La història d’Espanya dels darrers dos segles ha estat, en gran manera, resultat d’una reiterada intervenció de l’exèrcit en la vida pública. No és que ho digui jo, és que va demostrar-ho Carlos Seco Serrano fa molts i molts anys en un llibre que encara es pot trobar a les llibreries, si més no a les de vell: Militarismo y civilismo en la España contemporánea (1984). La pretensió de Seco, que és un historiador conservador que va ser catedràtic a la Universitat de Barcelona —i ara, als seus 96 anys, encara és membre de la Reial Acadèmia de la Història—, era exaltar la proposta de Cánovas del Castillo d’acabar amb els pronunciamientos de l’època ferrandina i isabelina amb la imposició d’un règim bipartidista, copiat de la monarquia britànica, que aconseguís reprendre el civilisme anterior a 1808. El problema és que l’experiment ja va començar malament, amb el cop del general Pavía de 1874 i el posterior pronunciamiento, el desembre de 1876, d’un altre general, Arsenio Martínez Campos. Va acabar pitjor. El 1923 Miguel Primo de Rivera va imposar una dictadura pura i dura. Entremig, però, la intervenció dels militars en la vida pública espanyola es va repetir una vegada i una altra, sobretot des del desastre colonial de 1898. En són exemples clamorosos l’assalt militar a la revista satírica Cu-cut de 1905, la Setmana Tràgica de 1909, la crisi vaguística de 1917 o la derrota colonial d’Anual de 1921. Com resumia amb sorna el padrí Agustí: “entre setmanes còmiques, setmanes tràgiques, dictadures i dictablandas”, Espanya ha estat sempre un camp de batalla dirigit des de la sala de banderes.
Seco va ser un dels molts historiadors que van defensar que Adolfo Suárez era una mena de Cánovas reencarnat i que el rei Joan Carles I era un nou Alfons XII, si bé millorat. Si Cánovas havia sabut convertir el fill d’Isabel II en un rei-soldat per evitar la temptació de recórrer novament als cabdillatges castrenses, la Transició va inaugurar una nova “empresa de pau” dirigida per Suárez i presidida pel rei. Aquesta era la tesi de l’article “Civilismo y militarismo” que el mateix Seco Serrano va publicar el 3 de juny de 1982 per contrarestar els arguments historicistes que havia fet servir l’advocat defensor de Tejero en el judici contra el tinent coronel colpista. El “comentari d’urgència” que va escriure Seco no és gaire coherent i, a més, la rèplica està agafada pels pèls. De fet, tot l’article ratifica la tesi d’Ángel López Montero, l’advocat predilecte de l’extrema dreta espanyola, que en la defensa de Tejero va deixar anar que la història contemporània d'Espanya s’articula en una successió de cops i pronunciaments militars, de vegades amb l’impuls del sobirà —de Ferran VII, el 1814 i el 1822; d'Alfons XIII, el 1923—, que han ajudat a fer avançar Espanya. López Montero podria haver esmentat l’impuls sobirà del 23-F, però no ho va fer i Seco Serrano escriu el que és una aberració: “La intentona de 1981 fue pura y exactamente una negación de la soberanía devuelta a los españoles por el Rey”. Cap règim democràtic pot derivar del “retorn reial” de res. L’Espanya constitucional pateix, precisament, del defecte que el nou rei-soldat, Joan Carles I, i el seu fill, Felip VI, han estat formats en el militarisme, que es veu que s’encomana, i els militars van fer la seva feina per condicionar el pacte de 1978.
El coronavirus mata persones i més que en matarà mentre no es prenguin les mesures adequades. Entretant el PSOE i Podemos aprofiten l’avinentesa per sedar la democràcia amb el suport entusiasta de la dreta i de l’extrema dreta
La crisi sanitària del coronavirus ha fet reaparèixer l’exèrcit “custodiant” les autoritats civils. Tinc amics que em demanen que els expliqui com és que ha pogut passar una cosa així en una Espanya que disposa d’un “govern progressista”. Trobarien normal que ho hagués fet el PP, perquè la dreta espanyola és militarista per naturalesa. Els he aixafat la guitarra quan els he invitat a entrar al timeline de Twitter dels influencers podemites i dels comuns. La defensa aferrissada que fan del “seu” govern i l’atac de patriotisme militarista que pateixen és propi del bonapartisme que ha contaminat l’esquerra espanyola. Una esquerra que és filla de Marx però que en comptes d’entendre la crítica de l’il·lustre barbut al règim personalista, cesarista i autoritari del 18 Brumari, fa tot el contrari i copia les “democràcies autoritàries”, que és l’eufemisme que fan servir els comunistes i postcomunistes per referir-se a la Xina, i converteix l’exèrcit en protagonista d’una crisi sanitària. Cap altre estat europeu ha fet una cosa semblant! Que els generals de l’exèrcit facin rodes de premsa per donar explicacions del que és competència de les autoritats civils és propi de les dictadures constitucionals, com aquella que Franco va convertir en un regne sense rei a l’espera que, a la seva mort, regnaria Joan Carles I segons el seu model.
La imatge dels ministres escortats pels militars fa feredat, sobretot si, a més, no serveix per aturar la pandèmia. L’estat d’alarma s’ha convertit en un estat d’excepció encobert. La diferència entre el nacionalisme banal i el nacionalisme cesarista és aquesta. En el militarisme no hi ha subtilitat i el poder civil es barreja amb el militar, com feien Hugo Chávez o Franco. Deu ser per això que l’exhibició d’uniformes militars d’aquests dies promoguda pel “govern progressista” no incomoda gens els capitostos de Podemos i dels comuns, com tampoc no es queixen de l’atracament, a mà armada, que l’Estat fa del material sanitari que hauria de servir per atendre els ciutadans de Catalunya o de la discriminació pressupostària dels equips mèdics catalans de recerca. Fins i tot la dictadura xinesa es mostra més solidària —i tothom sap per què— que Espanya. El coronavirus mata persones i més que en matarà mentre no es prenguin les mesures adequades. Entretant el PSOE i Podemos aprofiten l’avinentesa per sedar la democràcia amb el suport entusiasta de la dreta i de l’extrema dreta. És el ressorgir de l’Espanya eterna, com va dir ahir Pablo Casado mentre reclamava desplegar l’exèrcit arreu, sense adonar-se que, com observa una bona amiga meva, l’únic que és realment etern és la mort.