Junts ens ha imposat una excepcionalitat terriblement suïcida. L’interinatge de quatre mesos que es va obrir amb la inhabilitació del MHP Torra, acceptada a correcuita, és la pitjor solució que s’hauria pogut prendre. És clar, i com que ja ho he escrit tantes vegades estic segur que em diran que em repeteixo, des de la presó i l’exili és difícil de copsar el bategar de la societat. Junts s’ha instal·lat en un temps d’espera que és descaradament partidista. No és bo per a la causa independentista que les indecisions internes d’un partit acabin condicionant tot un país. Però és que fins i tot no és bo ni per al mateix partit.

El 21-D, quan l’afany de restituir el president i oposar-se a la repressió van facilitar que s’agrupessin persones de procedència molt diversa, Junts va aconseguir superar ERC per un marge molt estret, però no va poder evitar que Ciutadans esdevingués el partit més votat en solitari a Catalunya. No he entès mai per quina raó Junts no es va convertir en un partit polític que integrés totes les sensibilitats l’endemà d’aquella petita victòria. Han passat tres anys i encara estan endreçant la casa després d’haver deixat que els neoautonomistes renasquessin de les cendres on havien estat sepultats per la corrupció i d’haver llençat a la paperera la Crida. Una crisi política com la de la darrera dècada, incrementada des del març d’enguany per la crisi sanitària, reclamava que Junts despertés d’una migdiada que s’eternitza.

Ni Jordi Sànchez ni Carles Puigdemont poden perdre més el temps. Necessiten disposar d’una organització i, també, d’un programa que no es quedi en les consignes. Però, el que Junts necessita és un líder que connecti directament amb l’electorat. I quan dic un líder descarto els eficients tecnòcrates que aspiren a no se sap què, tot i que durant anys han format part d’aquell gris sottogoverno que Vicent Partal va esbudellar en un article recent. Les circumstàncies històriques han encimbellat a dalt de tot del poder persones que en un altre moment no haurien tingut cap recorregut. Descartat aquest tipus de lideratge, que es combina amb l’excés de testosterona entre els que prenen decisions, ¿què li queda a Junts? No gaire res, francament. El realisme hauria de portar-los a acceptar que la persona que està en millors condicions per encapçalar el cartell electoral és Laura Borràs. L’actual portaveu de Junts al Congrés dels Diputats té algunes de les qualitats pròpies d’una líder. La gent l’estima, per començar.

Puigdemont és el líder de Junts i pot encapçalar la llista electoral si s’assumeix que només ho fa per demostrar quina serà l’estratègia de Junts, però Laura Borràs ha de ser des del primer moment la candidata a presidir la Generalitat autonòmica

Que Junts es plantegi un procés de primàries tan dilatat en el temps i tan confús, no és cap bon auguri. El nou combat electoral no serà fàcil. Per una banda, és imprescindible que l’independentisme guanyi els partits unionistes i que el partit guanyador en solitari sigui independentista. Per una altra banda, la disputa a les urnes entre Junts i ERC ha d’acabar amb la victòria de Junts, perquè si no, es corre el perill que els d’Aragonès ens portin al que Artur Mas defensava abans de començar el procés (com el mateix protagonista corroborava en una entrevista recent: “A vegades penso que ERC defensa el que jo defensava anys enrere”). Els divorciats del procés són avui els nous pretendents d’ERC per mer conservadorisme. Quines paradoxes! Si la presidència de la Generalitat recau en Aragonès, està clar què passarà, encara que sigui elegit president amb els vots de Junts i la CUP. Però és que encara pot donar-se un escenari pitjor. I aquest és que les forces del tripartit puguin sumar i que ERC adopti sense embuts l’estratègia que defensen Gabriel Rufián i Joan Tardà des de fa temps.

Així doncs, Junts hauria de posar-se les piles i despertar de la sesta, del somni etern que tant de mal li està fent. Cal que recuperi l’esperit de la candidatura de reagrupament independentista del 21-D per repetir-ne l’èxit. Llavors es va guanyar amb dues idees força que l’electorat va apreciar. Una era la promesa del retorn del president Puigdemont, que no va ser possible perquè ERC va impedir que se celebrés el ple d’investidura del 30 de gener. Aquesta vegada seria absurd repetir la jugada, en el bon sentit de la paraula, perquè no cal dubtar que els diputats d’Aragonès tornarien a fer el mateix i impedirien la investidura. Puigdemont és el líder de Junts i pot encapçalar la llista electoral si s’assumeix que només ho fa per demostrar quina serà l’estratègia de Junts, però Laura Borràs ha de ser des del primer moment la candidata a presidir la Generalitat autonòmica. Borràs, a diferència de Torra, és una radical pragmàtica.

L’altre factor que va fer que la candidatura de Junts s’imposés a la d’ERC va ser el caràcter unitari de la llista, si més no per la unió entre aquells independentistes que volien fer-ho temperant les divergències ideològiques. Si la candidatura de Junts per al 14-F s’allunya de l’essència que va fer que es presentessin junts Aurora Madaula i Lluís Guinó (per posar dos pols ideològics diferents) o Toni Morral i Marta Madrenas (el primer antic militant d’ICV, com Jordi Sànchez, i la segona de CDC), el resultat ara no serà el mateix i se’n ressentirà tot el projecte. Laura Borràs representa més que cap altre aspirant a la presidència aquest esperit unitari: l’aprecien les “tietes” convergents (si és que aquest arquetip encara existeix) i els independentistes no tenen cap dubte que els representa.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Joan J. Queralt
Opinió No tinc la solució Joan J. Queralt
Agustí Colomines
Opinió 1-O: Aniversari o divorci Agustí Colomines