1. L’activisme sense estratègia és pura reacció. L’estratègia, en canvi, és un art. L’art de projectar, coordinar i dirigir grans moviments per aconseguir una finalitat. La independència de Catalunya, posem per cas. Qui pot negar que l’independentisme no té una estratègia clara inclús des d’abans de l’1-O? La unitat entre els partits és inexistent. És curiós que Esquerra i Junts comparteixin govern, però, per contra, no coincideixin gairebé en res sobre on som, per tant, en el diagnòstic, ni cap a on cal anar. No és que els republicans i els independentistes ofereixin grans solucions. Els uns i els altres estan estancats. Esquerra ha caigut en la trampa del PSOE i la seva aposta pel diàleg és tan sols retòrica. Junts s’ha refugiat en brandar la bandera de la independència com si es tractés de resistir davant el setge borbònic de 1714. Les idees sense estratègia aboquen a l’activisme. Ja som al cap del carrer una altra vegada. Quan l’activisme substitueix l’estratègia. Durant la dècada sobiranista, les multitudinàries mobilitzacions anuals de l’Onze de Setembre tenien un sentit. Mostraven al món, a l’Estat i a nosaltres mateixos la fortalesa del moviment d’alliberament nacional. Van aconseguir arrossegar molta gent cap al sobiranisme, si és que no directament cap a l’independentisme. Aquesta dècada ja està acabada. Serà difícil tornar a omplir els carrers amb tanta gent, tot i que el dia 18 cal fer l’esforç i acudir a la manifestació malgrat que els cos demani quedar-se a casa. No és que els carrers hagin deixat de ser nostres, com es proclamava amb orgull la tardor del 2017, és que la gent demana més. Ara sabem que per enfrontar-se a l’Estat cal preparar-se millor. Després d’anys de menysprear les mobilitzacions, l’Estat va adonar-se que a la fi havien servit per enfortir la resistència popular contra la repressió durant la jornada de l’1-O. L’independentisme també en va treure una lliçó: que només amb manifestacions no es podrà tombar l’Estat. Llavors es va perdre l’oportunitat d’organitzar un Maidan, l’epicentre de la revolució ucraïnesa, a la catalana. L’any 2011, els “indignats” van ocupar la plaça de Catalunya de Barcelona amb determinació. L’independentisme hauria hagut d’imitar-los i ocupar les places majors de tot Catalunya a partir del 3-O. No va fer-ho i no podem saber quin hauria estat el resultat. Ara és impossible aspirar a seguir aquesta estratègia. És el moment de governar i desobeir amb astúcia. Denunciar i reorganitzar la base des de la confiança. Tornar a pujar la paret.  

2. Un govern ha de governar i no pas posar-se al capdavant de les manifestacions. Quan un ministre o un conseller és incapaç de respondre políticament, amb recursos jurídics i accions legislatives concretes, a la invasió judicial de les seves competències és que no val. El conseller d’Educació, Josep González Cambray, nomenat a proposta d’Esquerra, de moment no ha fet res més que enviar una carta als directors de les escoles de Catalunya, que més aviat és una arenga per encoratjar els responsables dels centres a resistir. No els ha donat cap solució. Fer escarafalls no resol cap problema. Hauria convingut que oferís als docents alguna cosa més que bones paraules i la típica visita d’obres que va fer a l’escola de Canet. El màrqueting no resol els problemes. La demostració que aquest govern no té una estratègia compartida i, per tant, que no serveix ni tan sols per gestionar la minsa autonomia s’ha vist en aquest cas. L'afer del 25%, com a mínim, de castellà a les escoles ha coincidit amb un viatge per terres nord-americanes de la consellera d'Acció Exterior i Govern Obert, Victòria Alsina, nomenada per Junts. Ja que la consellera era a Washington i a Ciutat de Mèxic per commemorar el 50è aniversari del discurs de Pau Casals a les Nacions Unides, tenia l’oportunitat de lloar el gran músic i alhora emprendre alguna acció per defensar internacionalment la llengua. Casals l'hi hauria agraït. Però no ho ha fet. El Govern ha preferit fer el que fa sempre, que és donar diners per a les grans causes. Aquesta vegada ha decidit donar 290.000 euros a l'Organització Panamericana de Salut per reforçar l'atenció sanitària a Haití després del terratrèmol. No dic que no s’hagi de ser solidari amb totes les desgràcies, però la solidaritat comença per un mateix. A Washington tres-cents mil euros són bons perquè un lobby defensi el català al món. Manca visió estratègica per pensar una cosa així. La direcció general de Coordinació Interdepartamental, que ocupa el Dr. Marc Ramentol, desplaçat de Salut perquè ja no està sota el control d’Esquerra, hauria hagut de coordinar l’acció dels dos departaments, Educació i Exteriors. No ho ha fet perquè les conselleries són compartiments estancs que no col·laboren i el Govern té un president, però no té un líder.  

Després de l’1-O ja s’ha plorat prou. Aquesta ja no pot ser una època dominada pels retrets i els laments

3. Cada setmana, com aquell qui diu, el conseller Giró ens regala una bona notícia. Ho fa dins de la desgràcia, és clar. Vull dir, dins dels límits d’una autonomia cada vegada més depauperada. Fa uns dies, el Ministeri d'Hisenda espanyol va enviar a les comunitats autònomes una proposta per calcular la població ajustada, que és el sistema amb el qual s'anivellen els recursos del finançament autonòmic seguint criteris com la població, la despesa en sanitat o en ensenyament, per exemple. El càlcul de la població ajustada és sempre el centre de la polèmica sobre el finançament autonòmic perquè polaritza les opinions sobre si beneficia més o menys unes comunitats o unes altres. El Departament d'Economia de la Generalitat va denunciar de seguida que els criteris de població ajustada “no corresponen a la realitat de Catalunya”. El conseller va destacar que la proposta ministerial no té en compte el pes demogràfic real de Catalunya dins d'Espanya i altres fenòmens diferencials, com ara el cost de la vida o la paritat de poder adquisitiu. Per enèsima vegada queda demostrat que el centralisme empobreix Catalunya i que l’autonomia és un pobre instrument d’autogovern. Tot i que Catalunya té, segons el BBVA Research, unes bones perspectives de creixement per a l’any vinent, la dependència crònica de l’economia catalana de les decisions de l’Estat és un llast. Si, de més a més, hi afegim la mordassa legislativa, llavors la situació esdevé dramàtica. Fa un parell de mesos, el Tribunal Constitucional va tombar el decret llei, aprovat el novembre del 2020, amb el qual es rebaixava l’IRPF als treballadors amb les rendes més baixes i amb més precarietat laboral. Si un govern no pot decretar una mesura com aquesta és que no és un govern de veritat. Però el conseller Giró se les ha empescat per regatejar l’Estat, com ja va fer amb la qüestió dels avals. Ha decidit introduir una esmena en els pressupostos, aprofitant que encara s’estan tramitant, per recuperar i ampliar els mínims exempts, de manera que se'n podran beneficiar les rendes de fins a 35.000 euros. Per fer-ho, es crearà un nou tram de base liquidable fins als 12.450 euros al qual s'aplicaria un tipus impositiu del 10,5%, que rebaixa l’anterior, i també es modificarà l'escala autonòmica de l'import, incidint en els contribuents de menor renda. El conseller Giró assegura que d’aquesta manera el TC ho tindrà difícil per carregar-se la proposta. Espero que tingui raó. De moment, i per això els explico el cas, el conseller, nomenat a proposta de Junts, ha fet el que no han fet els altres dos consellers amb el maleït 25% de castellà a les escoles. Buscar solucions sense recórrer al voluntarisme ciutadà.   

4. Molt sovint em pregunten què podem aprendre del cas escocès. La gent busca esperança aquí i allà, sobretot després del desengany que ha patit per la decepció provocada pels polítics. Set-cents mil independentistes van quedar-se a casa el 14-F i aquesta reacció, que només en part pot atribuir-se a la pandèmia, cal tenir-la en compte. La confiança és bàsica perquè una causa triomfi. Per guanyar unes eleccions, no cal. En aquest cas n’hi ha prou amb obtenir un diputat més que el teu contrincant. Els escocesos confien en el seu govern. Aquest és l’únic exemple que haurien de copiar els governants catalans. Sturgeon governa i s’enfronta a Londres perquè sap perfectament que no és el seu aliat. Ni ara ni abans, quan manaven els laboristes. Reforçar l’estat o el govern opressor no és mai una opció. Al contrari. Cal debilitar-lo tant com es pugui, encara que fer-ho comporti les crítiques ferotges de l’unionisme i del neoautonomisme. Cal saber aguantar les andanades. No sé on vaig llegir que plorar envelleix. Potser sí. Tot i que de vegades una bona plorera allibera molt. Tanmateix, després de l’1-O ja s’ha plorat prou. Aquesta ja no pot ser una època dominada pels retrets i els laments. L’enemic és resistent i s’uneix de seguida que troba un bon motiu. Ho acabem de veure amb la qüestió del català. Per als mitjans de comunicació espanyols, els pares de Canet que defensen la immersió són qualificats de nazis per tal de repetir el tòpic sobre la maldat dels independentistes. La piulada d’un eixelebrat es magnifica i vinga, festa, festa, que acabar amb la diversitat lingüística ha estat des de sempre l’objectiu dels espanyolistes. A falta d’un govern que defensi el català amb mesures legislatives reals, l’única decisió que pot prendre un mestre que es vegi obligat a fer les classes en castellà és actuar sol. Pot fer el mateix que aquells mestres que a la declaració individual que tots els docents presenten a principis de curs marquen la creu per manifestar que fan les classes en català i després resulta que les fan en castellà. És la falsificació que demostra que el model d'immersió lingüística és, en realitat, una fal·làcia. Ningú no els recrimina res ni la inspecció ho controla. I si ho fa, deixa fer. Així doncs, marcar la casella del castellà i després anar al teu aire és una acció voluntarista, poc èpica, però molt eficaç per defensar la llengua. Deia Erich Fromm, el gran psicoanalista i sociòleg alemany de principis del segle XX, que un acte de desobediència realitzat com un acte de llibertat és el principi de la raó. En vista de la manca d’estratègia dels polítics, almenys posem-hi nosaltres una mica d’enginy.