistes. No podia ser d’altra manera. Ho vaig constatar també en la trista mirada de Xavier Sardà, un unionista civilitzat amb qui em vaig fondre en una abraçada, que era al Parlament per fer comentaris per a La Sexta. Miquel Iceta va pronunciar un d’aquells discursos seus tan brillants com tramposos. Va parlar de la necessitat de ser empàtics els uns amb els altres, però quan des del faristol es va provocar l'aplaudiment per a les famílies dels presos allí presents, cap socialista va tenir la gosadia d'aixecar-se i aplaudir per mostrar una mica d'humanitat. Ni tan sols va atrevir-s’hi Ramon Espadaler, el supervivent democratacristià avui al grup socialista, el qual havia estat company de Turull i Rull en la federació de CiU. La política deshumanitza fins i tot els cristians. Quina pena! Per tant, no calen abraçades. Com va aclarir molt encertadament el portaveu de JuntsXCat, el diputat Quim Torra, Inés Arrimadas no s’ha de preocupar gens: “els independentistes no engarjolaríem mai aquells que intentessin posar urnes a favor de la unitat d'Espanya”. Aquesta és la diferència entre els uns i els altres. Això demostra el capteniment moral de cadascú.