El nacionalisme espanyol existeix. Ho ha explicat molt bé el professor Xosé M. Núñez Seixas a Suspiros de España: El nacionalismo español 1808-2018 (Crítica). Els partits que disposen d’un estat no necessiten proclamar-se nacionalistes, amb recórrer a l’eufemisme patriota en tenen prou. La mera lleialtat a un estat constituït i a la seva llei fonamental fa dels nacionalistes uns bons defensors del patriotisme cívic, allunyat del nacionalisme. El virtuosisme del plantejament té mèrit, tant com el que demostren tenir els que pretenen afirmar que existeix un catalanisme sense nacionalisme. No tots els nacionalismes són idèntics, això també ho sabem, i inclús ideològicament són heterogenis. Hi ha nacionalistes de dreta i nacionalistes d’esquerra. Què era sinó Frantz Fanon?

Fanon va ser un psiquiatre i intel·lectual nascut a la Martinica —per tant en el seu carnet d’identitat hi deia que era francès— que va contribuir a la independència d’Algèria: esdevingué un dels organitzadors del FLN (segons les sigles en francès). És autor d’un llibre, Els condemnats de la terra (Pol·len/Tigre de Paper), que va marcar una època, perquè va servir tant per bastir la lluita contra el colonialisme com per revitalitzar el moviment afroamericà dels Estats Units, i inclús per inspirar les primaveres àrabs. Però tot el que reivindica Fanon en aquest llibre, que hi ha qui diu que només és patriotisme d’esquerra per evitar la paraula lletja, no té res a veure amb el nacionalisme d’Isabel Díaz Ayuso, que és llibertari i reaccionari alhora, com ho era el Tea Party que va inspirar Aznar i la seva mentora directa, Esperanza Aguirre. Més que no pas amb Vox, Steve Bannon ha triomfat a Madrid amb la versió radical del PP.

Seguim creient-nos el relat dels nacionalistes espanyols d’esquerra: els independentistes catalans tenen la culpa de l’ascens de l’extrema dreta a Madrid

Però tan nacionalista espanyol —patriota, en la seva versió— és Díaz Ayuso com Íñigo Errejón, que postil·la el seu patriotisme amb l’adjectiu democràtic, però que no es mou ni un pam dels postulats d’Ayuso o de Pedro Sánchez sobre qui és el subjecte de sobirania. El seu “We, the people” és espanyol, encara que lideri un partit regionalista madrileny, i no pas català. El republicanisme històric, aquell que després de la Guerra Civil acusava els catalans de ser els culpables d’haver perdut la guerra (llegeixin La velada de Benicarló (Edhasa) de Manuel Azaña i no en tindran cap dubte), sostenia el mateix. ¿Quina importància tenia que Companys i ERC es passessin tot el sant dia reclamant la defensa de Madrid contra el feixisme, que Rufián copia quan llança una piulada amb el famós cartell de l’espardenya catalana a punt d’esclafar una esvàstica? Han transcorregut més de 80 anys i no hem après res. Seguim creient-nos el relat dels nacionalistes espanyols d’esquerra: els independentistes catalans tenen la culpa de l’ascens de l’extrema dreta a Madrid (perquè Ayuso no és dreta extrema, sinó una versió nova de l’extrema dreta). No és que em cregui els arguments tuitaires de Joan Canadell sobre les raons per les quals ha guanyat la dreta a Madrid. Això no va d’impostos baixos, o de si els bars han d’estar oberts o no i de si cal més o menys intervenció de l’administració en la regulació de la convivència ciutadana o el benestar social i sanitari. Crec que les raons de l’ascens de l’extrema dreta arreu, que s’acompanya del declivi de la socialdemocràcia, són força més profundes. El que està en perill és la democràcia, que no defensa ningú, ni l’esquerra alternativa, ni els liberals desreguladors, ni el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que va obligar el Govern a triar entre el dret a votar i el dret a la salut quan va decidir, sense tenir cap evidència científica, la data de les eleccions.

¿Què és el PSC de Salvador Illa sinó un partit que s’ha decantat pel nacionalisme espanyol (ells l’anomenen patriotisme federal) per recuperar les bases que els havia “robat” Ciutadans el 2017? Fa feredat llegir la proposta de reforma de TV3 i Catalunya Ràdio que van presentar aquesta setmana per constatar que Illa és més la reencarnació de Manuel Duran i Bas i el seu regionalisme dinàstic que no pas la de Valentí Almirall i el seu catalanisme confederal. La socialdemocràcia, que posa cara de pomes agres a tot arreu, ha propiciat que la democràcia vagi a la deriva sense preocupar-se que ells també estaven alimentant les tendències autoritàries que s’imposen. Quan els socialistes catalans reivindiquen que els líders independentistes havien de ser jutjats per haver convocat un referèndum i quan ni tan sols tenen cap gest d’humanitat amb les seves famílies (com s’ha constatat al Parlament), vol dir que han perdut completament la idea de fraternitat que havia sigut tan clara a les esquerres des de temps immemorials. Pugen els verds —els de veritat i no pas els antics comunistes camuflats— perquè avui dia són els únics que defensen els drets civils i democràtics de la gent en el seu conjunt. La socialdemocràcia és part de l’establishment que fa perillar la llibertat. Ayuso és l’altra cara de la moneda.

Patirem. S’equivoquen els que creuen que la victòria esclatant de l’extrema dreta a Madrid centrarà el PSOE. Aquests crèduls tornen a caure en la ingenuïtat de confiar que el nacionalisme espanyol d’esquerra és diferent del de dreta. Ara més que mai, Pedro Sánchez abandonarà a la seva sort ERC i la seva taula de diàleg. Com que Sánchez ja els ha pres la mida i sap que ERC no aguanta la pressió mediàtica, no té cap dubte que els republicans li donaran suport faci el que faci, mentre la taula de diàleg es convertirà en un holograma. En plena negociació per la investidura de Pere Aragonès, Junts faria bé de calibrar la versemblança del que es pacti sobre el full de ruta, el Consell per la República i per l’endemà dels vint-i-quatre (24!) mesos de marge que ERC i la CUP estan disposats a donar als nacionalistes espanyols per dialogar (perquè ells no negociaran mai res). Si s’erren o donen gat per llebre, la consulta que diuen que faran a les bases (que jo celebro perquè ja ho vaig defensar dilluns passat) se’ls girarà en contra.