Es fa llarg esperar

A l’àlbum Electròccid àccid alquimístic xoc, publicat el 1975, Pau Riba hi cantava una cançó que després va popularitzar Maria del Mar Bonet: "Es fa llarg, es fa llarg esperar". La lletra era, també, del gran poeta de la música psicodèlica i iconoclasta dels anys seixanta i setanta. Els dos primers versos són demolidors: “Oh que llarga es fa sempre l'espera / quan s'espera que vindrà el pitjor...”. El poema es clou amb quatre versos encara més aterridors: “... I ho veus tot, tot el món molt confós / perquè et trobes amb les portes closes / i tancat com un gos rabiós, / es fa fosc, es fa fosc esperar!”. Tanta desesperació es pot aplicar a la vida privada, però també es podria aplicar als afers públics. Les comèdies polítiques sovint es converteixen en drames o sainets. Tot dependrà de la qualitat dels actors. Fins fa com aquell qui diu quatre dies, Pablo Casado dominava el PP i ara arrossega els peus cap a la porta de sortida. Entretant, els seus enemics devien creure que era trist haver d’esperar-ne la caiguda. Parlo del PP, però també podria aplicar el mateix criteri si parlés dels partits independentistes o, més en general, del moviment independentista. Tot sempre pot empitjorar més.

Els processos polítics poden ser llargs o curts d’acord amb les circumstàncies que els envolten. La decadència del règim del 78, per exemple, és lenta i, de moment, no sembla que hagi entrat en un estat d’agonia definitiva. Potser hi entrarà més endavant, si és que finalment els tribunals europeus donen la raó als exiliats catalans, com tot apunta que passarà. Si des d’Europa tomben el muntatge politicojudicial contra l’independentisme, potser sí que s’obriran les portes ara closes a pany i forrellat. No ens farem independents de cop, això no. Però la llarga espera serà substituïda per una recuperació de l’ànim, en aquests moments endormiscat per l’estultícia d’uns dirigents polítics que s’assemblen cada cop més als independentistes irlandesos que es van matar en una sagnant guerra civil després de la constitució de l’Estat Lliure Associat. Ells s’esbudellaven perquè el preu a pagar per la independència va ser la partició de l’illa. Els nostres dirigents es treuen els ulls perquè la tardor del 2017 van perdre l’oportunitat de declarar i mantenir la independència de Catalunya perquè la repressió va ser efectiva, però, també, per la desunió entre ells. L’estat major del procés va condemnar el moviment a una llarga espera. Nosaltres som aquí i la majoria d’ells tan tranquils.

I en aquest mentrestant, què es pot fer? Doncs reactivar l’oposició al poder de Madrid, sargir els estrips provocats per les desavinences entre independentistes, denunciar els greuges derivats del centralisme atroç i tornar a donar protagonisme al poble. Un pla tan senzill com aquest toparà amb els partits perquè el jacobinisme estrangula la societat civil. Esquerra Republicana és un partit jacobí des de la seva fundació. Rovira i Virgili, per citar un nom del catalanisme històric, propugnava una centralització del poder polític en tota regla. Quan algú rep en herència una concepció política com aquesta, sovint la gent li fa nosa. El conseller Josep González-Cambray ha demostrat fins a quin punt Esquerra és jacobina quan ha decretat una modificació del calendari lectiu sense encomanar-se a ningú. Ni al Consell Escolar ni als sindicats, els quals, a més, menysprea i són motiu dels atacs ferotges de la premsa amiga i subvencionada. Junts tampoc no s’escapa d’aquesta manera d’entendre la política. Les maneres dirigistes del pujolisme han educat a una generació que ara té poc més de cinquanta anys i està assedegada de poder. El model de la CUP és, per resumir-ho, nord-coreà i, per tant, és més bèstia encara que el jacobinisme.

Qui resisteix i sap què vol, normalment guanya. Regalar la victòria a l’altre abans fins i tot de plantar cara és l’opció dels perdedors

Aquest dirigisme extrem ha desballestat el moviment independentista. Després dels fets del 2017, la societat civil s'ha esfilagarsat. L’ANC ha entrat en una crisi que ja es veurà com acaba. Òmnium s’ha congelat imitant Walt Disney, de qui la llegenda diu que va ser congelat abans de morir per poder ressuscitar-lo en el futur, quan la ciència mèdica fos capaç de curar-lo. És un mite fals, però que serveix per descriure l’entitat que presidia Jordi Cuixart. I el Consell per la República està en una fase constituent que s’hauria hagut d’escurçar. Tot i això, la iniciativa del Consell de crear una mena de ministeri d’afers exteriors per completar la tasca del departament autonòmic del ram, va en la línia del que s’havia dit que es volia fer amb tots els departaments de la Generalitat. Actuar des d’on la mà de la repressió espanyola no pot arribar. Costarà que tots els consellers s’avinguin a seguir l’exemple de la consellera Alsina. L’espera també serà llarga en aquest sentit perquè les desavinences entre Puigdemont i Aragonès són tantes, que no sé si serà possible arribar mai a un acord.

De més verdes en maduren. Qui resisteix i sap què vol, normalment guanya. Regalar la victòria a l’altre abans fins i tot de plantar cara és l’opció dels perdedors. Dels que escampen el desànim. Vaig veure una piulada d’Eduard Voltas, un dels influenciadors d’Esquerra, que propugnava regalar Ucraïna als russos per evitar una guerra entre potències nuclears. No sé si va fer la proposta de broma o era una simple ironia. Però em temo que la reacció d’aquest home, abans tan abrandat, com Rufián, és la mateixa que va tenir després que l’Estat no perdonés la gosadia independentista catalana d’alçar-se per assolir una Catalunya millor. La por en política és un hàndicap. El seny i la rauxa que el gran Ferrater Mora atribuïa als catalans és una construcció filosòfica que Jaume Vicens Vives va convertir en teoria historiogràfica. Res d’això. Els catalans ens comportem com els altres pobles. A tot el món s’ha avançat mitjançant la lluita entre diverses visions sobre un mateix conflicte.

El que es fa realment llarg és esperar que els dirigents actuals entenguin un fenomen tan senzill com aquest. Els simplistes ho atribueixen a la por que tenen tots de perdre l’estatus i el sou. Potser sí, però de vegades les circumstàncies s’acceleren i, com deia Marx, tol el que semblava sòlid es dissol en l’aire i es perd la nòmina. El 2018, Casado va guanyar la partida a Soraya Sáenz de Santamaría, aquella dona que ens va martiritzar tant durant el 155 i que era omnipresent i semblava que havia de cruspir-se Catalunya a queixalades. Ara ell està empaquetant les seves pertinences després d’acumular un munt de fracassos i ella no sé on para. En aquest cas, l’espera perquè tot canviés no ha estat tan llarga, però possiblement, si més no al PP, vindrà el pitjor. Esperem que la salut de l’independentisme millori.