L’antifranquisme va triomfar aclaparadorament a les eleccions del 15 de juny de 1977. No va ser una victòria menor, atesa la participació, que va ser del 79,3 %, superior fins i tot a la que hi havia hagut en les darreres del febrer de 1936. Socialistes, comunistes, nacionalistes, republicans i democratacristians van aconseguir 37 diputats dels 47 en disputa a Catalunya. Per tant, reorganitzats sota la negra nit del franquisme, els partits demòcrates —catalanistes i de centreesquerra— es van imposar.

Però si la victòria al Congrés va ser impressionant, al Senat l’antifranquisme va arrasar. L’Entesa dels Catalans va aconseguir uns resultats espectaculars, que encara no han estat mai superats, i va guanyar 12 dels 16 senadors a escollir. Era una candidatura pactada entre el PSC-PSOE, el PSUC, l’Esquerra de Catalunya (una coalició entre el comunista Partit del Treball, l’ERC d’Heribert Barrera i l’Estat Català de Josep Planchart, tots ells encara il·legals, que va rebre el suport de l'Associació Catalana de la Dona i de la Confederació de Sindicats Unitaris de Treballadors) i bona part dels independents de l’Assemblea de Catalunya. A aquests 12 senadors se n’hi va afegir un altre, l’activista Lluís M. Xirinacs, que llavors encara estava palplantat davant de la presó Model per reclamar l’amnistia, que s’havia presentat a les eleccions amb una candidatura unipersonal.

L’Entesa dels Catalans va defensar a peu i a cavall que si el catalanisme volia encarar la transició democràtica amb una mínima possibilitat d’aconseguir fer realitat l’autogovern, només es podia fer amb el concurs de tothom

En canvi, l’entorn pujolista, que al Congrés s’havia presentat com a Pacte Democràtic per Catalunya amb el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament, Esquerra Democràtica de Catalunya (EDC), el Front Nacional de Catalunya (FNC) i independents, al Senat es va presentar sota el nom Democràcia i Catalunya, amb el suport del partit suarista, la UCD. A pesar de tenir el mateix component antifranquista que caracteritzava l’Entesa, CDC no va tenir prou cintura i va perdre l’aposta. A més, el candidat més votat va ser Josep Benet, que també va ser-ho a tot l’Estat. L’advocat i polític, que el 1980 intentaria arribar a la presidència de la Generalitat amb el suport dels comunistes sense èxit, va aplegar 1.328.607 vots, gairebé el doble dels vots obtinguts pel PSC-PSOE, primer partit de Catalunya. Els dos senadors pujolistes, Francesc Ferrer i Gironès (Girona) i Maria Rubiés (Lleida), i Xirinacs finalment es van integrar al Grup Parlamentari de l’Entesa

La iniciativa per formar una candidatura unitària es va gestar en els ambients de l’Assemblea de Catalunya, precisament la instància unitària antifranquista que havien fundat clandestinament el 1971 partits, representants d’associacions de veïns, col·legis professionals i membres de la societat civil en general per oposar-se al franquisme. L’Onze de Setembre de 1977 va convocar la manifestació del milió de persones (almenys això és el que es va dir aleshores) i la gent va desfilar rere uns eslògans demòcrates que avui, en alguns aspectes, es podrien recuperar, sobretot el reclam de llibertat i amnistia. L’Assemblea de Catalunya va ser un moviment molt potent que va aconseguir superar les disputes entre els partits derivades del sectarisme propi dels anys de la Guerra Civil. L’Entesa volia ser-ne la traducció política unitària, com en el passat ho havien estat Solidaritat Catalana (1906) o el Front d’Esquerres (1936). Talment com si es tractés de reproduir l’esperit d’unitat antifranquista que caracteritzava l’Assemblea de Catalunya, l’Entesa dels Catalans va defensar a peu i a cavall que si el catalanisme volia encarar la transició democràtica amb una mínima possibilitat d’aconseguir fer realitat l’autogovern, només es podia fer amb el concurs de tothom, junts.

A Catalunya, la malaltia que sembla incurable és el sectarisme

La unitat va durar poc. El setembre de 1978 van abandonar el grup de l’Entesa Rossend Audet (que militava a ERC) i Lluís Maria Xirinacs per l’enfrontament amb Josep Benet, que s’havia negat a firmar les esmenes al projecte constitucional presentades per aquests dos senadors, però és que a les eleccions generals següents, l’Entesa es va desfer completament. Els intents de mantenir l’aliança es frustraren i, mentre el PSUC i el Partit del Treball (antic aliat d’ERC) impulsaven una candidatura “Per l’Entesa” que només obtingué un escó (Benet), el PSC i ERC crearen una “Nova Entesa” que resultà vencedora amb 10 senadors electes. CiU, que ja havia nascut, només va obtenir un solitari senador per Girona, mentre que la UCD en va capturar quatre (tres per Lleida i un per Tarragona). El virus de la desunió ja havia penetrat amb força entre els partits catalans. La màgia de l’excepcionalitat catalana es va anar morint a poc a poc, amb les conseqüències que ara coneixem.

Oi que és fàcil fer analogies? No hi ha cap moment històric que s’assembli a un altre. Quan jo estudiava la carrera, precisament en aquells anys de transició, la historiografia dominant considerava que la història havia de servir per conèixer el present. Els acabo d’explicar un episodi històric que ha marcat a foc el present. Un historiador no és un futuròleg ni un endeví, però si és realment un bon professional, sap veure quines són les constants que condicionen la política d’un país. A Catalunya, la malaltia que sembla incurable és el sectarisme. És per això que la reacció dels partits a la proposta del president Carles Puigdemont per constituir una Entesa Catalana, escrit amb majúscules, per tal que el sobiranisme agrupi forces ha estat rebuda amb menyspreu. Partit o país? La història ens ensenya que quan els polítics trien el partit, el país hi perd.