“El patriotisme és el darrer refugi d’un canalla”, escrivia Samuel Johnson a El patriota, un assaig escrit per influir en les eleccions parlamentàries angleses de 1774. Quina gran veritat! Per a Johnson, la gent dolenta, aquelles persones que són capaces de cometre els actes més reprovables, no són realment patriotes. Al contrari, són antipatriotes. Qui en la seva activitat parlamentària és incapaç de sotmetre’s al bé comú, afirmava el poeta, lexicògraf i crític literari més citat després de Shakespeare, no és un patriota. La traducció castellana d’aquest pamflet inclou un altre escrit dedicat al fanatisme polític. Estaria bé que els polítics d’avui dia el llegissin. No els faria perdre gaire el temps, perquè té l’extensió pròpia d’un article de diari, que és com es va publicar el dissabte 17 de juny de 1758.

El que Johnson diu sobre la política es podria aplicar a l’activitat dels polítics actuals. L’essència del patriotisme consisteix, segons Johnson, a no caure en el fanatisme. I exigeix dels polítics que combatin les injustícies i les arbitrarietats amb totes les seves forces. Johnson reclamava als polítics que es rebel·lessin contra els abusos de poder i contra els intents de censura governamental sobre la vida intel·lectual i política. I això que el famós filòleg no era cap revolucionari. No creia en la revolució perquè era un moderat aferrat a uns principis conservadors i monàrquics. I tanmateix, aquest seu moderantisme feia que abominés del fanatisme polític. Un fanatisme que llavors i ara arrenca de la incapacitat d’algunes persones d’acceptar les opinions dels altres. Els fanàtics són aquella mena de gent que menysprea el diàleg per resoldre els conflictes i alimenta la intemperància i la manca de sentit crític dels crèduls.

La credulitat dels fanàtics és tan nociva com la mentida que fabriquen aquells que volen servir-se dels crèduls. Aquells que afirmen una cosa només perquè la diuen els “seus” sense esbrinar si és realment veritat o no. Els fanàtics es burlen de les evidències. El problema de veritat és, doncs, que aquesta gent transita pel món escampant monòlegs dogmàtics sobre qualsevol cosa. Sobre la Constitució, per exemple. No fa gaire sentia en una tertúlia de Catalunya Ràdio un professor universitari que afirmava, sense torbar-se, que hi ha coses que no es poden discutir si no estan previstes a la Constitució de 1978. L’autodeterminació, s’exclamava com un boig. El fanatisme constitucional ha fet molt de mal, més encara quan només el 28% de la població actual va votar aquesta llei.

En ple segle XXI, aquest professor, autoproclamat socialista, raonava com si fos membre d’un tribunal de la Inquisició. La terra és plana i qui afirma el contrari serà cremat a la foguera. Els unionistes no accepten el debat, només imposen el silenci a la majoria social que el 27-S de 2015 va obtenir la majoria absoluta al Parlament de Catalunya. I quan els independentistes tiren pel dret i es converteixen en patriotes que anhelen exercir la democràcia perquè el poble decideixi, llavors als unionistes els surt de dins la bèstia de la intolerància. Quina pena! El fracàs de la modernitat és que el conservadorisme d’esquerres faci retrocedir la noció de llibertat als temps anteriors a la Il·lustració i, a més, ho faci agafat de la mà, per dir-ho a la manera de Josep Fontana, dels hereus dels franquistes que durant la transició van pactar la seva pròpia supervivència.