El 4 de febrer de 1936, Lluís Companys estava empresonat a El Puerto de Santa María (Cadis), com també ho estaven els seus consellers, condemnats a 30 anys de reclusió pels fets del Sis d'Octubre de 1934. Aquell dia es va constituir el Front d’Esquerres, una coalició electoral formada per ERC, Acció Catalana, el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra (PNRE, el partit de Josep Tarradellas),  la Unió Socialista de Catalunya, la Unió de Rabassaires, el POUM, el Partit Català Proletari i el Partit Comunista Català. Els caps de llista eren els presos: Companys, d’ERC, encapçalava la candidatura de Barcelona ciutat; Joan Lluhí i Vallescà, del PNRE, la de Barcelona circumscripció; Ventura Gassol, d’ERC, la de Tarragona; Joan Comorera, de la Unió Socialista, la de Lleida, i Martí Esteve, d’Acció Catalana, la de Girona.

El programa de la coalició era ben simple i ben complex alhora. Reclamava l'amnistia per als polítics i els sindicalistes presos, el restabliment de la Generalitat, la derogació del règim transitori establert el 2 de gener de 1935 (una mena de 155 de l’època), la restitució de la plena vigència de l'Estatut i el restabliment de la Llei de Contractes de Conreu, que havia estat derogada per Madrid i havia sigut un dels principals motius de controvèrsia que van portar a la revolta institucional del Sis d’Octubre. Les eleccions van celebrar-se al cap de pocs dies, el 16 de febrer, i aquella va ser la segona vegada que un grup polític o una coalició acabada de constituir-se guanyava unes eleccions. La primera vegada havia estat el 14 d’abril de 1931, quan ERC, que havia estat fundada el 19 de març, va guanyar les eleccions municipals que van portar a la proclamació de la Segona República.

Sembla ser que sí que existeix un “gen republicà” que reapareix en els moments més crítics, que porta a la divisió i afebleix el partit davant l’enemic de veritat

ERC era el resultat de la unió de diversos grups: l’Estat Català de Francesc Macià, el Partit Republicà Català de Lluís Companys, el grup de L'Opinió de Joan Lluhí i Vallescà, a més de diverses associacions comarcals i locals. Va ser una fórmula d’èxit, liderada per Francesc Macià, que no obstant això no va poder evitar les disputes entre les diverses sensibilitats. La prova és en el ball de noms i de sigles que es va produir de seguida, amb entrades i sortides constants de dirigents com ara Lluhí i Vallescà (de qui, per cert, només fa un any Enric Ucelay da Cal i Arnau González Vilalta van publicar una biografia. La primera!) o del mitificat Josep Tarradellas, que era un pinta. Passen els anys i canvien els dirigents, però sembla ser que sí que existeix un “gen republicà” que reapareix de tant en tant, sobretot en els moments més crítics, que porta a la divisió i afebleix el partit davant l’enemic de veritat, aquell que no perdona mai, i que des del govern pretén la destrucció dels altres a partir d’un nacionalisme espanyol exacerbat i essencialista.

Ara també sabem que Josep Pla tenia raó en equiparar la dreta i l’esquerra mesetàries

Els cartells electorals de la campanya del mes de febrer del 1936 van fer furor. Diuen els especialistes que l’ombra gràfica del japonesisme va influir molt en l’aparició, al darrer terç del segle XIX, del cartellisme, que de seguida es va convertir en l’art de la promoció publicitària per excel·lència, sobretot per al comerç però també per a la propaganda política. Devia ser per això que els artistes es van abocar a dibuixar cartells sense cap mena de prejudici, malgrat els usos comercials i polítics dels encàrrecs. El meu mestre, Josep Termes, tenia una impressionant col·lecció d’un centenar de cartells polítics (nou de la Guerra Civil, perquè la resta l’havia incorporat anys enrere a la col·lecció que ja posseïa la Biblioteca Figueras), que avui es conserven al Museu d’Història de Catalunya, encara que estiguin perduts en un magatzem. Entre aquests cartells n’hi ha un, de les eleccions de febrer del 1936, que sempre m’ha fascinat. Es tracta d’un cartell sobri, en blanc i negre, dissenyat per Gabriel Casas per al Front d’Esquerres a partir d’una fotografia del ja difunt Francesc Macià, presa en un míting a Barcelona del 12 de novembre de 1933, però retocada, que omple tota una superfície gegant. La fotografia va acompanyada d’una única llegenda, repartida entre la part superior i la base del cartell: “16 febrer... Catalans...!”.

Lluís Companys, el president que estava empresonat a Andalusia, també era el protagonista d’alguns dels cartells d’aquella campanya electoral, en especial d’aquells en el quals es reclamava l’amnistia, però cap d’aquests cartells, incloent-hi els més combatius de Cristóbal Arteche, va tenir la força d’aquella imatge del president Macià mirant cap al cel, mig de gairell, enfundat en un gruixut abric de grans solapes (l’original era un abric de cheviot amb un botonat encreuat fins al coll). La imatge de l’Avi era mítica. Era la imatge del separatista republicà que havia sabut crear-se una aurèola política arran dels Fets de Prats de Molló, la detenció i el posterior processament a França el 1926, i al mateix temps era una apel·lació a la legitimitat de la Generalitat republicana que el govern espanyol, presidit per Alejandro Lerroux, havia suprimit, amb arguments legalistes i judicials (qualsevol acte repressiu es pot justificar amb lleis, encara que aquestes lleis siguin injustes), per la revolta del 1934. Es podria dir que Macià va guanyar unes eleccions després de mort. Ja sabem quina va ser la reacció dels militars i de la dreta espanyola més reaccionària. La falta de cultura democràtica ha estat sempre el gran problema dels governants espanyols. Ara també sabem que Josep Pla tenia raó en equiparar la dreta i l’esquerra mesetàries. Com va escriure el general Vicente Rojo, el cap de l’Estat Major de l’exèrcit republicà, però qui per la seva ideologia conservadora i catòlica semblaria que s’hauria d’haver sumat als nacionals, “la legitimitat és la força de la democràcia”. Avui hi ha gent que no ho entén i fa veure que no ho sap. El 1936, ERC ho sabia perfectament.