Vaig conèixer Artur Mas el gener del 2006. Va ser arran de la publicació de l’article “Salvar els mobles” al setmanari El Temps, on llavors servidor hi tenia una columna. Com que devia ser l’únic articulista independentista que va escriure a favor del pacte Mas-Rodríguez Zapatero, suposo que fou per aquest motiu que vaig rebre la trucada del líder de CiU mitjançant el seu cap de premsa, en Joan Maria Piqué. Recordo molt bé on era quan va sonar el meu mòbil. Era al meu despatx d’Unescocat, el centre català per a la Unesco, i tothom sabia que jo havia estat identificat amb l’Esquerra Republicana de Josep Lluís Carod-Rovira fins a la constitució del primer tripartit el 2003.
La tesi del meu article era senzilla i, vist el resultat final, força ingènua. Davant l’enrenou que havia provocat la negociació del nou Estatut, vaig creure que posar fi a les anades i vingudes, als estira-i-arronses, era el millor que es podia fer. Atès que el nacionalisme espanyolista amenaçava, inclús en el si del PSOE, amb una torrentada devastadora, el més correcte era salvar els mobles, com s’indicava al títol de l’article, per no perdre-hi bous i esquelles. No va poder ser, malgrat la confiança dipositada en el jove líder dels socialistes espanyols. Jo hi vaig confiar, com abans ho havia fet Esquerra des del balcó de la Generalitat. Finalment tothom —Mas, Carod i jo mateix i molta altra gent— va quedar decebut. Rodríguez Zapatero va resultar ser un encantador de serps molt poc o gens resolutiu. Aquella meva actitud de defensa de l’Estatut i del gradualisme em va costar uns quants disgustos, el primer, que va ser una punyalada dolorosa, fou que des dels ambients governamentals d’Esquerra em forcessin a deixar la direcció d’Unescocat amb el xantatge de tallar-li la subvenció que rebia. Tots els partits són venjatius i sectaris, no és pas nou d’ara.
Repetir les mateixes accions que han fracassat abans, encara que les hagin protagonitzat altres persones, porta al mateix resultat
Esquerra, a la interior de la qual l’oposició a l’Estatut del 2006 no era unànime, tenia raó en un aspecte. Artur Mas no hauria d’haver pactat unilateralment amb el PSOE. La fotografia de Mas i Duran i Lleida a la porta de La Moncloa celebrant l’acord amb Rodríguez Zapatero era una humiliació per als republicans, tanmateix aliats del PSC a Catalunya. A Mas també li va fer molt de mal aquella escena d’amor sobrevingut, com es constataria més endavant. Va ser la primera errada que va cometre Mas, un polític preparat per governar però presoner del tacticisme que li aconsellava el pinyol del qual depenia. La gran lliçó d’aquell mal pacte és força clara al cap dels anys. Quan un dels dos grans partits catalanistes (ara autodefinits independentistes) fa acords en solitari amb Madrid, qui hi perd és Catalunya i la governabilitat del país. L’actitud d’Esquerra de demanar votar en contra de l’Estatut retallat, a més de sumar-se a la manifestació del 18 de febrer organitzada per la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD), va provocar la sortida del Govern dels republicans i la convocatòria d’eleccions anticipades. A Mas la jugada no va servir-li de res, perquè es va reeditar el tripartit, i l’audàcia d’Esquerra es va demostrar que havia estat també tàctica, ja que va haver de sumar-se a la majoria encapçalada per José Montilla en pitjors condicions que quan va fer president de la Generalitat Pasqual Maragall, malgrat que les eleccions les hagués guanyades Artur Mas en nombre d’escons.
La via gradualista inaugurada per Mas el 2006, i a la qual em vaig sumar fins al 2013, tenia un pecat original, la “traïció del pacte de La Moncloa”, que enervava la gent d’Esquerra, llavors molt exaltada. Però tenia una virtut de cara als votants tradicionals de CiU, perquè va facilitar el trànsit de la base convergent —i en menor mesura d’Unió— de l’autonomisme a l’independentisme, la qual per altra banda ja estava molt implicada en les seccions territorials de les successives organitzacions sobiranistes de la societat civil o en les comissions que van anar organitzant les consultes populars d’autodeterminació. Aquella va ser la via àmplia dels convergents que va portar l’independentisme, i això és irrefutable, a les cotes electorals d’ara. Però a mesura que s’eixamplava la base, s’estrenyia el camí del pacte amb l’Estat. L’Estatut retallat a La Moncloa i a les Corts va ser més retallat pel Tribunal Constitucional, el pacte fiscal no va concretar-se mai i la proposta de concert econòmic no va superar el nivell d’esborrany. El gradualisme, per tant, no va passar la prova del cotó-en-pèl ni amb el PSOE ni amb el PP. Agradarà més o menys com es van fer les coses després, el 9-N i l’1-O, però era la conseqüència de l’esgotament del model pactista que el catalanisme havia anat practicant des del 1885. El catalanisme autonomista va morir llavors i va ser substituït pel sobiranisme independentista.
Ara s'ha girat la truita. És Esquerra el partit que fa d’Artur Mas. Va pactar unilateralment amb Pedro Sánchez una taula de diàleg a canvi de la seva investidura. No hi va haver una fotografia tan solemne com la de Mas amb Rodríguez Zapatero. Sánchez va evitar fer-se’n cap ni tan sols amb Rufián, que per altra banda no és el màxim dirigent d’Esquerra. Això ja els hauria d’haver fet sospitar de la feblesa dels acords obtinguts. En política el cerimonial també compta. És ben coneguda l’acotació de Karl Marx a la idea de Hegel que la història dels grans fets i personatges es repeteix. El gran barbut afegia a l’afirmació del seu paisà filòsof que, certament, la història es repeteix, però “de primer com una tragèdia i després com una farsa”. Ja que Pere Aragonès deu ser el primer candidat a la presidència de la Generalitat a esmentar Marx en un discurs d’investidura, estaria bé que prengués nota d’aquesta encertada observació marxista davant el cop d’estat napoleònic del 18 Brumari. Repetir les mateixes accions que han fracassat abans, encara que les hagin protagonitzat altres persones, porta al mateix resultat. Si no en volem dir farsa, diguem-li fracàs. Si l’entorn intel·lectual d’Esquerra relativitza l’1-O perquè, com va dir Aragonès, “no es va saber mobilitzar els partidaris del no”, com si els 16.000 policies enviats a Catalunya per reprimir la democràcia no fossin la seva garantia per invalidar el referèndum, la visió de Junts és que 150 anys de fracassos invaliden retornar al gradualisme eixorc del vell catalanisme autonomista. L’estat espanyol no es doblega fàcilment. Per això és tan important superar els traumes del passat per acordar una estratègia comuna que no faci que els actuals dirigents d’Esquerra i de Junts repeteixin els errors de tants anys d’intentar fotre’s entre ells. O això o que Junts rebenti les negociacions i investeixi Aragonès en minoria. Un govern fruit d’un mal acord sempre serà un mal govern.