El govern espanyol vol espantar els independentistes. Des del 27 d’octubre ha posat en marxa una política repressiva que es va estenent a poc a poc a tots els àmbits de la societat. Als polítics i líders cívics del sobiranisme, en primer lloc; però també a comandaments policials, escriptors, mecànics, funcionaris i a qui faci falta per tallar la gangrena separatista, per dir-ho com ho dirien ells. Tenen molts còmplices, dins i fora de Catalunya, per criminalitzar l’independentisme. No és nou, perquè al País Basc, amb l’excusa del terrorisme —que és un recurs polític inacceptable, almenys per a mi—, l’espanyolisme governamental i mediàtic ja va criminalitzar tothom. Tot l’independentisme era ETA, i qui hi simpatitzés, volia dir que evidentment simpatitzava amb el terrorisme.

Aquests dies he rellegit una nova edició, de l’any 2016, del llibre Juan Carlos I. La biografía sin silencios, l’autora del qual és Rebeca Quintans. És un llibre pertorbador que vaig llegir quan va publicar-lo en català el 2001 amb el pseudònim de Patricia Sverlo i el títol Un rei cop a cop. La introducció d’aquesta nova edició fa esgarrifar de por, però és una de les millors descripcions de l’arbitrarietat del règim del 78. La figura inviolable del rei i la transferència de la responsabilitat dels seus actes a les persones que els referendin, que és el que estableixen els articles 56 i 64 de la Constitució, ha servit per blindar el monarca i per posar a la presó a tot déu sense que la premsa en fes escarafalls. I aquest blindatge “feudal” del rei d’Espanya va quedar refermat amb la reforma de 1995 del Codi Penal, promoguda pel ministre socialista Juan Alberto Belloch, que va servir, entre altres coses, per introduir, en el nou article 490, el delicte tipificat com “injuries al rei”. En fi, un despropòsit que ha fet possible perseguir persones, tancar diaris i il·legalitzar partits, per bé que aquí va caldre inventar-se una llei ad hoc que va tenir el suport de CiU i va permetre alterar la democràcia al País Basc. Però com que el nacionalisme conservador basc ha actuat com el pujolisme i ha fet veure que era independentista, tot i que en realitat era una peça més del règim del 78, va sortir indemne d’aquella persecució política. El PNB sempre ha mossegat sense dents, com també feia tradicionalment Pujol. Fins i tot es va encarregar de boicotejar l’única proposta sobiranista que va sortir de les seves files.

A Espanya els jutges fan política com la fan els historiadors. La diferència és que uns fan més mal que els altres, atès que els jutges tenen la potestat de mantenir engarjolat algú simplement perquè és diputat de JuntsxCat

La qüestió és que ara l’Estat vol intimidar el sobiranisme català amb la mateixa medecina. Ja s’ha dit un munt de vegades, però paga la pena repetir-ho un cop més. Un Estat que ha permès l’existència dels GAL i que els seus responsables operatius es banyessin, a més, amb l’or de la corrupció, ¿què no havia de fer davant el repte més gran que li hagi plantejat cap col·lectiu polític en el darrer mig segle? Fan el que han fet sempre, però amb majors complicitats, perquè el repte del sobiranisme a l’Estat és més sòlid que el basc i profundament democràtic. Les famoses i polèmiques sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre durant les quals es van aprovar tant la llei del referèndum d’autodeterminació com la de transitorietat, després d’un debat maratonià i fent ús de l’article 81.3 del reglament del Parlament, a la fi van ser avalades pel Tribunal Constitucional. Ciutadans, el PP i el PSC van abandonar l’hemicicle durant la votació i Joan Coscubiela va censurar el sobiranisme amb un d’aquells discursos seus que després s’ha de menjar amb patates. El filibusterisme exhibit per Carrizosa, Iceta i García Abiol, els quals després s’aliarien per imposar la intervenció de la Generalitat, tancar el Parlament i deposar el Govern legítim, acompanyat d’una ineficient conducció del debat des de la presidència, va aconseguir distorsionar una maniobra parlamentària que és força habitual en 14 cambres autonòmiques i també en el Congrés dels Diputats. El TC va tombar el recurs i per tant va validar els dies 6 i 7 de setembre amb aquest argument, però aquest detall, que no és menor, l’unionisme no vol recordar-lo.

El dogma, seguint la definició que en fa el diccionari, és “el punt de doctrina establert, proclamat autoritàriament, com a cert, incontestable"

La persecució de l’independentisme augmenta per terra, mar i aire. L’última interlocutòria del jutge Pablo Llarena per justificar mantenir a la presó Jordi Sánchez fa feredat. Al programa No ho sé de RAC1 vaig escoltar que la també jutgessa Montserrat Comas, la del cas Palau, assegurava que Llarena no feia política amb la seva resolució. Molts altres juristes afirmen exactament el contrari. El catedràtic de Dret Penal de la UB, Joan Queralt, ben relacionat amb Comas, va declarar, sense embuts, que “les interlocutòries de Llarena estan totalment al marge de la llei; ha criminalitzat l'independentisme”. A Espanya els jutges fan política com la fan els historiadors. La diferència és que uns fan més mal que els altres, atès que els jutges tenen la potestat de mantenir engarjolat algú simplement perquè és diputat de JuntsxCat i no ha renunciat als seus ideals independentistes. Les equivocacions dels historiadors, si no van acompanyades de violència, són mers errors de percepció i càlcul. Això és el que devia passar quan Oriol Junqueras va desaparèixer la nit del 27 d’octubre i va deixar en mans de Marta Rovira la gestió de l’enrenou posterior a la fallida proclamació de la república catalana. N’està pagant les conseqüències, és veritat; però ho està pagant per l’abús judicial d’un jutge que fa política enfundat amb una toga.

Fa poc vaig obrir a l’atzar el llibre de Josep M. Espinàs intitulat El meu ofici (2008). És un llibre molt breu, estructurat amb capítols que semblen articles d’aquells que fa anys que escriu i que sovint són una pura delícia. El capítol que vaig llegir parlava de les teories i els dogmes que tenyeixen l’àmbit literari i el transformen en un fangar. Però el que m’interessa recordar aquí és la distinció de caràcter general que Espinàs fa al principi. Diu que el dogma, seguint la definició que en fa el diccionari, és “el punt de doctrina establert, proclamat autoritàriament, com a cert, incontestable”, mentre que la teoria és un principi general, una fórmula, ideats per tal d’explicar cert ordre de fets. Espinàs detesta els dogmes literaris i també el clericalisme dogmàtic que s’ha oposat als avenços científics. Vist fins on ha arribat avui dia la justícia espanyola, Espinàs també hauria pogut blasmar el patriotisme judicial de Llarena, que proclama autoritàriament quina és la nació dels catalans i com han de pensar, i per això persegueix els sobiranistes.