La crisi del PSOE no és aliena a la crisi d’Estat dels últims temps, els inicis de la qual, diguin el que diguin els unionistes recalcitrants, es deuen a la força de l’independentisme català i a l’emergència dels nous partits que han esquerdat el bipartidisme gairebé perfecte d’antany. Encara que ho neguin, perquè no hi ha ningú que estigui en ple combat que reconegui que el seu adversari li està menjant el terreny, finalment la mobilització sobiranista catalana es va cobrar una primera víctima entre les files de la política espanyola: Pedro Sánchez. El ja exsecretari general del PSOE —per bé que els recomano que no el donin per mort encara— va arribar a la conclusió que si seguia atrapat en el bàndol de l’immobilisme, aquesta resistència donaria ales a Podem i li impediria ser una alternativa real al PP. El seu últim moviment abans de morir a mans de Susana Díaz va ser aproximar-se als independentistes per sondejar-los sobre la possibilitat d’obtenir el seu suport en una hipotètica nova investidura que marginés el PP.
Va ser llavors quan es van encendre els llums d’alarma en els ambients versallescos de Madrid i Andalusia. L’establishment espanyol, que mana des dels temps de Gonzalo Fernández de Córdoba, el famós Gran Capità, no va poder suportar l’afront i va aconseguir desfer-se de Sánchez la setmana passada i domesticar el PSOE amb l’ajuda dels antics “descamisats”, avui tan atrotinats i grassos com els últims jerarques de l’extint PCUS, i l’assentiment dels joves buròcrates socialistes. El TC i la Fiscalia de l’Estat també estan treballant a tot drap per convertir Espanya en una pastura, on la democràcia s’està degradant fins a nivells insospitats, seguint l’exemple del que ja impera a Turquia i a Rússia, a còpia de reivindicar l’estat de dret com si fos una mordassa. Erdogan i Putin empresonen l’oposició perquè s’oposa al seu règim despòtic, encara que formalment la comunitat internacional el consideri democràtic. El fonamentalisme jurídic és l’arma de destrucció massiva que llancen contra els seus rivals aquells governants als quals la democràcia els provoca calfreds. N’hi ha que fins i tot s’autoorganitzen un cop d’Estat per rematar l’operació.
El fonamentalisme jurídic és l’arma de destrucció massiva que llancen contra els seus rivals aquells governants als quals la democràcia els provoca calfreds
A Espanya encara no s’ha arribat a aquests extrems. No obstant això, aquesta setmana l’Estat ha fet un pas més en la seva persecució de la dissidència sobiranista catalana. Pocs dies després que la Fiscalia hagués sol·licitat una pena de deu anys d’inhabilitació per a l’expresident de la Generalitat Artur Mas i les conselleres Irene Rigau i Joana Ortega per organitzar la consulta del 9-N, el Tribunal Suprem ha demanat al Congrés el suplicatori de Francesc Homs per jutjar-lo per la mateixa cosa i el Constitucional ha ordenat a la Fiscalia investigar l’actuació de la presidenta del Parlament català, Carme Forcadell, en l’aprovació de la resolució que apostava per la ruptura amb l’Estat. Si això passava dijous passat, aquest divendres, a més, la maquinària de la Moncloa ja es va posar en marxa per intentar impedir el referèndum. Segons va informar la vicepresidenta en funcions, Soraya Sáenz de Santamaría, l’Advocacia de l’Estat està estudiant el text de la nova resolució del Parlament, mitjançant la qual s’insta el Govern a convocar el referèndum el setembre de l’any que ve, amb l’objectiu que aconselli l'Executiu espanyol com ha de procedir. Mentrestant, què diuen a Ferraz? ¿On són aquells intel·lectuals progressistes que abans signaven manifestos a favor del Dalai Lama com si es tractés d’una d’aquestes recol·lectes per ajudar els missioners en la seva tasca d’evangelització i promoció humana, prescindint, és clar, que sa santedat tibetana encarna una reivindicació nacionalista? ¿És que els progres espanyols no s’adonen que quan acabin amb els sobiranistes, si és que poden, la rància dreta espanyola i els seus aliats socialistes al servei del gran capital, l’emprendran contra els moviments socials que els estan minvant estabilitat desitjada?
On són aquells intel·lectuals progressistes que abans signaven manifestos a favor del Dalai Lama prescindint que sa santedat tibetana encarna una reivindicació nacionalista?
La número dos de Mariano Rajoy creu que el procés independentista només redunda en la “pròpia malenconia” perquè Espanya, segons ella, es mantindrà ferma i no dialogarà amb la Generalitat, sinó que optarà per defensar la Constitució als tribunals, que és el mateix argument, com els deia fa un moment, que utilitzen Erdogan i Putin per eliminar els seus sempre molestos opositors. Tot sembla molt legal, però té un rerefons repressiu que espanta. Que ho preguntin, si no, al famós jugador d’escacs rus Garri Kaspàrov, exiliat a Anglaterra per defensar els drets humans a la Rússia de Putin. El nou tsar rus aconsegueix revalidar amb vots el que anteriorment ja ha obtingut amb l’eliminació dels dissidents. Com guanya Putin les eleccions? Està clar que ni Putin ni Mariano Rajoy no obtindran mai el premi Nobel en cap de les seves categories, però menys encara en la de la Pau, encara que aquest guardó estigui desprestigiat des que el comitè noruec va decidir concedir-lo per motius polítics i no perquè qui el rep hagi aconseguit imposar una pau veritable. Aquest és el cas, per exemple, de Juan Manuel Santos, que ha rebut el premi Nobel de la Pau perquè va muntar un espectacular acte de signatura dels acords amb les FARC per acabar amb 52 anys de guerra, per bé que després el poble sobirà li va tombar la proposta. Es veu que el comitè noruec i la democràcia colombiana no van a l’hora. A mi el que em va fer riure i em va permetre prendre la mesura del que era aquell acte a Cartagena d’Índies és trobar entre els assistents a l’instigador dels GAL. Felipe González va ser incapaç de canalitzar serenament i des d’una perspectiva democràtica la negociació amb ETA, precisament, per la “malenconia patriòtica” que tenyeix els polítics espanyols.
A Espanya sobra aquesta “malenconia patriòtica” que Sáenz de Santamaría atribueix als sobiranistes catalans amb l’auspici d’aquells socialistes que, com és evident, acompanyen alhora i sense mirar prim els poderosos en un consell d’administració de l'Ibex 35 i a Rodrigo Rato a la banqueta de l'Audiència Nacional tapant-se la cara. Aquesta tendència espanyola a entotsolar-se es tradueix en un nacionalisme a granel i enganxós, corroït per la debilitat i la petitesa, que tant pot defensar Esperanza Aguirre, qui s’atreveix a afirmar que "Espanya és una gran nació amb 3.000 anys d’història” i això ho han de saber els infants; com Felipe González, aquesta espècie de don Pelayo del Sud, que va ser qui va disparar el tret de sortida perquè les hosts andaluses, asturianes i castellanolleoneses es cruspissin Pedro Sánchez en un tres i no res, amb la fam d’una gossada humana, per haver gosat intentar trobar una sortida al bloqueig de l’Estat amb la participació dels sobiranistes catalans. Una proposta molt civilitzada i moderna, em sembla. Però a Espanya torna la Inquisició que van crear els Reis Catòlics per mantenir l’ortodòxia catòlica en els seus dominis. El que canvia avui dia és el tipus d’ortodòxia, ja que ara es tracta de l’ortodòxia nacional. En els dos casos, però, es vol evitar, com advertia un edicte inquisitorial de 1789, que la democràcia i el lliure pensament vagin “destruyendo de esta suerte el orden político y social”. La por mata.