Aviat hi haurà govern a Espanya. Ha guanyat la repressió. Junqueras, Forcadell, Romeva i Bassa investiran president Pedro Sánchez, el mateix individu, ara transvestit de xai, que el 2017 es va aliar amb el PP per desbaratar el procés d’autodeterminació i empresonar els dirigents independentistes. Costa d’entendre, però és així. Els presos ni tan sols es beneficiaran del tercer grau, que la consellera de Justícia (d’ERC) es nega a donar-los, i que vindrien a ser les famoses 155 monedes de plata de l’inefable Rufián, un dels pitjors dirigents que ha tingut mai ERC. Que un partit independentista estigui dirigit per algú que no n’és, és una d’aquelles ambigüitats de la modernitat líquida que va definir Bauman: qualsevol cosa canvia de forma precisament per la inconsistència de l’element.

En un temps d’incertesa, la incoherència només obté un premi momentani, mentre no es nota el circumloqui, l’error, el malentès, l’equívoc que acompanya l’acció. Els càrrecs d’ERC fan triar la gent a Twitter entre les engrunes de pa i la llibertat, mentre el programa de govern que van presentar abans d’acabar el 2019 el PSOE i UP proposa resoldre el conflicte de Catalunya amb vagues promeses competencials que no resolen la qüestió de fons. Per començar, el pacte ni tan sols esmenta un possible pacte fiscal, que és el que va proposar Artur Mas a Mariano Rajoy per oblidar-se del 9-N. Recorden vostès què deien llavors els dirigents d’ERC, inclosa Carme Forcadell? El blasme va ser contundent: “President, posi les urnes!”. El pacte d’ERC amb el PSOE, el qual de fet no es coneix, és tant líquid que farà bo el pacte del Majestic entre CiU i el PP del 1996. Almenys Pujol va saber negociar molt millor l’autonomia que els d’ERC, que amb unes poques partides pressupostàries ja en tenen prou, tot i que va ser llavors quan va començar la decadència pujolista. El suport del PP a CiU al Parlament va ser suïcida (vaig escriure-ho i vaig firmar-ho amb diversos columnistes ara entusiastes del gir d’ERC), tant com va ser-ho per a ERC fer president José Montilla, l’amic de Joan Tardà, el 2007.

ERC no podrà ser mai com CiU, perquè l’ambigüitat política d’avui dels republicans s’atura a les portes d’una suposada ideologia d’esquerra, fet que els impedirà sempre pactar amb la dreta espanyola com feien els convergents sense manies. El purisme “esquerrà” mata i inhabilita ERC per esdevenir la força centrada que somien els columnistes de l’establishment. Si l’independentisme estigués desactivat i reculés al 15% que no molesta, com passava abans, ja se n’haurien adonat. Quan tot es “normalitzi”, apareixerà un grup de centredreta que desplaçarà ERC i aleshores els que ara lloen el neoautonomisme dels republicans els criticaran per la pujada d’impostos i per les quatre banalitats pseudoesquerranes que creuen haver pactat. Felipe González va governar 14 anys i no va fer cap llei d’igualtat de gènere, per posar un exemple, però tothom encara ara en lloa la “modernitat”. Davant la dreta cavernícola, que a Espanya és rematadament franquista, el borni és el rei. La dreta gairebé mai enganya, és transparent com l’aigua, l’esquerra, en canvi, sempre és retòrica, fins i tot quan aplica polítiques de dreta. La modernitat líquida és filla de la socialdemocràcia, que va creure’s que amb una mica de colorant vermell ja n’hi havia prou per marcar diferències.

Avui es reuneix el Consell Nacional d’ERC i aprovarà investir Pedro Sánchez, el carceller. La reunió serà un passeig militar. Triomfaran les tesis de la direcció, copada per càrrecs públics, per gent que rep un sou a canvi del silenci. Seran els mateixos que el 30 de gener es van negar a investir Puigdemont per por. Per por a perdre el sou, eh? Als partits d’avui dia els dissidents se’n van per evitar el mobbing, el maltractament polític al qual són sotmesos per ganàpies amb cotxe oficial. La majoria de les vegades aquests dissidents són la part més preparada i conscient d’aquests grups polítics i, a més, són els que no necessiten viure de l’administració perquè tenen ofici i benefici. En la coneguda reunió del 1964 del Comitè Executiu del PCE en què Fernando Claudín i Jorge Semprún van començar a cavar la seva tomba, Claudín va preguntar a Santiago Carrillo quantes vegades aquell comitè havia votat en contra de les seves propostes. Era una pregunta retòrica, perquè Claudín ja en sabia la resposta. Cap. El pensament creix al marge d’uns partits que, si no són corruptes, sovint acaben sent-ho perquè es converteixen en una gestoria d’interessos sense cap mena de contrapès.

Avui es reuneix el Consell Nacional d’ERC i aprovarà investir Pedro Sánchez, el carceller. La reunió serà un passeig militar. Triomfaran les tesis de la direcció, copada per càrrecs públics, per gent que rep un sou a canvi del silenci

L’endemà de la diada de Reis, ERC portarà carbó als catalans. Els regalarà la investidura del carceller i, a més, reclamarà que anem a cantar les últimes nadales a les portes de Lledoners, Mas d’Enric i el Puig de les Basses mentre l’estat intenta desfer-se, per segona vegada, del president de la Generalitat. Ara, de Quim Torra. Un despropòsit. Una insensatesa. La Catalunya líquida que, ai, gestionarà les beques universitàries de la mateixa manera que gestionen el meu sou com a professor universitari —o sigui, per delegació—, haurà triomfat per satisfer, curiosament, els poderosos. Tant d’enrenou per no res. Per acabar amb un pacte que fa que ERC reculli les engrunes de terra. ERC ha exigit menys al PSOE i UP per investir el carceller que el que va exigir a JxCat per restituir Carles Puigdemont. Un serà president amb els vots dels independentistes claudicants, l’altre és a l’exili liderant la lluita per la llibertat i l’autodeterminació. D’aquesta contradicció en diuen "doctrina Junqueras".

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Elisa Beni
Opinió Un exèrcit a l'ombra Elisa Beni
Míriam Díez
Opinió Alfons Comín i els comunistes Míriam Díez