Sigmund Freud va formular el principi de realitat per oposar-lo al principi de plaer que havia enunciat el físic, matemàtic i psicòleg Gustav Fechner el 1848. Els entesos afirmen que ambdós conceptes s'atenen al principi de satisfacció. O sigui, a la capacitat que té la ment humana de jutjar la realitat del món exterior —i d’actuar-hi en conseqüència— allunyant-se del dolor, del que l’ha provocat, per mirar de trobar una solució. Així doncs, segons la psicologia freudiana, no hi podem fer més. Tothom té el seu principi de satisfacció, la diferència és que els “realistes” s’acontenten amb una formulació a llarg termini i els partidaris del “plaer de l’acció”, que és com designava realment Fechner el seu principi, cerquen resultats immediats. El nou llibre de Jordi Muñoz es titula Principi de realitat (L’Avenç, 2020) precisament per això, per emfasitzar les diferències entre les dues vies que han caracteritzat l’independentisme durant l’anomenat procés. És evident quines són. Una és la dels partidaris del “tenim pressa” i l’altra és la del “realistes”, tot i que sigui difícil determinar qui és partidari de què. Amb un parell d’exemples n’hi haurà prou per constatar com ha anat canviant la manera de veure la “realitat” entre els partidaris de l’una o de l’altra segons el moment.

Carme Forcadell, avui injustament empresonada, el setembre de 2014 era la punta de llança dels que tenien pressa (“president, posi les urnes!”), i el 2020, des de la presó, secunda la política oficial del seu partit i, sobretot, l’extremat “moderantisme” del seu cap de files a Madrid, un altre exemple de canvi de bàndol: Rufián ha transitat des de les famoses “155 monedes de plata” fins a convertir-se en l’assot de l’independentisme “neoconvergent”, per dir-ho amb les seves paraules. Rufián critica el pacte de JxCat amb el PSC a la Diputació però, de fet, es deleix per ser el soci dels socialistes a tot arreu: a Madrid i a Barcelona. En l’interval entre la pressa i la presó, Forcadell va moderar —en la mesura que va poder davant els energúmens estil Carrizosa, Iceta o Coscubiela— el debat parlamentari sobre les lleis de desconnexió, que era la via triada pels moderats per assolir la independència. Presidir aquell debat parlamentari l’ha portada a la presó. Puigdemont, en canvi, que era l’hereu del moderantisme segons la versió radical d’aquell moment, la que va tombar Artur Mas, degut a les urgències parlamentàries va anar assumint el carreró sense sortida on el portaven ERC i, sobretot, la CUP, que és l’únic grup que s’ha mantingut invariablement en posicions radicals —no necessàriament independentistes— a còpia d’anar cremant dirigents, propis o dels altres partits. L’1-O, cosa que s’oblida sovint, va néixer d’una imposició de la CUP per votar a favor de la qüestió de confiança plantejada pel president Puigdemont després que el Parlament li tombés els pressupostos del 2016. La portaveu cupaire era Anna Gabriel, avui refugiada a Suïssa i que ha abandonat voluntàriament tota activitat política a conseqüència de la repressió, va forçar aquella proposta i el calendari com qui negocia una resolució parlamentària de les moltes que aprova el Parlament. Els de Junts pel Sí no s’hi van oposar.

Em fa l’efecte que els partidaris del principi de realitat que defensa Muñoz interpreten el procés des de la perspectiva de l’autoinculpació i de la por. És humà, però és poc estratègic

Si invertim les responsabilitats, si prescindim de l’ordre dels fets, llavors donen la culpa d’alguns errors a qui no la té. Amb la repressió passa el mateix. Si legitimes l’argument de qui reprimeix, tot i no ser-ne conscient, al final resulta que els culpables que l’estat respongués autoritàriament i amb violència a una demanda democràtica van ser els independentistes. Si no va funcionar l’opció de la llei a la llei perquè l’unionisme català —Carrizosa, Iceta i Coscubiela— va titllar-la de “cop d’estat”; si la desobediència és perseguida i castigada encara avui amb inhabilitacions i presó, i si la via del pacte és refusada sistemàticament o postergada amb excuses de mal pagador, en què consisteix el principi de realitat que reclama Muñoz? Josep Fontana escrivia, referint-se als bombardejos d’Espartero i Prim per aturar la revolta popular de la Jamància de 1843, que les interpretacions posteriors van tergiversar-ne el sentit per donar la raó als guanyadors. Va triomfar la visió dominada per la derrota, per la por a tornar a ser bombardejats. Fontana va escriure que la tergiversació sobre el significat del 1843 estava dominada, “com en tantes altres ocasions —repetiré, com el 1868, 1923, 1936 o 1977—”, per la por a la “revolució”, el que “ha portat a tantes abjuracions i a tantes renúncies”. Podríem afegir-hi el 2017, motiu actual de controvèrsia. Totes les “falses rutes” s’argumenten de la mateixa manera.

La realitat històrica és difícil d’interpretar per mitjà tan sols d’una estadística i encara és més difícil intentar resumir-la amb estereotips. La realitat és molt més complexa i és complicat reduir-la a un sol principi. La posició de cadascú a la societat i en relació amb la política, la ideologia, i fins i tot la mirada geopolítica, són fonamentals en l’anàlisi de l’observador. Generen un punt de vista. Fontana, Pierre Vilar, Eric Hobsbawm, E.P. Thompson o Marc Bloch, entre molts altres historiadors, han escrit un munt de pàgines dedicades, precisament, a advertir sobre els condicionants que determinen la posició de l’analista a l’hora de valorar un fet. Fontana ho resumia tot indicant que aquells que han viscut sota les bombes difícilment interpretaran els bombardejos de la mateixa manera que els que van ordenar-los. És de sentit comú. Amb l’Holocaust passa una cosa semblant. És per això que em sorprèn, com vaig escriure la setmana passada en un fil de piulades, que els que ara s’apunten al principi de realitat per superar el procés ho facin capgirant l’anàlisi per culpar l’independentisme del fracàs de l’1-0, com si la repressió autoritària i desmesurada de l’Estat espanyol no fos realment el problema. El problema no és Catalunya, és Espanya. No dic que Muñoz no en parli, de la repressió, però l’autoritarisme espanyol resulta marginal i no pas medul·lar en el seu plantejament. Què i qui va impedir una solució democràtica al conflicte? Va ser la ingenuïtat dels independentistes? Va ser la seva irresponsabilitat o va ser la repressió?

Em fa l’efecte que els partidaris del principi de realitat que defensa Muñoz interpreten el procés des de la perspectiva de l’autoinculpació i de la por. És humà, però és poc estratègic. El meu principi de realitat és tot un altre i no té res a veure ni amb la pressa o no pressa per assolir la independència (que la gent honrada de la CUP i ERC deu recordar que vaig combatre a peu i a cavall esquivant els insults), ni amb la derrota de l’1-0. El que em preocupava abans i em preocupa ara és com desbordar l’estat sense disparar-me un tret al peu cada setmana, que és el que es va fer entre el 2014 i el 2017.